Pantalles gegants, simulacions virtuals, vestimenta andrògina… el Mobile World Congress supera qualsevol obra de ciència-ficció sobre el futur i genera una sensació immediata d’alienació a qualsevol docent que hi entri, encara que sigui per participar del programa educatiu Mschools (que impulsa la patronal GSMA de la telefonia mòbil).
En l’acte central, la consellera Anna Simó (ERC) anunciava una pluja de milions d’euros (més de 265 milions d’euros en total) pel sector de les EdTech i així completar la digitalització de l’educació, com si es tractés d’una presentació flamant dels resultats anuals d’una multinacional de les telecomunicacions. Tenia l’escenari, les càmeres i el públic per ella -només va ser interrompuda per un grup de treballadores de l’educació que reclamaven inversió per l’educació inclusiva-, però hi mancava l’anàlisi social, cultural i ambiental.
I és clar que així, sense posar tots els factors sobre la taula, el rigor i l’extracció de conclusions acurades es fa molt difícil. El màrqueting educatiu, practicat pel Departament en aquests darrers anys, queda amb poc més d’un discurs blanquejador d’una digitalització acrítica que manté el règim de la happycràcia a l’estil d’una tassa de Mr. Wonderfull.
Mentre hi ha un reguitzell d’acreditacions formatives pel professorat, un desenvolupament de plans digitals de centre, unes mentories i unes coordinacions digitals o uns tècnics preventius que dibuixen una estratègia transversal digital del sistema educatiu català, els comitès ambientals pateixen un aïllament absolut en el sistema i acaben esdevenint en un reducte de persones sensibles, conscients i compromeses que no disposen d’espais, de temps ni de reconeixement, i que amb prou feines poden anar més enllà d’organitzar campanyes sobre reciclatge i la gestió de l’hort escolar.
Al conjunt dels centres, majoritàriament, ignorem els límits de la biosfera quan abordem la digitalització. I això és una total negligència acadèmica i científica
No hi ha pla de transició ecosocial de centre, no hi ha estructura, no hi ha estratègia transversal… només un petit cartell que posa “Escola Verda” a l’entrada del centre que serveix per mostrar el dia de Portes Obertes i fer una mica de greenwhashing de la nostra escola o institut. Al conjunt dels centres, majoritàriament, ignorem els límits de la biosfera quan abordem la digitalització. I això és una total negligència acadèmica i científica. Totes sabem que formem part de (eco)sistemes entrelligats en un planeta finit que funciona com un organisme, com ja assenyalava l’any 1969 la hipòtesi de Gaia de James Lovelock. Ocultar-los és una irresponsabilitat educativa.
Posar tots els elements químics a sobre de la taula periòdica és parlar del grupet d’una quinzena que són essencials per la digitalització: estan situats en les dues files de baix, aquelles que mai estudiàvem perquè eren estranys… i d’aquí el nom que reben: terres rares. Són imprescindibles per qüestions tan concretes com per fer les pantalles LEC i LCD, es requereixen per produir els discs durs i són essencials per la fibra òptica, entre d’altres.
Tot i que minoritàries, aquestes terres rares marquen el compàs de la producció tecnològica, ja que es troben en concentracions metàl·liques molt més baixes i, per tant, se necessita molta energia per extreure-les, molta aigua per separar-les i d’aquest procés en resulten molts residus. I tot això quan no les trobem mesclades amb elements radioactius com l’urani o l’arsènic, per exemple.
Les pressions a escala global augmenten i el control de les reserves d’aquests elements limitants i finits esdevenen vèrtex de les polítiques geoestratègiques d’estats i grans corporacions. O perquè si no Elon Musk ha enviat els seus satèl·lits a rastrejar el subsol de l’Amazones? És que se li ha disparat la vocació filantròpica i científica d’estudi per la biodiversitat? Segons Agència Internacional de l’Energia (IEA) , les reserves més importants se situen a la Xina (amb més de 44 milions de tones), Vietnam, Rússia i, evidentment, Brasil (amb una mica més de 20 milions de tones cadascun).
Pel que fa a l’explotació i segons el Servei Geològic dels Estats Units, la Xina va generar el 70% de la producció, seguida dels Estats Units amb un 14,3%, en una producció total i global de 210.000 tones l’any 2022. Es fa evident allò de qui ho té no és ni qui ho produeix ni qui ho acaba consumint.
Els nostres dispositius i la infraestructura que requerim -que és visible-, però també el seu funcionament -que sembla invisible-, tenen un vincle amb la materialitat, sigui directe o indirecte. És a dir, el món digital sempre acaba tenint connexió amb el món material, que realment és el que el sustenta. I aquest material s’extreu mitjançant la indústria extractivista del Nord que espolia al Sud Global, amb efectes gravíssims sobre les persones, la natura i la vida.
El món digital sempre acaba tenint connexió amb el món material, i aquest material s’extreu mitjançant la indústria extractivista del Nord que espolia al Sud Global, amb efectes gravíssims sobre les persones, la natura i la vida
S’extreuen, per exemple, a Myanmar, violant els drets humans de forma continuada, militaritzant els territoris, reprimint les comunitats i generant greus impactes sobre els ecosistemes i la seva biodiversitat. Un altre punt geogràfic i històric important, de fet, el més gran del món, és Bayon Obo (situat a la Xina), on l’explotació mineral ha comportat una greu contaminació d’aigües superficials i subterrànies, del mateix sòl i de l’aire. Una contaminació ambiental catastròfica. Però els impactes no acaben aquí. També afecten al patrimoni cultural i a les formes de vida de moltes comunitats indígenes, que tenen d’altres cosmovisions, i que veuen destruïts els seus entorns i són expulsades dels seus territoris, com passa a Xile, Malàisia o Madagascar.
