Acabada la Guerra Civil espanyola, la dictadura franquista va bastir tot un cos legal repressor amb la finalitat de depurar de soca-rel la societat civil, el teixit social que durant les dècades anteriors havia construït espais de participació ciutadana dedicats al lleure, l’aprenentatge i a la defensa i conquesta de drets socials i laborals. La confiscació d’ateneus i altres societats volia integrar aquests espais dins els organismes del règim amb l’objectiu de construir una xarxa disciplinada en la Comunitat Nacional dels vencedors. A Catalunya més de dues-centes entitats en van quedar afectades. Mentre la nova llei de memòria democràtica es prepara per fer els primers passos, a Catalunya encara queden centres pendents de ser retornats després de l’espoli.
Ha arribat Espanya!
Quan les tropes franquistes entraven a Catalunya l’abril de 1938 ho feien conscients que era un territori hostil, no tant per les restes de l’exèrcit republicà que hi quedava com per la presència d’un moviment obrer i unes classes populars organitzades. A mesura que ocuparen el territori, la legislació, legitimada per la victòria militar, va perseguir drets i llibertats i va combatre el conflicte social a través d’una disciplina instruïda en la Comunitat Nacional. L’objectiu del franquisme fou la submissió política d’Espanya, aplicant polítiques concretes a cadascun dels territoris, ajustades a les seves singularitats. Com en la resta del territori espanyol, el teixit social català, constructor d’una cultura cívica i democràtica durant els decennis anteriors, fou depurat. A través de la legislació de Responsabilitats Polítiques s’uniformitzaren els espais de sociabilitat. Mentre que n’hi hagué (molt pocs) que resistiren adaptant-se a les noves circumstàncies, d’altres foren municipalitzats o quedaren sota l’òrbita del partit únic a través d’Educació i Descans, l’organisme censor del temps de lleure. Però si bé aquests foren els que es van mantenir i s’integraren al nou règim, n’hi hagué que quedaren ocupats sota els designis de la Comissió Qualificadora de Béns Sindicals Marxistes, per acabar augmentant les propietats de la Delegació Nacional de Sindicats (DNS), encarregada de destruir el sindicalisme de classe a tot l’Estat.
Efectes i conseqüències de l’espoli
Segons explica Montserrat Duch, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, el 1978, l’Associació Institucional de Serveis Socioprofessionals, l’organisme interministerial encarregat de liquidar el Movimiento; elaborà un inventari de propietats del Ministeri de Treball on hi constaven fins a 114 espais ubicats a Catalunya, 42 dels quals provenien de l’espoli de la postguerra. Tanmateix, se n’havien perdut uns quants pel camí d’ençà de la “victòria”. El recent estudi de Neus Moran Gimeno, autora de L’espoli franquista dels ateneus catalans (L’Avenç), resultat d’un projecte finançat per la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), ha identificat fins a 291 propietats confiscades de 232 entitats. Malgrat que posa el focus en aquelles societats registrades i amb patrimoni propi, la investigadora de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona adverteix pertinentment que es tracta d’un estudi de mínims i queda pendent, entre altres coses, comptabilitzar la desaparició de tota aquella xarxa informal i d’aquelles entitats registrades que estaven de lloguer, de les quals probablement no en quedi cap vestigi.
