Aquestes muntanyes són com dinosaures adormits. Els dies de pluja les seves parets regalimen de negre, com si a dins hi cremés foc i supuressin estalzí. De fet, hi ha gent que s’imagina petites fogueres al seu interior, al qual pots accedir des d’alguna bauma i així escalfar-te amb el murmuri de les veus velles que habiten la vall. Però si el sol és suau i porta dies clars i temperats, el foc de dintre els murs tenyeix les parets de fora i tot es torna roig i taronja i gris quasi blau.
Quan l’hivern arriba, la plana es cobreix de boira, però des de dalt del Montsec es veu un mar poblat de peixos de pedra i petxines prehistòriques. La muntanya és la frontera entre el mar i els estels, que escriuen al cel amb la llengua, que ho taquen tot de negre i de llum. És un rocam que connecta els padrins i les padrines amb els seus nets i netes. Com les dues dones que ara conversen mentre pleguen nous del terra. Parlen dels fills que no han arribat a néixer, o més aviat que han nascut morts, com quan trenques la closca d’una nou i per dins està podrida. La veu de la padrina agafa matisos de llegenda, com si aquella no fos la història de la seva família, com si allò, a casa seva, no hagués passat mai. És una veu rocosa, aspra, algú diria que calcària. La padrina ha repetit aquesta història, pel cap baix, un centenar de vegades, tot i que oblida constantment que l’ha explicat, així que la torna a dir de nou, però mai de la mateixa manera.
—Els fills que no han nascut, o que han nascut morts, es compten amb els dits a totes les famílies. Em pregunto si van a parar
a algun lloc…— li diu la padrina a la neta, que sempre mira amunt, amb un gest de curiositat, de desig, a voltes de neguit.
—Tu ets de les que creus que pugen allà dalt?— li pregunta la jove, mentre assenyala el cel i posa a prova el seu hermetisme científic.
—Ets tu qui coneix els secrets dels estels, jo no m’he mogut d’entre aquestes muntanyes. Tot el món que he vist és aquest, i tot està fet de terra, de roca i d’arbres vells, això no li interessa a ningú…— diu la padrina, mentre esbossa un somriure. Les padrines, en aquest tros de tros, són així. Parlen com si tot el que sabessin no fos prou. Elles, que no diuen això és un arbre i aquest un ocell, sinó que tenen un nom per l’alzina, el roure i l’olivera, mentre aguaiten el vol del voltor i senten la perdiu escotxinar. Les padrines, que poden resseguir de memòria tots els camins que ja no es trepitgen, que coneixen tots els relats que amunteguen. Són les que anomenen les cases del poble amb el seu nom antic. Elles són les que coneixen totes les fases de la lluna sense haver-les estudiat. Sense padrines, avui aquesta pàgina estaria buida.
—Padrina, de petita sempre m’explicaves la història del primer estel de la nit, deies que quan sortia ja podíeu tornar a casa després de passar tot el dia treballant al camp… Qui seria jo sense aquestes històries?
Hi ha paraules que es queden sense dir, perquè en aquell moment no se saben pronunciar, perquè el coneixement o la reflexió fruit d’alguna vivència arriba anys després, com la llum que projecten els estels
Hi ha paraules que es queden sense dir, perquè en aquell moment no se saben pronunciar, perquè el coneixement o la reflexió fruit d’alguna vivència arriba anys després, com la llum que projecten els estels. En aquell moment cap de les dues dones sap d’on ve el mot recordar, que vol dir “tornar a passar pel cor”. La padrina, amb les seves històries, a cops llegendàries, sovint quotidianes, fa passar pel sedàs del cor, una vegada i una altra, la seva història familiar i la del poble, vall i muntanya. Sense aquest record, potser la seva neta no s’hauria fet mai astrònoma, no hauria après a mirar els estels i no sabria que cada astre té una història que cal ser explicada.
—Jo sé que al cel hi ha una estrella que és teva, teva i de la nostra família, la que t’indicava el moment de tornar a casa quan eres petita i et feien treballar. De nit, a l’hora de dormir, tanco els ulls i m’adono que tinc tots els estels a dins, el cel del Montsec es desplega al meu davant. Aleshores puc descansar tranquil·la, la nostra muntanya sempre hi és.
Heu provat de veure-hi per dintre? Quan tanqueu els ulls, a vosaltres què se us dibuixa?
Les dues dones continuen recollint nous del terra o de les branques baixes, perquè són bones per a la memòria. Mentre caminen entre els noguers, aixequen pedres antigues amb els peus. Són restes de mar. I a boca de fosc, el primer estel de la nit els guinya l’ullet, mentre els dinosaures dormen.
