A la tarda, quan recullo els bessons de l’escola bressol, m’atrapa la conversa d’un grup de famílies que es forma a la sortida, entre motxilles de colors i crits aguts. Una mare es gira cap a mi, amb to de sorna, però evidentment preocupada em deixa anar: “Doncs és molt fàcil dir-ho quan el teu fill gran ja està dins i tens la plaça assegurada”. A la feina, hores abans, un company ja m’havia deixat anar, amb aquell to condescendent que ho simplifica tot: “Clar, tu portes la criatura a una escola per projectes, i després dieu que necessiteu molts espais, però quan es tracta de bolets, no sou barrufets…”. I entre el cansament i la indignació, sento que se m’escapa una resposta que no em crec ni jo: “És que potser no pot ser que la gent vulgui escola a cinc minuts de casa, si el que volem és qualitat”.
I així, any rere any, les mateixes frases es repeteixen com un ressò que no es vol apagar, atrapades en un debat que no apunta mai cap al problema real. I és aquí on el conflicte es mostra amb tota la seva força. Però, i si en comptes de deixar que ens divideixi, ens servís per transformar?
L’angoixa de no saber si trobaran plaça en una escola pública propera, el desgast emocional i la frustració davant la manca de respostes clares es repeteixen cicle rere cicle
Cada any, quan arriba la preinscripció escolar a Sabadell, moltes famílies viuen un autèntic malson. L’angoixa de no saber si trobaran plaça en una escola pública propera, el desgast emocional d’un procés burocràtic i incert i la frustració davant la manca de respostes clares es repeteixen cicle rere cicle. En comptes d’abordar el problema real, es reprodueix un debat tramposament polaritzat: qualitat educativa versus dret a escolaritzar les petites veïnes prop de casa seva. Com si fossin excloents. Però aquesta dicotomia és falsa i perillosa. No es tracta de sacrificar una cosa per l’altra: el problema real és la manca de places i la falta de compromís estructural amb l’educació pública.
La manca de planificació i l’angoixa a què es veuen sotmeses les famílies tenen conseqüències directes: moltes es veuen forçades a matricular els seus infants en escoles concertades per por de quedar-se sense plaça o de ser destinades a un centre lluny de casa. Això és especialment greu als barris del Centre i la Creu Alta, on es concentra el 80% de l’escola concertada de Sabadell i on mai s’ha volgut afrontar el dèficit de places públiques que s’arrossega d’una manca de planificació crònica. Aquest fenomen, que es repeteix any rere any, no només desequilibra la balança en favor de l’escola privada subvencionada, sinó que perpetua la desigualtat entre centres públics i concertats, perquè aquests últims poden triar alumnat i, en molts casos, rebre més recursos. Amb cada família que, pressionada per la incertesa, opta per una escola concertada, l’educació pública es debilita una mica més i es reforça un sistema que prioritza la selecció i la segregació.
En lloc d’analitzar els problemes de manera estructural, es redueixen a una lluita d’interessos particulars, enfrontant col·lectius en una batalla que oculta el veritable origen del problema
Aquesta mena de debat simplista forma part d’una tendència que està guanyant força arreu del món i que ha estat instrumentalitzada per l’extrema dreta: en lloc d’analitzar els problemes de manera estructural, es redueixen a una lluita d’interessos particulars, enfrontant col·lectius en una batalla que oculta el veritable origen del problema. En l’àmbit educatiu, això es tradueix en un discurs que enfronta famílies entre elles, en lloc de dirigir la indignació cap a les institucions que han deixat de garantir una escola pública de qualitat i ben dimensionada.
I aquesta manera de fer-nos viure el conflicte, també ens roba experiències fonamentals. En comptes de viure la preinscripció com un procés de descobriment i elecció conscient, les famílies es veuen immerses en una estratègia freda i calculada, on compten germanes, places disponibles i probabilitats de ser destinades a un centre llunyà. Això fa que les jornades de portes obertes deixin de ser un espai per conèixer projectes pedagògics i passin a ser una cursa desesperada per obtenir informació logística. Es perd el temps per escoltar i triar amb serenitat l’escola que més encaixa amb els valors i necessitats de cada infant. Es desconnecta el procés d’elecció de la seva dimensió comunitària, educativa i humana, i es converteix en una batalla per la supervivència dins el sistema.
