“El meu objectiu és desconnectar la gent”, ha dit Kaufman recentment. En l’espectadora curiosa, però, aconsegueix tot el contrari. La seva última pel·lícula, I’m thinking of ending things (‘Estic pensant a deixar-ho’), està impregnada d’una estranyesa que resulta pertorbadora precisament per la familiaritat que desprèn.
Confirmant les seves obsessions crítiques amb la narrativa cinemàtica clàssica, el director atura la història en el que semblaria un simple punt de partida (el monòleg interior d’una noia que pensa en acabar la seva relació de parella). L’espectadora queda confinada dins del pensament de la protagonista. Des d’aquesta paràlisi narrativa, la pel·lícula viatja al passat i al futur, desdibuixant la frontera entre diferents temporalitats i abordant qüestions sobre la memòria, la identitat i el temps.
La naturalitat amb què percebem la linealitat del temps –sembla dir-nos– és, de fet, tan estranya com la identificació emocional de l’espectadora amb el personatge d’una pel·lícula o com la manera en què ens projectem en les relacions romàntiques.
