L’any 1942, Aulus-les-Bains, una població francesa fronterera amb el Pallars Sobirà, va rebre 587 persones jueves al centre de confinament; se sumaven a les que ja havien arribat en els darrers anys. Unes 160 van aconseguir escapar-se creuant els Pirineus amb l’ajuda dels passadors de la vall. Resseguien camins d’esperança, camins de refugi que havien estat transitats, pocs anys abans i en direcció contrària, per exiliats i exiliades que deixaven enrere un escenari de guerra civil i postguerra a l’altre vessant de la muntanya. Els ports, a més de 2.000 metres, dibuixaven la promesa vertical cap a la llibertat.
La Jeanne tot just creua la frontera amb el Claude als braços. És 5 de desembre, l’endemà l’infant complirà tres mesos. Han començat a caminar a les tres de la matinada i encara la persegueixen els lladrucs del gos que els ha escridassat a la sortida d’Aulús. Però res, ni els alemanys ni els duaners francesos han seguit el seu rastre. L’Ona respira alleujada, s’ha perdut entre el pedregal que puja cap al punt fronterer, després de deixar enrere els estanys de Romedos, Senó i Guiló. Per fi ha vist el pal que marca la frontera invisible i es queda mirant cap a França, envoltada d’uns pics que des d’aquesta perspectiva fan basarda. Ha decidit fer sola la ruta, per això no es treu de sobre ni el mapa ni el GPS, que consulta amb freqüència per sentir-se segura. L’os, no vol pensar-hi, en l’os. I és que a dalt del port de Guiló la història agafa ramals paral·lels. Fragments de vida que conflueixen al mateix espai, fora de temps. Les valls encapsulen la memòria, com la boirina que queda atrapada entre els seus abismes. O això va deixar dit un pastor. Ho va dir a ningú, perquè allà dalt no hi havia ningú per escoltar-lo.
L’Ona porta cognom francès. Per ella és tan natural com qui duu un López, un García, un Rodríguez. És besneta de l’exili, d’una llarga fugida pel port de Tavascan, cap allà l’any 1938, a escassos quilòmetres d’on ara es troba. Li deu el nom a la besàvia Ramona, que mai va parlar de les onades de vent que esgarrapen les orelles un cop arribes al port de Marterat –nom francès del port de Tavascan. No s’han dit gaire cosa, només allò imprescindible. S’han deixat camuflar pels sons que són propis del bosc, dels rius, de la cascada terrible i majestuosa d’Ars, dels bassals gelats. “Un minut, un minut”, han suplicat algunes veus quan han deixat parlar el cansament de les cames, dels peus, de l’ànima. Però el pare de la Jeanne les ha animat a seguir: “Hem de tenir coratge, no podem baixar perquè hi ha els alemanys i no podem parar aquí perquè el temps pot canviar”. La vida del pare de la Jeanne no es pot entendre sense aquestes muntanyes.
Quan han arribat al llac de Cabanes han sentit passes. Silenci. Més passes. El Jean Baptiste ha aparegut amb una família de belgues: una àvia de 77 anys, un bebè de tres mesos i els seus pares. Avancen a poc a poc, han sortit tres hores abans que el grup de nou persones que acompanyen la Jeanne i el seu pare. Decideixen ajuntar-se. La Jeanne, que ara es diu Jeanne Agouau, d’aquí a uns anys es dirà Jeanne Rogalle –quan es casi amb el Jean Baptiste Rogalle, aquest amb qui ha topat al llac de Cabanes amb una bona colla de jueus, a molts metres encara del port de Guiló. La travessa és llarga i els blocs de pedra es multipliquen, a l’Ona se li carreguen els genolls i ha d’anar amb compte. El camí és ple de forats, per on se li escolen les cames. Orificis com els que perforen l’arbre que guarda la seva història familiar. Potser per això camina, per omplir buits tot desfent els passos d’aquells que la precediren. Com més baixa, més aigua corre, i l’Ona, com l’aigua, com la memòria de la fugida, patina sobre les roques.
Ella albira al fons el verd esponjós de les copes dels arbres que fan canviar el tipus de bosc. Mira cap al costat francès, esperant que arribi algú que es faci càrrec del Claude, el bebè. Així podrà baixar a ajudar la resta de refugiats. Quan tots han aconseguit creuar a Catalunya, es dirigeixen cap a l’estany de Romedos, mengen una mica de pa, formatge i sucre de racionament. Un dels homes li pregunta quants anys té. En té vint i ha decidit ajudar el seu pare, que és un passeur, un veí d’Aulús que ajuda els jueus a creuar la frontera. L’Ona ha arribat a Aulus-les-Bains després d’aturar-se mitja hora davant la cascada d’Ars. Ha superat l’etapa reina de la travessa, més de 8 hores de camí, 2.000 metres de desnivell negatiu. Quan enfila cap al refugi on pretén passar la nit, s’atura davant d’un museu. Hi ha un bonic mural de dos homes carregant trossos de gel a l’esquena. Decideix entrar-hi. Està cansada i passa la mirada per sobre els plafons, però l’atura en una de les fotografies. Hi apareix una dona amb les galtes rosades, al costat d’un senyor d’aspecte més jove. Al peu de foto: “Jeanne Rogalle i Claude Henle, 60 anys després”.
…
(Aquest relat amaga noms i fets reals entre el seu paisatge de lletres, un paisatge inspirat en la travessa Muntanyes de Llibertat, que ressegueix rutes d’exili entre el Pallars Sobirà i l’Arieja)