Aquest tipus de retòrica i confrontació només beneficia aquells que volen desmantellar els serveis públics, perquè mentre les comunitats es barallen per les engrunes, el desmantellament de l’educació pública avança sense resistència real.
Els mitjans perpetuen la confusió
En aquest context, el paper dels mitjans de comunicació locals és clau. Però, en lloc de fer una anàlisi rigorosa, sovint reforcen discursos erronis i tendenciosos. Per exemple, quan es presenta l’augment de ràtios com una mesura positiva, sense explicar que això implica menys atenció individualitzada per a les criatures i més pressió per a les docents. O quan es diu que “es perden línies” sense matisar que, en realitat, el que passa és que les escoles ja no poden absorbir més infants i que les línies bolet només agreugen la situació.
Les conseqüències d’aquestes polítiques són clares: centres saturats, aules de treball especialitzat que desapareixen, menjadors massificats, mestres sobrecarregades i criatures amb menys atenció. No són petites incomoditats, són condicions que afecten directament el dret dels infants a una educació de qualitat. Aquesta és la realitat que cal explicar. Això és el que realment està en joc.
Problema de prioritats
Segons la Fundació Bofill, gairebé la meitat (49%) de les escoles en risc de tancament tenen una concentració d’alumnat vulnerable superior a la mitjana del seu entorn. A més, aquests centres fa anys que no reben respostes estructurals per part de l’Administració, que ha estat incapaç de planificar de manera preventiva i d’adaptar l’oferta educativa a les necessitats reals dels territoris.
Mentre a Sabadell, i especialment als barris del Centre i la Creu Alta, hi ha famílies que no poden accedir a places públiques, en altres punts de la ciutat hi ha manca d’alumnes
Mentre a Sabadell, i especialment als barris del Centre i la Creu Alta, hi ha famílies que no poden accedir a places públiques, en altres punts de la ciutat hi ha manca d’alumnes. Això no és només una qüestió de demografia, sinó d’una planificació deficient que carrega el pes de la solució sobre els equips docents, els quals, de manera voluntària i sense suport institucional, han hagut de desenvolupar solucions creatives, models educatius innovadors per fer viable la seva continuïtat, garantir una educació de qualitat i l’accés a places escolars.
Exemples transformadors a Sabadell com l’Escola Samuntada, que fa quinze anys ningú volia portar-hi les criatures i ara és un referent, l’escola Tarlatana o l’Escola El Turó, a Barcelona, on un grup de famílies va treballar per millorar el centre i convertir-lo en una comunitat diversa i inclusiva, entre moltes altres experiències, evidencien aquest patró: l’administració no protegeix, ni potencia, ni copia aquestes iniciatives. Al contrari, les ignora perquè posen en evidència les mancances del sistema.
No podem acceptar que any rere any la resposta institucional sigui augmentar ràtios, saturar escoles i dividir la comunitat educativa en debats estèrils que ens allunyen del focus real
I no només això. També es perd l’oportunitat de teixir vincles entre les escoles bressol i les escoles de primària del barri, d’enfortir comunitats educatives que treballin juntes per l’acompanyament de la primera infància. En comptes de construir xarxes de suport, es fragmenta el teixit comunitari. Els vincles entre famílies, que podrien néixer de forma natural en aquest procés, queden en segon pla, eclipsats per l’angoixa i la incertesa. Aquesta manera de gestionar la preinscripció no només perjudica les famílies, sinó que destrueix la possibilitat de construir una escola pública arrelada als barris, connectada amb el seu entorn i capaç de generar espais de trobada reals entre comunitats educatives.
A Sabadell, front aquestes oportunitats transformadores es prefereix apostar per escoles massificades mentre l’administració improvisa any rere any. L’educació no pot ser un joc de malabars. L’estrès de les famílies es veu agreujat per la manca de transparència i la sensació d’indefensió davant un sistema que sembla pensar més a quadrar xifres que en garantir drets.
I aquí cal ser clares: les famílies no són el problema. Les escoles no són el problema. Ni tan sols el projecte educatiu que defensen. El problema és estructural. No podem acceptar que any rere any la resposta institucional sigui augmentar ràtios, saturar escoles i dividir la comunitat educativa en debats estèrils que ens allunyen del focus real. Ja n’hi ha prou.