Arribats a aquest punt cal qüestionar, també des de la materialitat, el plantejament d’aquesta transició verda que ens anuncia la UE al metro de Barcelona, i que inclou la digitalització, la mobilitat elèctrica i la transició energètica solar i eòlica, bàsicament. I és que la majoria d’aquestes propostes, que mai qüestionen els models, ni aborden l’arrel de la qüestió i que serveixen per vestir el capitalisme de verd, tenen una dependència de minerals que es troben en concentracions baixes i, alguns d’ells, són considerats matèries primeres crítiques. És a dir, aquesta proposta global ignora la dependència d’una trentena d’elements que són estratègics per aquesta transició i que poden presentar problemes d’esgotament en un futur pròxim. Són el liti, el cobalt, el grafit o la bauxita, a més de les terres rares que ja hem comentat. I així ho reconeix la mateixa Llei de Matèries Primeres Crítiques de la UE.
La pluja de milions d’euros dels fons Next Generation, injectats per l’administració pública al negoci privat sota el paraigua de la transició verda, té un triple vessant que cal denunciar: l’una que és un programa d’imposició de noves polítiques neoliberals als estats; la segona, que significa un rescat dels sectors industrials que tornen a rebre subvencions milionàries per presentar dividends a l’accionariat; finalment, que no soluciona el motiu que els justifiquen i, per tant, és una irresponsabilitat política i de despesa de recursos. La continuïtat és absoluta, canvien les formes, però no hi ha transició cap enlloc.
A més, les eines que els vehiculen, com ho són els Projectes Estratègics per la Recuperació i la Transformació Econòmica (PERTE), no contemplen la realitat ecosistemàtica. Neguen l’emergència climàtica, neguen el col·lapse global, neguen el planeta, neguen les desigualtats… Neguen la major: no entenen de territoris ni persones. Què fem amb la lògica extractivista? La mineria té un gravíssim impacte ambiental i és la responsable del 20% dels impactes relacionats amb el mal anomenat canvi climàtic. És cert que aquests impactes no els veiem de forma immediata ni propera perquè no es donaven en el nostre entorn i la nostra mirada eurocèntrica els obviava, però això ja ha canviat.
D’altra banda, tampoc podem obviar que l’extracció i el refinament de minerals tenen una dependència del petroli absoluta i són responsables d’importants emissions (de 5,25 a 10 kg CO₂/kg en el cas de Níquel, d’1,45 a 10 kg CO₂/kg en Cobalt o de 27 kg CO₂/kg si el Liti està en roca), i que les subactivitats no són electrificables, almenys a curt termini. Mentrestant Abya Yala es dessagna.
Hem de ressituar la vida al centre també en el món de l’educació i complir amb el compromís de cultivar ciutadania crítica. No podem acceptar reduir l’ensenyament a la mera preparació de mà d’obra pel mercat laboral
Així doncs, no podem defugir de la nostra responsabilitat. L’escola ha de continuar sent escola. Hem de ressituar la vida al centre també en el món de l’educació i complir amb el compromís de cultivar ciutadania crítica. No podem acceptar reduir l’ensenyament a la mera preparació de mà d’obra pel mercat laboral. I cal que també incorporem els límits biofísics del nostre planeta, l’emergència climàtica i la necessària transició ecosocial en totes i cadascuna de les matèries, en tots els projectes educatius de tots els centres del país.
Entre totes hauríem de ser capaces de superar el latemotive del “som escola verda, i per això no treballem amb paper” per alguna reflexió més rigorosa i acurada que inclogui que l’impacte digital d’internet suposa ja més del 3,7% d’emissions del CO₂ global, i que el 45% d’aquest correspon a les centrals de dades. Aquesta important tasca no podem deixar-la, altre cop, en mans d’institucions privades.
La consellera Simó acabava la intervenció agraint “al John” (així feia referència a J. Hoffman, president de la patronal de la industrial del mòbil) i al programa MSchools el seu “compromís amb l’educació” i “la promoció de valors fonamentals per la formació integral de l’alumnat”. De veritat que són ells qui han de promoure valors? Hoffman és el representant de Microsoft, d’Apple, de Huawei, de Lenovo, de Daimler, de HP, de Samsung, de Sony, de Vodafone Group o de LG. Empreses que conformen la Llista de la vergonya elaborada per Amnistia Internacional, en les seves investigacions sobre empreses i drets humans, i que les situa a l’ull de l’huracà entorn de la violació dels drets humans.
La patronal segur que té prou coneixement per parlar a l’alumnat de l’explotació infantil, de la destrucció ambiental d’ecosistemes o del desplaçament de poblacions a la República Democràtica del Congo perquè és d’on extreuen el Cobalt i el Coure, però de valors fonamentals? Si volem avançar cap a una educació ecosocial, caldrà posar-nos-hi de forma col·lectiva i mirar com tractem la justícia social i ambiental d’una forma transversal, perquè ni el Cambray, ni la Simó, ni l’amic John ens demanaran pas l’opinió.