Les conseqüències de la despossessió van afectar a tot el país, amb especial transcendència les comarques de Barcelona i Tarragona. La confiscació es feia en el mateix moment de la “Liberación”, i les autoritats, amb la col·laboració d’una part de la societat, declaraven els centres confiscats com a propietat de l’Estat. Al llarg de la dictadura la sort d’aquests va variar. La majoria es van donar en propietat al Sindicat Vertical franquista, que després va fer amb elles el que li va semblar. Sobretot, cedir-les a organismes simpatitzants de la dictadura o vendre-les per obtenir rèdit econòmic. L’Ateneu Obrer de Sant Andreu, per exemple, fou adquirit per l’Ajuntament de la ciutat arran d’un acord amb la DNS l’any 1955. El 1982, gràcies a la insistència de restitució de l’ateneu, el consistori va reconèixer que l’havia obtingut de manera anòmala i que la dissolució de l’entitat obrera havia estat forçosa, però es negava a retornar-lo. No fou fins a l’any 1988 que se signà la cessió d’ús amb l’Ateneu que encara és vigent. D’altres entitats, com El Porvenir de Falset, foren enderrocades pels nous propietaris. En el cas prioratí, l’ajuntament en va cedir els terrenys a La Caixa perquè n’aixequés habitatges. I no menys importants foren aquelles que la DNS es vengué a l’Església, la principal beneficiària. El 1954, l’Arquebisbat de Tarragona adquiria l’antic local de la Defensa Agrària de la Selva del Camp, que havia estat la seu dels republicans locals i que des de 1939 havia esdevingut un magatzem buit i desballestat de la DNS. Des de la dècada de 1950 es convertí en el punt de trobada dels membres d’Acció Catòlica del municipi, rebatejat com a Casal Selvatà. El 1978, fou a través del contacte d’antics socis de l’Agrària amb membres del Casal que s’arribà a un acord, no sense tensió ni retrets, perquè l’Arquebisbat retornés la propietat i els socis d’ambdues entitats convisquessin sota el mateix sostre amb el nom de Defensa Agrària.
Per quan la reparació?
Malgrat la mort del dictador i la pressió exercida des d’una societat civil construïda ex novo i obertament antifranquista, el desmantellament del Movimiento no va suposar l’aplicació d’una justícia transicional que restituís els béns desposseïts. El problema, però, no només és la Transició, sinó la quarantena d’anys posteriors. Només en dos procediments ja tancats actualment, el 1986 i el 1998, es va engegar la cessió del patrimoni sindical i de partits polítics acumulat des de la “victòria”.
Certament, l’aprovació de la llei de memòria democràtica de 2022 obre un nou marc de reconeixements. Qüestions que la llei de memòria històrica de 2007 havia deixat de banda. En l’article 31 contempla la promoció de la investigació i la realització d’una auditoria amb inventari inclòs de les confiscacions per raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa efectuades durant la guerra i la dictadura, entre les quals també s’inclouen ateneus i cooperatives. Tal com contempla la llei, aquesta auditoria ha de finalitzar amb la implementació de vies de reconeixement als afectats deixant anul·lades les intervencions.
Des de la FAC veuen amb ambigüitat el redactat de la nova llei, tot i que celebren que el govern es comprometi a tramitar els onze expedients de béns pendents de retorn elaborats per l’entitat
No obstant això, sembla que la nova llei coixeja respecte al retorn dels béns patrimonials confiscats, malgrat les afirmacions del Secretari d’Estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez López. Des de la FAC veuen amb ambigüitat el redactat de la llei, tot i que celebren que el govern es comprometi a tramitar els onze expedients de béns pendents de retorn elaborats per l’entitat. La confecció d’un inventari és benvinguda, perquè permetrà ampliar les investigacions realitzades fins ara des de centres de recerca universitaris, la FAC o la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana al conjunt dels Països Catalans. Tanmateix, queda pendent de veure quines sinergies es poden crear des del Parlament amb els moviments socials en la redacció de la nova llei de memòria a Catalunya i quina pressió poden exercir, junt amb el govern, en el compromís que ha expressat Martínez López sobre el retorn dels béns.
La importància de la restitució del patrimoni ateneístic i cooperatiu va més enllà d’una qüestió de reparació jurídica i moral després de la humiliació a qui s’ha tractat com a vençuts durant més de quaranta anys. Aquests espais, amb un alt valor artístic i col·lectiu, resultat de les experiències personals dels qui els hi donaren vida al llarg de generacions, són una de les maneres de reparar la memòria democràtica i col·lectiva del país, de dotar de singularitat molts dels nostres pobles i barris i, per a molts, de tornar a tenir una casa pròpia, comuna, on continuar instruint-se, associant-se i estimant-se com a individus en col·lectivitat davant de noves formes de treballar i de viure.
