Líbia és, amb el 93% de territori desèrtic i el 2% de terres cultivables, un dels països més secs del món. El descens de les pluges a l’interior, la dessecació dels oasis i els pous (fruit de l’augment de les temperatures i d’una política d’extracció insostenible de l’època Gaddafi), així com la salinització dels aqüífers de la costa, enfronten el país nord-africà a un panorama encara menys encoratjador que el que presenta avui, amb un accés a l’aigua potable que depèn dels freqüents talls de subministrament.
Alhora, la guerra oberta entre el Govern d’Acord Nacional (GNA), que controla Trípoli amb el reconeixement de l’ONU, i les milícies de l’Exèrcit Nacional de Líbia (LNA) a l’est, comandades per Khalifa Haftar, hauria danyat encara més les infraestructures, que algunes veus crítiques asseguren que els bombardejos de l’OTAN de 2011 ja havien contribuït a malmetre. Aquest fet –sumat a l’avenç de la desertificació i als abusos i vulneracions dels drets humans comesos per tots els bàndols contra la població civil, que exposava Amnistia Internacional en el seu informe anual de 2019– ha generat més de 90.000 desplaçades internes, ha obstaculitzat encara més l’accés a l’aigua i ha agreujat la inseguretat alimentària.
Més enllà de ser-ne únicament la conseqüència, però, l’escassetat d’aigua ha estat –des de la caiguda i l’assassinat de Gaddafi el 2011– un dels generadors d’inestabilitat al país. De fet, el control del subministrament ha acabat esdevenint una arma de guerra, que s’ha convertit en un conflicte socioecològic malgrat les crides de les Nacions Unides a respectar les infraestructures bàsiques, després del tall –el maig de 2019 i suposadament per part de les LNA– de la canalització que abastia d’aigua Trípoli, la capital, i els seus voltants.
Un altre cas clar de conflictivitat associada a l’augment de temperatures i al descens de les precipitacions és l’actual conflicte sirià, encara obert. A l’estudi “Canvi climàtic a la Mitja Lluna Fèrtil i les seves implicacions en la sequera a Síria”, publicat el 2015, és considerat com un dels principals factors que va dur a l’esclat de la guerra, després que la greu sequera que va afectar el país entre el 2006 i el 2011 generés una onada migratòria cap a les ciutats i agreugés el descontentament social general que, el 2011, va desembocar en protestes durament reprimides pel govern d’Al-Assad.
Les investigadores ja vinculaven l’esclat de les revoltes de 2010 i 2011 contra l’autoritarisme a la fallida dels governs a l’hora d’abordar conseqüències com la sequera, la desertificació o els talls de subministrament; és a dir, la importància del control dels recursos davant l’avenç del canvi climàtic (que a Líbia s’escenifica amb aquest ús de l’accés a l’aigua com a arma de guerra). Però no ha estat fins als darrers anys que el vincle directe entre l’emergència climàtica i el risc d’esclat de nous conflictes ha quedat acreditat.
El 2007, quan el canvi climàtic semblava encara una amenaça llunyana, una conferència hostatjada pel Ministeri d’Afers Exteriors alemany suggeria que l’avenç de la desertificació podia agreujar la situació de seguretat dels territoris més vulnerables a patir sequera i impulsar un cercle viciós de degradació ambiental, empobriment, grans moviments migratoris i conflictes que farien perillar encara més l’estabilitat de les regions afectades.
La discussió ha quedat prou clarificada –ara com ara– en una recerca publicada el juny de 2019 a la prestigiosa revista Nature, que conclou que “la variabilitat en el clima modifica el risc d’esclat de conflictes armats a l’interior dels països”, tot i que també alerta que “els mecanismes pels quals aquests canvis en la climatologia afecten els conflictes són encara incerts”. Per a Nuria del Viso, de FUHEM, una de les investigadores espanyoles que aborda de forma més exhaustiva la qüestió, aquest augment del risc de conflictivitat socioecològica és indestriable, també, de l’acció de la mà humana, en forma d’extractivisme que contamina greument el sòl, l’aigua o l’aire “generant en els casos més extrems grans territoris de terres i aigües mortes, incapaces de regenerar-se, aguditzant els problemes socials i la destrucció dels mitjans de subsistència de les poblacions afectades”.
Tant Del Viso com l’investigador del Transnational Institute Nick Buxton, autor de Cambio climático S.A., relacionen l’augment de la conflictivitat socioecològica amb el procés de securitització i militarització actual. “Es dedica poca atenció a fer aquesta connexió entre el militarisme i la securitització, malgrat que el canvi climàtic es presenta com una de les grans amenaces a la seguretat i l’estabilitat”, assegura Buxton al seu llibre. També alerta que la resposta dels governs al canvi climàtic passa cada vegada més pels exèrcits, les empreses militars de seguretat privada i les grans companyies d’armament –que també copen el mercat de la seguretat– “amb conseqüències per a totes nosaltres”.
