“No és necessari que governi Vox per dretanitzar la societat”. L’advocada laboralista, sindicalista i activista pels drets humans Pastori Filigrana (Sevilla, 1981) feia aquesta reflexió l’endemà de les eleccions estatals del 23 de juliol. La formació d’extrema dreta havia perdut escons al Congrés espanyol i també, en aquesta ocasió, la possibilitat de ser decisiva en un govern de dretes, com ja ho és en nombrosos municipis i comunitats autònomes. Filigrana en cap moment fa veure que hi ha rutes senzilles davant el risc –i els fets– de regressió de drets, tot i que sí que té clares les coordenades bàsiques per passar-hi per damunt: solidaritat, pressió social i demanar l’impossible. “Milions de persones han votat contra el feixisme, i necessitem tota aquesta gent per canviar-ho tot”, defensa.
La presència de l’extrema dreta a les institucions no és nova, però sí el volum de persones que atorguen legitimitat als seus postulats antidrets i el poder de decisió que ha guanyat en diversos territoris de l’Estat espanyol. Ens trobem en una etapa de regressió social? En quin moment diries que queda inaugurada?
Crec que és un procés social complex i que ve de fa temps. La incidència mediàtica i en el discurs públic de missatges de la ultradreta ja fa temps que funciona. I en tribunals i institucions, també. El debat públic ha virat cap a la dreta i ara, per a moltes persones, ja no cal ni posar una excusa prèvia com “no soc racista, però…”, per mencionar una cosa simbòlica del que està passant. Les creences sí que hi eren, però no la permissivitat davant d’aquestes posicions. Hi havia qüestions que, com a mínim, públicament, no eren discutibles i, pensant específicament en les persones més joves, trobem que estan en construcció en uns anys en què el masclisme i el racisme són part del discurs públic. Aquestes creences són estructurals en l’imaginari col·lectiu i ara hi ha una possibilitat d’expressar-les.
Hi ha expertes que adverteixen que una part de les persones joves veuen en Vox una opció transgressora, malgrat ser una formació política ultraconservadora, regressiva, que té com a bandera la recuperació d’un ordre, dit sintèticament, nacionalcatòlic. Com s’explica?
Vox ha ocupat el buit antisistema en el discurs polític, el buit de qüestionar el sistema, i canalitza el descontentament. L’esquerra ha anat deixant l’espai de ser “anti” a aquest sistema. Això s’ha de visibilitzar com a autocrítica. Quan la carrera electoral et fa agafar posicions més de centre, s’abandona una part del tauler: la d’impugnació a l’ordre global. I aquesta part del tauler l’ocupa la ultradreta, tot i que ho fa en sentit contrari, ja que partits com Vox impugnen l’ordre amb un horitzó de retallada i regressió de drets.
Hi ha altres factors que permeten entendre l’increment de poder de l’extrema dreta en sistemes democràtics?
És un procés social complex i, a més, a escala internacional. Hi ha causes nombroses a més de l’abandonament d’horitzons emancipadors de l’esquerra. Una que per a mi és rellevant té a veure amb el fet que el somni de la societat del benestar s’ha trencat. El que veiem és una despossessió de béns, drets, riqueses i rendes a franges de població cada vegada més àmplies. És a dir, cada vegada és superior el nombre de gent que no arriba a uns estàndards mínims de benestar social. Això té a veure amb una economia-món en què cada vegada la riquesa està en menys mans. Hi ha processos complexos de colonialitat, de racisme i de patriarcat que fan que hi hagi uns cossos més exposats a la despossessió. Aquesta despossessió, aquesta pobresa, està feminitzada i racialitzada. La ultradreta treu la careta al model econòmic i justifica que hi ha gent que, de manera natural, mereix menys; justifica la desigualtat social i la negació de la universalitat dels drets humans que, materialment, ja existeix, i que és sostinguda pel neoliberalisme.
I això com l’enforteix, políticament?
