“El president Putin ha pres la decisió correcta i complirem les seves ordres sota qualsevol circumstància”. Amb aquestes paraules, el president de la República de Txetxènia, Ramzan Kadírov, anunciava el desplegament de fins a 10.000 combatents txetxens a la guerra a Ucraïna per lluitar a les ordres de l’exèrcit rus. Equipats amb armament modern, vehicles blindats i tancs, les forces del líder txetxè han estat desplegades als fronts de combat, així com en missions especials, com la que fa uns dies hauria intentat assassinar al president ucraïnès Volodímir Zelensky.
Kadírov s’ha atrevit inclús a qüestionar les tàctiques de guerra russes considerant-les “dèbils”, i s’ha mostrat partidari d’intensificar els bombardejos per evitar pèrdues i prendre el “control complet d’Ucraïna”. Vladímir Putin utilitza les tropes txetxenes com un intent de desmoralitzar la resistència ucraïnesa, donat que aquestes són conegudes arreu per la seva brutalitat i falta d’escrúpols. Emprades en altres conflictes com la guerra a Síria, el seu desplegament a Ucraïna mostra de nou les bones relacions de Putin amb un règim dictatorial acusat de greus violacions dels drets humans.
Putin, un senyor de la guerra
L’actual invasió d’Ucraïna no fa més que demostrar la relació inseparable de Putin amb la guerra, un home i un concepte agafats de la mà d’ençà que l’any 1999, el llavors president rus Borís Ieltsin l’escollís com a successor. El 9 d’agost d’aquell any assumia el càrrec de primer ministre i disset dies després va bombardejar Grozni, la capital de Txetxènia.
La proclamació de la independència de Txetxènia el 1991 fou un cop dur per Rússia, que tres anys més tard va envair el país
Txetxènia, enclavada al nord del Caucas i amb 1,4 milions d’habitants, va aprofitar la dissolució de la Unió Soviètica el 1991 per proclamar la República Txetxena d’Itxkèria, justificant aquest acte amb les marcades diferències culturals, ètniques i religioses amb altres pobles de la Federació Russa. En territori txetxè, només un 2 % de la població és ètnicament russa, l’islam és la religió majoritària
i un pilar fonamental de la seva identitat.
La independència txetxena va ser un cop dur per a Rússia que, decidida a recuperar el territori, va envair el país l’any 1994. Una orografia abrupta, la ferotge resistència dels guerrillers txetxens i la mala imatge de la guerra entre la societat russa, van obligar Ieltsin a signar un tractat de pau que, a la pràctica, concedia a Txetxènia la seva independència. Els anys següents van anar acompanyats d’una forta persecució de persones russes dins del territori txetxè, i de la proliferació de milícies jihadistes que van cometre diversos atemptats a Moscou.
L’any 1999, la guerra a aquest territori del Caucas es va convertir en la primera prova de foc per a un desconegut Putin
L’any 1999, el conflicte txetxè es va convertir en la primera prova de foc per a un fins al moment desconegut Putin. A l’anomenada segona guerra txetxena, Rússia utilitza el terror com a arma de persuasió contra l’independentisme a la regió i, milers de morts després, imposa de nou l’hegemonia russa al territori. La victòria de Putin el convertí en l’home fort en qui l’exèrcit confiava per recuperar la grandesa imperial russa. Pel mateix líder rus, va ser un enfortiment moral per dur a terme una política exterior agressiva i participar en futures confrontacions bèl·liques.
Rússia calla a canvi de la pau social
La societat txetxena es troba fortament dividida en clans familiars de caràcter patriarcal, i les venjances de sang juguen un paper rellevant. Això ho va saber aprofitar molt bé Putin, que va exaltar el conegut com a clan Kadírov per dividir la insurgència txetxena. Vladímir Putin i Akhmat Kadírov, antic muftí de la República de Txetxènia, van acordar una gran autonomia txetxena dins de la Federació Russa, convertint la relació en un pacte infrangible de benefici mutu. La mort del segon en un atemptat a Grozni l’any 2004 no va suposar un canvi en aquest statu quo, i el seu fill i actual president, Ramzan Kadírov, va jurar lleialtat a Putin.
