“Dos, dos, dos, dos.” La meva filla d’un any i mig només sap dir el número dos. Així que diu uns quants cops “dos” i ens ve a buscar pel pis. El joc de cuca-amagar en família és una de les nostres activitats preferides aquests dies. No sé si les veïnes de baix opinen el mateix amb les corredisses pel passadís, però de moment no ens han dit res. El meu fill gran, de quatre anys, a vegades es queda quiet al costat d’una paret fent com si s’amagués. Nosaltres li dèiem que “el joc no és així” i li intentàvem fer entendre que s’havia d’amagar “bé”. Parlant amb una de les seves educadores, ens va dir que per a aquestes edats el joc és molt flexible. Entre criatures, si al mig del joc un nen es queda quiet, sense necessitat de dir res, l’altre entén que “ara em quedo quiet i callat i tampoc em veus”, és una norma nova que s’incorpora al joc i segueixen. Nosaltres, adultes, no ho entenem i no “sabem jugar” al nou joc que han creat.
Aquesta dificultat de comunicació en el joc és un exemple de com la perspectiva adultocèntrica s’imposa sobre el món de les criatures. Nosaltres, a casa, ho anem gestionant com podem, però qui té el deure de governar per a totes ha de fer un esforç més enllà. I en aquesta crisi, si alguna cosa s’ha vist clara, és que la infància no té ni veu ni drets, i que qui ens governa (d’aquí i d’allà) aplica una perspectiva adultocèntrica en les mesures que pren. La manera com s’han estigmatitzat les criatures aquestes setmanes, considerant-les “vectors de contagi” i imposant sobre elles el més dur dels confinaments per a tot un grup social n’és un clar exemple. Ara, però, amb les mesures sobre el seu desconfinament, apareixen altres qüestions:
El dret a la sociabilitat. Seguint amb l’exemple del cuca-amagar, les criatures porten un mes i mig sense relacionar-se amb els seus iguals. Les persones joves, adultes i grans podem parlar per xarxes, per videoconferència o trucar-nos per telèfon. Les criatures, entre elles, no es comuniquen principalment a través del llenguatge sinó del cos, del joc, i ja fa moltes setmanes que no es comuniquen amb persones de la seva edat. A part d’airejar-se, necessiten socialitzar-se amb persones que les entenguin en els seus propis termes, necessiten relacionar-se amb altres criatures i en aquests casos la modalitat virtual no serveix.
En el debat (encara irresolt) sobre si les criatures podran anar en patinet o en bici o no, hi ha darrere la idea que són activitats lúdiques i que, per tant, no són necessàries
El dret al joc. Encara que ens ho vulguin fer creure, això no és una guerra i els discursos bel·licistes no fan més que empitjorar la situació. En una guerra no ens ho podem passar bé, però això no és una guerra. Que només permetin activitats essencials s’ha de mesurar pel risc de contagi, no perquè siguin lúdiques o no. En el debat (encara irresolt) sobre si les criatures podran anar en patinet o en bici o no, hi ha darrere la idea que són activitats lúdiques i que, per tant, no són necessàries. És clar que són lúdiques! I és clar que són necessàries! Es podria argumentar la seva necessitat per temes d’exercici físic o que en ser activitats que es fan individualment no tenen risc de contagi, però el dret al joc en si mateix és també un dret de la infància i cal defensar-lo com a tal. El joc és la forma de relacionar-se, d’aprendre, de desenvolupar-se. Jugar és l’activitat principal de les criatures i té tot el sentit del món que surtin a jugar, perquè és el que fan les criatures.
La perspectiva intergeneracional. La infància no està aïllada del seu entorn. Les generacions estan connectades per vincles familiars i afectius i no té cap sentit contraposar els drets d’uns als drets dels altres. El que li passa a la gent gran afecta la infància i el que li passa a la infància afecta la gent gran. Si les criatures estan millor podent sortir al carrer, les seves àvies i avis se n’alegraran. Com les netes i nets també volen protegir les seves àvies i avis i volen veure’ls sans i alegres. No són bàndols contraris i no s’hauria de fer una política d’oposició entre identitats d’edat, com s’està fent.
La rigidesa de mesures en un context com l’actual és totalment absurda, si es tenen en compte els malabarismes que estem fent les famílies per sostenir la vida. En comptes de tant paternalisme, caldria flexibilitat i confiança
La interdependència. Quan es parla d’infància, necessàriament s’ha de parlar sobre la interdependència. Les criatures són dependents i, per tant, s’ha de tenir en compte qui en té cura quan es pensen mesures. Estem en un context en el qual, amb el tancament de les escoles i de tots els recursos per a aquest grup d’edat, s’ha privatitzat la cura de la infància en les famílies. L’estat ha desaparegut però la reproducció social continua i el món productiu no s’ha aturat (o s’ha aturat poc). En les mesures de desconfinament de la Generalitat, s’argumentava que s’havien establert les franges horàries segons els “horaris lectius”. Però les criatures no surten soles a passejar. Qui ha tingut en compte la conciliació? Si has de teletreballar al matí, com treus a passejar la criatura? Si aprofites per treballar quan fa la migdiada, com ho faràs quan s’adormi al cotxet just a aquesta hora? I si surts a treballar fora de casa, qui acompanyarà les criatures si només poden anar amb la seva “unitat familiar”? La rigidesa de mesures en un context com l’actual és totalment absurda, sobretot si es tenen en compte els malabarismes que estem fent les famílies per sostenir la vida i complir amb les nostres altres obligacions. En comptes de tant paternalisme i tanta disciplina, caldria flexibilitat i confiança.
La perspectiva interseccional. Cal pensar en què més són les criatures a part de fer pocs anys que han nascut. Les criatures tenen gènere, origen, diversitat funcional, classe social… I tots aquests eixos configuren la seva experiència del confinament i del desconfinament. Viure en un barri amb espais verds al voltant o en un on només hi ha parcs tancats implica diferències (i desigualtats) molt importants. Com també si vius en una gran ciutat o en un poble petit. Totes les mesures s’han fet pensant en les grans ciutats, mostrant una jerarquia geogràfica que no ve de nou però que s’ha accentuat. Cal descentralitzar la gestió i permetre mesures adaptades a les necessitats i possibilitats de ciutats, barris o pobles.
Les criatures no es tenen mai en compte com a ciutadanes. No tenen dret a vot però tampoc a veu. Potser aquesta és una oportunitat per escoltar-les i per permetre que siguin agents actius en la gestió de les seves vides
La participació. Les criatures no es tenen mai en compte com a ciutadanes. No tenen dret a vot però tampoc a veu. No estan representades als mitjans de comunicació i no participen en cap de les decisions que més els afecten. Potser aquesta és una oportunitat per escoltar-les, per veure què tenen a dir i per permetre que siguin agents actius en la gestió de les seves vides. Paral·lelament, incorporar educadores i mestres als equips d’experts en la gestió de la crisi, i en especial sobre la petita infància, potser ajudaria a no cometre alguns dels errors que s’han comès i que evidencien que qui està gestionant la crisi en sap ben poc, de la vida i les necessitats de la infància.
El virus ha posat en relleu molts dels fonaments sobre els quals es basa la nostra societat. I les desigualtats i discriminacions per raó d’edat han sorgit com un dels principals eixos. En les mesures de desconfinament caldrà fer esforços per superar la mirada adultocèntrica. Incloure diferents grups d’edat (infància, joventut, vellesa) en els equips podria ser un primer pas, com també incorporar perspectives més socials i no només sanitàries en la gestió de la crisi.