Hi ha una gran connivència del neoliberalisme: em refereixo als grans capitals, als grans interessos econòmics del món. Els interessa que aquests discursos calin, perquè els va bé per justificar l’evidència: l’extractivisme, l’empobriment de cada vegada més zones, guetos cada vegada més grans a les ciutats… Això s’ha de justificar i la ultradreta t’ho explica; diuen que hi ha gent de primera i gent de segona, que no tothom mereix el mateix o que això de la universalitat dels drets humans és un invent.
Un dels factors que s’ha apuntat més recurrentment per explicar l’auge de l’extrema dreta és la reacció al fet d’haver tocat privilegis, en el pla simbòlic i també amb avenços legislatius, gràcies a l’espai guanyat pels feminismes i el moviment LGBTIQA+.
Hi ha conquestes simbòliques que amenacen els privilegis d’una part i aquesta part es refugia en la ultradreta. Això és una causa puntual, però no ho és tot. L’actual és el període històric en què la dreta està menys amenaçada. Simbòlicament ho està, però materialment no. Els grans interessos no estan amenaçats. Ja no podem dir que el moviment obrer existeix com a tal. És el moment en què tenim els nivells més baixos de sindicació i la mobilització és segurament la més baixa de la història.
Com s’explica que vots de persones amb les rendes més baixes vagin a parar a la mateixa opció política que els de les persones de rendes més altes? Són vots de frustració, vots desinformats, o com s’han d’entendre?
Una de les moltes causes d’aquest fenomen crec que és que moltes persones s’estan quedant fora de la velocitat a la qual va el món. Hi ha gent que pot ser obrera o tenir accés a menys formació, que té nostàlgia d’un passat en què se sentia seguretat pel fet de poder entendre més el món; un temps en què el món era més accessible. Actualment, hi ha molta gent que queda fora dels canals d’informació, sobretot la gent més pobra. El vertigen de percebre que el món t’expulsa, tant econòmicament com culturalment o com simbòlicament, pot ser que qualli amb el missatge que llança la ultradreta: el missatge d’“abans estàvem millor”. Com que en l’actualitat la incertesa del futur genera molta angoixa, el refugi d’un passat més segur es percep com a millor. És més fàcil així connectar amb postures conservadores o reaccionàries. Aquí el que falta és el que hi ha hagut en altres dècades: un horitzó de futur cert que les utopies de l’esquerra dibuixaven. Però n’estem mancades, completament. No tenim manera d’afrontar la incertesa vital de la gent.
Hi ha alguna cosa de la forma de dir, de plantejar, d’estar o de projectar dels partits d’extrema dreta a la qual partits i espais d’esquerres haurien de parar atenció i, potser, fins i tot, aprendre’n?
“S’ha de ser al carrer, als tribunals i a les institucions, però no podem confiar-ho tot a les institucions, perquè l’esquerra hi juga amb un braç i una cama lligats”
La dreta és capaç de projectar un horitzó. És capaç de dir “així el món funciona millor”. I és un món que transmet sobretot ordre i seguretat. La dreta ofereix la sortida de tornar enrere, al que ja coneixem i sabem el que hi ha. Crec que l’esquerra, i amb l’esquerra institucional es veu claríssim, té molta por a no ser creïble, a allunyar-se molt del sentir majoritari, a semblar massa utòpica. Hi ha veus d’intel·lectuals considerats d’esquerres que contínuament ens titllen de bonistes o ingènues. Per exemple, arran de la guerra a Ucraïna, hem sentit moltes veus suposadament progressistes dient que dir no a l’OTAN és no estar pel que cal, que és ser pragmàtic. Hi ha una crida constant a què l’esquerra sigui pragmàtica i realista. Això ens fa esborrar horitzons, deixar d’imaginar i de demanar l’impossible, com al Maig del 68. La por permanent a semblar ingènues quan projectem altres horitzons està passant factura i la dreta es cola pel forat que deixen els complexos de l’esquerra.
La idea de seguretat a la qual sovint fan referència les formacions polítiques sol tenir a veure amb actuació policial i penalització judicial. Caldria ampliar la concepció i el discurs públic sobre què és seguretat?
