Molt sovint, entre aquells que feim voltes entorn les evidències, les denúncies i els arguments relatius a la crítica del turisme, hem comentat la manca d’estudis sociològics o antropològics sobre les societats hiperturistificades, i concretament, l’absència d’aquesta mirada pel que fa a les Illes Balears. El fet de ser unes illes que es varen decidir sacrificar al turisme —d’una manera premeditada i en el marc de la dictadura per tal de reviscolar una economia deprimida a l’Espanya de la postguerra— ha determinat la configuració de l’estructura i els valors d’aquesta societat illenca. El turisme i la seva voràgine enlluernadora van estendre una cortina de fum sobre la memòria i la consciència col·lectiva de les dinàmiques del procés i de com aquest es va anar gestant i consolidant.
La societat de les Illes s’ha anat veient, primer, immersa; després, absorbida, i, finalment, exclosa, d’unes illes que s’anaven convertint en l’escenari per les vacances d’altri. No debades el mantra àmpliament estès i fins fa no res intocable d’“aquí vivim del turisme” ha anat evolucionant dins la consciència col·lectiva, cap al d’“aquí, malvivim del turisme”, fins a arribar a la convicció absoluta que “aquí, el turisme viu de nosaltres”. “No és turisme, és colonialisme” deien les companyes de l’Assemblea Canària per al Repartiment de la Riquesa, en un context també insular i engolit, com nosaltres mateixos, per les dinàmiques locals i globals de l’economia turística capitalista.
El turisme i la seva voràgine enlluernadora van estendre una cortina de fum sobre la memòria i la consciència col·lectiva
En tot aquest procés, la societat, a les Illes, ha sofert una profunda transformació cultural, política, econòmica i territorial, que ha acabat abocant-la a una profunda desfeta de la consciència col·lectiva, del sentiment de pertinença i dels valors culturals ara mercantilitzats; de pèrdua de riquesa i singularitat derivada dels processos d’uniformització en una articulació global sempre més complexa, per acabar sent una societat de serveis cada cop més sotmesa, sense opcions i precaritzada; amb un augment de població que no ha estat capaç d’acompanyar dignament i generant profunds desequilibris en termes ecològics, econòmics i socials. Tot, o majoritàriament tot, a conseqüència del que els economistes han anomenat “la via de progrés de l’especialització turística”.
Però, com hem arribat aquí com a societat, com ho hem viscut, què ha comportat des de la perspectiva de la nostra articulació social, de la nostra força política; de què de tot això n’hem estat part activa o només simples espectadors, quines dinàmiques socials, polítiques i econòmiques ha comportat i com les hem admès, confrontat o bé, n’hi hem resignat, ho podem extreure ara del llibre que el novembre passat publicava Antoni Janer Torrens, La desfeta del paradís: crònica sociològica del boom turístic a les Balears, editat per Nova Editorial Moll. Antoni Janer, llicenciat en filologia clàssica i periodisme, fa un recull d’articles d’investigació a partir de la recopilació de dades i entrevistes (més de cent) que han anat publicant-se al diari Ara i que ara estan ordenades en un llibre que ens endinsa en la identificació d’allò que reconeixem, com ha viscut i del que ens cal fer memòria.
Ens cal fer memòria del viscut, connectar fets i passatges, persones i personatges, interessos i trames, les resistències, complaences… per acabar reconeixent que fa temps que tot això del turisme se’ns ha escapat de les mans
La desfeta del paradís és la desfeta d’una societat en un procés que va des de la dictadura a l’Estat espanyol fins a la nostra realitat actual. I ens cal fer memòria del viscut, connectar fets i passatges, persones i personatges, interessos i trames, les resistències, les complaences… per acabar reconeixent que fa temps que tot això del turisme se’ns ha escapat de les mans. És, per tant, ara, més necessari que mai, entendre com hem arribat fins aquí i tot el que s’ha perdut en el camí viscut. No només des dels impactes i conseqüències que són el pa de cada dia de les actuals lluites i resistències col·lectives enfront dels processos d’intensificació turística i mercantilització d’esferes cada cop més amples i avassalladores, sinó des de la perspectiva de la memòria que ens cal recuperar, tenir present i reconèixer-nos-hi. La desfeta és ja una evidència per molt de next generation, circularitat i sostenibilitat, amb les que ara ho vulguin pintar. Com recompondre’ns, refer-nos i articular-nos per decidir dir prou, ja n’hi ha prou, és cosa de tots.
Aquest, precisament, va ser el lema de la manifestació contra la massificació turística del 2017 –la primera manifestació a les Illes que denunciava els excessos del monocultiu intensiu turístic. La resposta aglutinava treballadores (kellys), antidesnonaments, ateneus joves i ecologistes, entre d’altres. Ens cal reprendre aquella fita com a punt de partida per enfrontar i defensar un futur desitjable, sis anys més tard, amb incerteses i col·lapses globals cada cop més evidents, després d’una pandèmia que va arrasar el turisme per després recuperar amb escreix el terreny (econòmic) perdut, i amb la cronificació latent de les múltiples crisis sistèmiques. Serà un futur posturístic, postcapitalista? Serà el paradís recuperable i suportable (al·ludint a la frase de Gertrude Stein)? El temps dirà. De moment, analitzar el que hem viscut ens permet entendre com hem arribat fins aquí, i alhora, si les volem veure, dona les claus també de com intentar sortir-ne.
