Arriba el setembre i comença el nou curs escolar amb un canvi important que, segons el Departament d’Educació, millorarà la conciliació familiar. Un cop més, pensem en els adults, organitzem la vida dels menuts i un cop més oblidem aquells que tenen diversitat.
S’avança l’inici de l’escola i, a canvi, les tardes del mes de setembre no es consideraran lectives. Hi haurà activitats extraescolars, però portades a terme per personal no docent. El Departament d’Educació s’ha afanyat a dir que el monitoratge i les despeses derivades d’aquesta variació les assumirà el govern. Fins a aquest punt, podríem qüestionar molt el concepte de conciliació, però el que el senyor González Cambray ha oblidat és que un monitor de lleure no pot atendre la diversitat de les aules, que malgrat que és temps no lectiu, les diversitats no només apareixen a la classe de matemàtiques.
El Departament d’Educació ens té acostumats a revelar les sorpreses de la seva gestió per mitjà de la premsa i de Twitter, i avui dia, encara no ha previst com podran fer tota la jornada escolar els nens i les nenes amb diversitat funcional si els suports necessaris per a la seva inclusió s’acaben al migdia. Com sempre, seran les AFA o les AMPA qui, amb els seus propis recursos, hauran de substituir la negligència davant la diversitat dels qui fan les polítiques d’educació. Una negligència vers les persones amb diversitat funcional que no és nova, ja que sistemàticament són oblidades, invisibilitzades i maltractades per un sistema que fa escuts amb excuses de mal pagador.
Moltes famílies han descobert que a casa l’evolució dels seus fills i filles ha estat molt superior a la que mai han tingut a l’escola
La lluita per reivindicar els drets que garanteixin la inclusió sembla que mai acaba i és molt esgotadora. Les famílies de nens i nenes amb diversitat funcional sabem, de primera mà, que en la majoria d’escoles les estones no lectives són un greuge comparatiu amb la resta de l’alumnat.
La pandèmia ha estat molt dura per a tota la societat i les persones amb diversitat no n’han sigut una excepció. La diferència és que moltes famílies han descobert que a casa, amb paciència, temps i adaptant competentment els materials d’estudi, l’evolució dels seus fills i filles ha estat molt superior a la que mai han tingut a l’escola. Molts infants han après més en els mesos de confinament que durant anys als centres educatius i no ha estat gràcies a les propostes rebudes pels centres, sinó a la inventiva dels pares i mares que es van convertir en els mestres dels seus fills i filles. Aquestes famílies, en molts casos, van descobrir que les seves capacitats eren superiors al que els havien dit.
La covid-19 ha fet palès que gran part de l’ansietat, la depressió i l’assetjament que pateixen les criatures amb diversitat a les aules ve produïda per l’ambient hostil en el qual viuen. La frustració i la pressió social que no tenien durant l’època de pandèmia també va permetre que milloressin en els aprenentatges socials.
Les famílies de persones amb diversitat no tenim capricis, no volem ser protagonistes, no volem més que la resta de famílies, només volem que els nostres fills i filles vagin a l’escola, que vagin a l’escola amb els seus germans, cosins i veïns
Normalitzar les injustícies no les fa desaparèixer. Els recursos són importants i necessaris, però avui dia la inclusió ni existeix ni se l’espera, i l’explicació no la dona la manca de recursos. No cal ser economista per veure que posar un recurs personalitzat per a cada infant de Catalunya que tingui una diversitat és inviable, alhora que absurd. Cal que Educació comenci a pensar en polítiques que realment portin cap a la inclusió i començar a considerar l’alumnat divers alumnat de ple dret que ha de ser atès competentment i sense excuses. Els nostres fills i filles tenen dificultats que no han escollit, però la societat els carrega la culpa, l’estigma i els nega un futur digne. Al nostre país hi ha alumnat que mai tindrà un títol d’educació obligatòria malgrat haver assistit a classe cada dia i a la totalitat dels cursos d’un centre educatiu.
Les famílies de persones amb diversitat no tenim capricis, no volem ser protagonistes, no volem més que la resta de famílies, només volem que els nostres fills i filles vagin a l’escola. Que vagin a l’escola amb els seus germans, cosins i veïns. Que vagin a l’escola que hi ha a prop de casa. Que l’escola sigui un lloc segur on puguin tenir aprenentatges significatius per a la seva vida adulta. Voler per als nostres infants el mateix que per a la resta d’infants no és un caprici, és un dret fonamental i la indiferència col·lectiva és la marginació d’aquestes persones. Com sempre, els infants amb diversitat acaben essent invisibles.