Hem de resignificar què és seguretat i què és seguretat nacional: sanitat, educació, habitatge… El que es retalli de pensions, i de qualsevol dispositiu públic de sosteniment i cura, s’invertirà directament en repressió, perquè pot crear desestabilització social i perillositat. El braç punitiu de l’Estat s’endureix quan retalla el braç social. El discurs antipunitivista té el repte de mostrar que el que és vertaderament perillós per a les classes més desafavorides és el punitivisme, perquè acaba carregant contra qualsevol persona en situació precària, que pot necessitar fer una vaga, un piquet o una protesta. El punitivisme juga en contra de qualsevol persona que no tingui una vida acomodada. A l’antipunitivisme li cal aquest gir de discurs perquè tingui acceptació social. Canviar la por de lloc. Ara la dreta i la ultradreta juguen amb la por i és molt visceral.
L’esquerra no té respostes satisfactòries davant la por, davant la percepció d’inseguretat, que mobilitza suports cap a la dreta i l’extrema dreta?
És que l’esquerra institucional no té un discurs de nova societat, de nou ordre. És un discurs de reformes. A l’esquerra de base estem parlant d’altres coses, com per exemple, d’intervenir el preu de l’habitatge, directament. Però, ara mateix, l’esquerra institucional no menciona un estat intervencionista, i les mesures que es plantegen són perquè els cops facin menys mal. La capacitat d’impugnació del sistema es desdibuixa. El 15M va ser un procés destituent, un “que se’n vagin tots!”, fer creu i ratlla, un procés que estava impugnant-ho tot d’arrel i intentant dibuixar una cosa nova, un marc nou. Quan aquestes aspiracions les rebaixes tant en pro del pragmatisme, el que dius és “repartim pal·liatius”. Visibilitzant més el conflicte, l’esquerra ha de ser capaç de dibuixar un horitzó nou.
És un moment en què caldria recuperar alguna cosa de les formes i els plantejaments del 15M?
Sí, hem de tornar a un cicle de lluita. Les institucions desmobilitzen els carrers. Quan un moviment arriba a la institució, aquesta se’l menja, perquè són màquines per sostenir el que hi ha i per a la contenció. L’única manera de tenir una incidència real en les institucions és tenir una base social molt forta, amb capacitat de mobilització i de negociar-hi. Al 15M no hi va haver líders. Va ser un esclat social de descontentament, que tornarà, tot i que no sé si amb l’amabilitat del 15M, perquè també ho pot fer per l’altra banda. Pot passar com amb el moviment de les armilles grogues a França, on l’esquerra va haver de fer molta pedagogia perquè fos un moviment emancipador i no reaccionari. La gent esclata des d’un descontentament, no amb el Manifest comunista a la mà.
En quins espais recau la possibilitat d’articular aquest esclat que adverteixes perquè empenyi cap a la justícia social?
El feminisme tindrà molt a dir-hi, perquè té una base que probablement és la més àmplia entre els moviments socials en aquest moment. Gent no polititzada surt al carrer per plantejaments del feminisme. És capaç de moure més enllà del que és ideològic, apel·la a qüestions molt vitals i quotidianes, com és la violència masclista, i té una base popular amb capacitat d’esclatar. Suposo que les migrades en situacions desesperades també hi tindran un paper. Es mobilitzen i són persones sobre les quals es basa bona part de l’economia del camp i de les cures.
Tu ets membre del Sindicat Andalús de Treballadores (SAT), però ara no has mencionat el sindicalisme…
“L’auge de la ultradreta no són quatre dient barbaritats, sinó que ve de la mà d’una ordenació de l’economia-món desigual que galopa cap a situacions de més pobresa”
El sindicalisme està en hores baixes. No espero que els sindicats majoritaris puguin agitar res. Pel que fa al sindicalisme autònom, crec que els conflictes aniran de bracet dels sectors més precaritzats i de la lluita pel reconeixement de drets de les persones migrades. Si aconseguim un nivell alt de protesta social i evidències de conflictes laborals, els sindicats majoritaris potser també es veuran pressionats a moure fitxa davant de governs amb la ultradreta.