La societat txetxena es troba molt dividida en clans familiars i el lider rus ho ha sabut aprofitar pactant amb els Kadírov
Però les noves relacions amb Rússia no van ser ben vistes pel conjunt de la població txetxena, i la insurgència continuà sent rellevant: va lliurar una guerra de guerrilles i va radicalitzar el seu caràcter religiós. El conflicte txetxè es traslladaria llavors al cor de Rússia, i milícies txetxenes van cometre atemptats sagnants, com el segrest de 800 persones l’any 2002 al teatre Dubrovka de Moscou, que acabà amb l’assalt de tropes russes i la mort d’almenys 179 persones, o diversos atacs al metro de la capital russa. L’any 2007, fins i tot van declarar l’efímer emirat del Caucas, autoproclamat hereu de la república independent de Txetxènia.
La por de Putin a la conversió d’un territori oficialment rus en el bressol de la ideologia jihadista va enfortir les relacions amb Kadírov, a qui va donar via lliure per acabar amb la insurgència amb els mètodes que considerés necessaris. A la pràctica, això va derivar en una dura repressió contra qualsevol oposició al seu govern autoritari. La dissidència txetxena seria víctima de segrestos, tortures i assassinats denunciats per diverses organitzacions de drets humans. Alguns d’aquests crims es van produir a les principals ciutats de Rússia, davant de la inacció de les seves forces de seguretat.
La inestimable ajuda de Putin va consolidar el govern de Kadírov, legitimant eleccions amb percentatges de victòria poc creïbles de fins el 99 %, o participant d’un fort creixement econòmic. Segons càlculs de l’economista russa Natalya Zubarevich, l’economia txetxena depèn en un 84 % de les subvencions de Moscou. D’aquesta manera, es compra una relativa pau social i s’assegura la fidelitat del territori no ja cap a Rússia, sinó cap a la figura de Putin. Al mateix temps, Kadírov s’ha fet envoltar dels coneguts com a “kadírovtsi”, una força paramilitar extremadament cruel amb la població civil, i d’on haurien sortit part dels combatents a Ucraïna.
Rigidesa islamista
Però si l’actual administració txetxena destaca en un aspecte, és en la seva interpretació pròpia de la xaria. El mateix Kadírov afirmava l’any 2010 que “les lleis islàmiques es troben per sobre de les lleis russes”, i apel·lava a “la destrucció de tot enemic de l’islam”. La seva influència sobre els imams locals ha capitalitzat el seu poder en una societat fortament religiosa. Les proclames al profeta durant els actes religiosos es combinen sovint amb l’exaltació al líder Kadírov. Aquest personalisme i la participació actual en una guerra entre “infidels” han estat fortament criticades per grups com Estat Islàmic, que consideren les milícies txetxenes com “apòstates i bastardes”.
Segons un diari rus, el 2017 hi havia al país caucàsic quatre camps de concentració per a homosexuals
A la persecució de l’oposició i la nul·la llibertat de premsa cal sumar-hi una molt greu repressió cap a les persones homosexuals i d’altres dissidències sexeafectives. El diari rus Nóvaya Gazeta va informar el 2017 de l’existència d’almenys quatre presons clandestines qualificades de camps de concentració per a homosexuals, on desenes d’homes serien torturats i fets desaparèixer. A això s’hi afegeix la constatació de pallisses sistemàtiques al carrer. L’organització Xarxa LGBT ajuda la població perseguida a fugir del país. Els ofereix llocs segurs on instal·lar-se a Rússia, però segons aquesta organització, a vegades, la mateixa policia russa retorna a Txetxènia persones buscades.
