Que la història oficial ha negat les classes populars i les dones és un fet innegable, malgrat que ja fa anys que s’estan fent aportacions en aquest sentit i recuperant la memòria amb una perspectiva de gènere i classe. Tot i així, la visió patriarcal dels lideratges ha creat un imaginari col·lectiu que ha esdevingut profundament masculí.
Els espais urbans expliquen moltes coses; els noms dels carrers, la conservació de llocs simbòlics, el reconeixement de protagonisme, són alguns temes que també ofereixen visibilitat i memòria. Si hem de jutjar pels nomenclàtors, monuments o plaques, la presència femenina és bàsicament al santoral i l’aristocràcia, les dones de les classes populars tenim poc reconeixement i el que es fa es va fent lentament.
Si hem de jutjar pels nomenclàtors, monuments o plaques, la presència femenina és bàsicament al santoral i l’aristocràcia, les dones de les classes populars tenim poc reconeixement
Una anàlisi dels diferents nomenclàtors ens mostra un nombre baixíssim de dones visibles, però no és l’única eina. Les lluites liderades per dones, els espais on van succeir, les líders i les protagonistes segueixen sent oblidades a les viles i ciutats, de forma general, i els canvis són pocs, difícils i lents.
Els espais urbans van desapareixent tal com els coneixíem i els símbols també. Així, el reconeixement d’espais simbòlics sovint invisibilitza, també, les dones que han lluitat per la dignificació de les condicions de vida. I cal reconeixement, recuperar dones i espais de la història de l’espai urbà i reconèixer els treballs fets per altres dones en aquesta recuperació.
L’arquitecta Anna Bofill ha aplicat la perspectiva de gènere en relació a l’arquitectura i l’urbanisme. Documentar la participació de les dones, concretament en les millores urbanístiques, és fonamental per reconèixer el seu paper en l’habitabilitat dels nostres barris i ciutats, donat que han posat la vida quotidiana en el centre de les exigències de planificació defugint d’un model basat en la competitivitat i el lliure mercat, que generalment passen per sobre de les necessitats de les persones, i que posen en risc la convivència i la sostenibilitat social.
Documentar la participació de les dones, concretament en les millores urbanístiques, és fonamental per reconèixer el seu paper en l’habitabilitat dels nostres barris i ciutats
Isabel Segura ha estat una de les historiadores que, des del feminisme, ha fet aportacions importants per aquesta visibilitat, amb el seu treball de recerca constant, però també amb els tallers amb grups de dones han recuperat documents, fotografies, espais, lluites oblidades, tenint així una oportunitat de ser anomenats. Lluites del tèxtil, el rebombori del pa, les primeres representants institucionals, líders obreres, líders als barris, la percepció de la vida quotidiana, de les dificultats o els espais de lluita i socialització, han anat apareixent a les vores de la història oficial.
D’altres historiadores com Soledad Bengoechea o Mari Cruz Santos han treballat, també, des de l’àmbit acadèmic o des de l’àmbit conservacionista, per la recuperació dels espais de memòria de les dones reclamant la conservació, la identificació i el reconeixement d’espais descuidats o poc reconeguts, recuperant-los per l’imaginari social i el relat històric.
Pensar en clau feminista i de gènere l’espai urbà, permet revisar els models pel que fa a la mobilitat, la seguretat, el medi ambient, l’economia local, la conservació
Cal no oblidar el lligat a la quotidianitat, espais de socialització que es perden i resten per sempre invisibles com són els safareigs. L’educadora mediambiental i llicenciada en filosofia, Agnès Vidal Vicedo, va fer un treball importantíssim de documentació i recerca sobre els safareigs que cal tenir en compte i que desperta entusiasme per la proximitat que tenen encara i, malgrat això, la ràpida pèrdua que les ciutats i pobles han tingut d’aquests espais.
Pensar en clau feminista i de gènere l’espai urbà, permet revisar els models pel que fa a la mobilitat, la seguretat, el medi ambient, l’economia local, la conservació… tot tenint en compte la una visió més integral que eviti la gentrificació derivada de l’especulació descarnada, l’equilibri i convivència intergeneracional, que doni respostes més encarades a la sostenibilitat social, així com protagonismes tangibles en la construcció de l’imaginari i la història col·lectiva. El creixement urbanístic es fa, massa sovint, en base a l’aniquilació de la memòria quotidiana i col·lectiva i les dones som, un cop més, les grans invisibilitzades.
Carme Porta Abad és activista feminista, directora de la col·lecció Tinta Fèmina