Tens clar que la resposta al creixent poder institucional de l’extrema dreta no va –o no només– de cordons sanitaris entre els partits?
Sempre dic que s’ha de ser als carrers, als tribunals i a les institucions. Però confiar-ho tot a les institucions, no, perquè l’esquerra hi juga amb un braç i una cama lligats a l’esquena. Crec que des de l’esquerra institucional s’ha de donar suport i propiciar la mobilització. Entenc el perquè de no fer-ho, però llavors es perd l’objectiu de sostenir conflictes socials, que al final és el que pot donar-li capacitat de ser un contrapoder a les institucions. Una reflexió que trobo a faltar entre persones properes als moviments socials que hi han arribat és sobre els límits de la institucionalitat. Yolanda Díaz mateix s’ha hagut d’enfrontar a poders fàctics molt forts com a ministra de Treball. El contrapoder no és només un tema de predisposició. A vegades ens pensem que és possible només amb bona voluntat i no és així de cap manera.
Tu planteges que el poble gitano, marcat fins avui per segles de persecució i marginació, és una font d’inspiració per als col·lectius i grups socials que lluiten contra l’opressió. En què cal fixar-se de la resistència gitana en el moment de risc de regressió en què ens trobem?
En les xarxes de mutualisme que s’organitzen allà on la vida és més difícil. No només en el poble gitano, sinó entre les treballadores de la llar, els manters i altres treballadores migrades i persones que viuen als marges. El poble gitano ha sabut cooperar durant segles per sobreviure. És una universitat de com resistir. I és el que veiem també en el sindicalisme autònom que està travessat per la vida; no és un sindicalisme només per defensar els drets laborals, sinó de resistència per la vida mateixa. La idea de la col·lectivitat hi és molt present, no per una qüestió romàntica ni ideològica, sinó perquè la vida només es pot sostenir col·lectivament. En aquest moment crec que el que ens toca és entendre’ns i posar la causa comuna per damunt de les individualitats.
Entre moviments socials diversos costa percebre una causa comuna?
La fragmentació del que en un altre moment seria la classe treballadora ho fa difícil. Qui oprimeix està molt desdibuixat i els patiments són molt diversos. Ens colpeja aquesta cosa monstruosa que és el capitalisme-racisme-patriarcat-colonialitat extractivista. Colpeja de formes diferents. No tothom viu la mateixa opressió ni viu el mateix enemic. Però, si fem l’esforç de veure què hi ha darrere d’aquests cops, hi trobarem aquesta cosa monstruosa. Això ens uneix i ens obliga a posar-nos d’acord. La resistència passa per una xarxa en què ens puguem entendre des de posicions i situacions diferents. No hi ha una recepta màgica. S’ha de buscar des de l’esquerra institucional, des dels mitjans de comunicació, des de les organitzacions de base i des dels tribunals, litigant de manera estratègica contra la regressió de drets. Calen unes xarxes i recursos mínims per organitzar el descontentament i polititzar-lo.
La diferència d’accés a recursos, començant pels econòmics, entre les organitzacions que defensen els drets socials, antiracistes, feministes, del moviment LGBTIQA+, i les organitzacions antidrets, és prou gran. I com més control dels diners públics tinguin, més dèbils poden quedar alguns espais. Com encarar-s’hi?
Donant suport a una vaga de netejadores o a una vaga del sector del metall és com podem fer incidència. No ens en sortirem només amb bones polítiques a les institucions, ni només fent articles i conferències, ni un moviment de treballadores soles, ni les organitzacions feministes soles. Cal sumar forces i establir un diàleg entre la política de base i la institucional. Si no, serà molt difícil per a totes. L’auge de la ultradreta no és una qüestió de discurs i simbòlica. No són quatre dient barbaritats, sinó que ve de la mà d’una ordenació de l’economia-món desigual que galopa cap a situacions de més pobresa. Ens hem de poder entendre, escoltar i crear aliances. Ells tenen tota la resta, però la raó està de part nostra.
