L’estiu de 2020, de ben segur, serà recordat per la pandèmia mundial de la COVID-19. Qui sap si es tracta de la primera de moltes pandèmies mundials que impregnaran el segle XXI d’una batalla per la salut i la supervivència global. Tanmateix, també podria ser l’inici del desmantellament de l’agricultura i la ramaderia industrials que, com apunten diferents expertes d’àmbits de coneixement diversos, són la principal causa de l’aparició de virus desconeguts i cada vegada més incontrolables.
A les Terres de Ponent, l’estiu del 2020 també serà recordat per l’any en què les vulneracions de drets laborals i drets humans de les persones treballadores de la campanya de la fruita van saltar els murs ponentins i van ser notícia en diferents països del món. En els últims mesos, s’ha començat a qüestionar la qualitat de la fruita dolça quan als mitjans de comunicació han aparegut imatges de persones treballadores dormint als carrers o malvivint amuntegades en infrahabitatges, o quan les treballadores dels magatzems de fruita van començar a emmalaltir per contagi de COVID-19 de manera exponencial, posant en relleu que no hi havia hagut mesures reals de protecció i seguretat de la salut laboral.
El model de producció de fruita dolça es basa en una agricultura industrial altament demandant de mà d’obra temporal, que implica la importació de treballadors en condicions d’alta precarietat per a l’exportació de la fruita: agronegocis de l’especulació sostinguts i fomentats per la Política Agrària Comuna (PAC) de la UE. Aquest model transforma l’estructura de la terra fent desaparèixer les petites i mitjanes propietats, i desmuntant l’orografia de la zona de Ponent i la Franja amb excavadores que engoleixen i aplanen tots els turons i la seva biodiversitat. Així mateix, comporta la desaparició de les explotacions agràries familiars i desmantella la sobirania alimentària del país, dificultant la possibilitat del desenvolupament de l’agroecologia sobre el territori. Tot això acomboiat en un inexistent model agrari per part del govern de la Generalitat de Catalunya.
La fruita dolça ha esdevingut un negoci per a les grans empreses destinades a l’exportació, però també ho és, i molt, per a les ETT que gestionen la mà d’obra i s’enduen una part important del pastís
La fruita dolça és un negoci per a les grans empreses destinades a l’exportació, però també ho és, i molt, per a les ETT que gestionen la mà d’obra i s’enduen una part important del pastís –o en aquest cas de la fruita. I són un negoci en tant que els treballadors -en la seva majoria immigrants que a la vegada han estat expulsats de la terra dels seus països d’origen per corporacions alimentàries occidentals– es troben en una situació d’extrema vulnerabilitat i són abusats i explotats. És aquesta força de treball, empobrida i en contínua lluita per la supervivència de la seva família, qui genera una plusvàlua en estat pur que permet l’acumulació de beneficis en poques mans. És aquest model d’explotació de la terra, de les treballadores i de la petita pagesia, que genera mercaderies i no aliments amb arguments d’una ètica del treball perversa sobre la funció de les persones immigrants.
Perquè funcioni l’explotació sense alarma social s’han creat una sèrie d’arguments racistes que han anat calant socialment. El mes d’abril, les principals empreses agroexportadores, agrupades a l’associació Afrucat, van fer un anunci de demanda de mà d’obra, sense cap mena de dubte una crida a braços desmesurada acompanyada de comentaris com “les persones nacionals no volen treballar perquè cobren atur o ERTO”. El resultat va ser l’arribada a Lleida de milers de persones immigrants, amb papers o sense, empobrides i expulsades del mercat laboral, formal o clandestí, per la pandèmia. Es podria pensar que la patronal no va ser capaç de calcular quants braços necessitava perquè no s’havien calculat les tones de fruita que calia collir. O es podria pensar que la patronal no veia com contractar persones nacionals que no s’haguessin de desplaçar pel territori –sota uns convenis laborals dels més baixos de tots els que existeixen– i a més mantenir el subsistema d’hores extra sense pagar, de llocs de treball sense contracte i d’abús constant a les persones que depenen de la feina per mantenir o guanyar la seva regularització administrativa.
La pandèmia ha visibilitzat la situació crònica d’un model agrari neoliberal que genera enormes desigualtats, així com el desinterès de la classe política pel sector primari i la situació de les persones migrants
Davant l’augment de persones malvivint als carrers i l’aparició, cada vegada més constant, de persones positives de COVID, els discursos racistes van augmentar, motivats per declaracions de la patronal o de representants públics d’ajuntaments i Generalitat que van situar els empobrits com a persones sense papers, sense higiene, sense capacitat d’entendre la pandèmia i sense feina. La realitat és que, tot i que alguns no van aconseguir feina, molts van treballar de manera formal o clandestina, com cada any. Aquest any, però, hi va haver veus que es van alçar des del seu llit al carrer, i va esclatar, posant contra les cordes els discursos economicistes que centrifuguen les persones als marges del sistema. Són els jornalers i jornaleres que van haver de triar entre contraure la COVID o menjar. “Com es pot espantar un home que sent la fam no només en el seu estómac, sinó en els miserables ventres dels seus fills? No pots espantar-lo; ell ha conegut una por més enllà de qualsevol altra.” (John Steinbeck, El raïm de la ira)
La pandèmia ha visibilitzat la situació crònica d’un model agrari neoliberal que genera enormes desigualtats, així com la manca de polítiques agràries de país i el desinterès de la classe política pel sector primari i la situació de les persones migrants. No és cap singularitat catalana, és el model agroindustrial europeu que s’explicita fonamentalment a l’Estat espanyol, Itàlia, Romania i també a Alemanya, entre d’altres. La PAC ofereix protecció als productes agraris europeus, subsidiats per poder competir de manera desigual amb les produccions dels països del mal anomenat Sud global. Una política europea que afavoreix l’acaparament de terra i recursos a les grans empreses desprotegeix l’agricultura familiar i no considera ni esmenta –en cap dels seus centenars de documents– l’existència ni la protecció de les persones jornaleres del camp, indispensables per al seu funcionament.
La política europea que afavoreix l’acaparament de terra i recursos a les grans empreses desprotegeix l’agricultura familiar i no considera l’existència ni la protecció de les persones jornaleres del camp
Si resseguim una de les grans obres de la literatura universal, El raïm de la ira, de John Steinbeck, ens trobem amb una narració que ens fa emmudir davant la desesperació de les persones que acaben convertint-se en jornaleres agràries als camps de Califòrnia, enmig de la Gran Depressió de 1929. Els empresaris californians abusen i exploten les famílies que arriben afamades d’Oklahoma als camps de fruita. És la visió d’un capitalisme salvatge que expulsa la vida als marges.
En una situació de crisi, les desigualtats al camp i els abusos laborals augmenten, però ens cal pensar també, com en el llibre, en l’esperança d’un col·lectivisme que posi fre a l’especulació i superi la inacció dels governants a través d’una agricultura d’escala humana que protegeixi les persones i el medi ambient.
