Maja té 32 anys i tres fills. Porta camisa i pantalons de color terrós i una armilla antifragmentació blava que li arriba gairebé fins als genolls. El vel, a conjunt amb la camisa, queda tapat per la generosa visera del casc de seguretat. Entre les mans, cobertes amb guants, hi subjecta un detector de metalls.
Cada dia, Maja camina durant hores a la recerca d’artefactes explosius soterrats pels camps de Tel Kaif, als afores de Mossul, la principal ciutat del nord de l’Iraq. És membre d’un dels equips que treballen en la detecció de mines antipersones i IED (Dispositius Explosius Improvisats) per tot el país.
Des de la seva zona de treball, Maja ressegueix amb la vista una línia de banderoles grogues que s’allunya pel paisatge rocallós i erm fins a perdre’s darrere d’un turó. Una banderola per cada mina que s’ha trobat i eliminat. La línia s’estén sis quilòmetres enllà. I estima que podria allargar-se gairebé uns cinc quilòmetres més en l’altra direcció. Un explosiu cada dos metres, que va col·locar Estat Islàmic per evitar l’avenç de l’exèrcit iraquià. Encerclaven i protegien Mossul que, des de 2014 fins a 2017, va ser la capital a l’Iraq del seu autoproclamat califat.
El seu és un equip format únicament per dones. En total en són cinc. Són civils que han buscat en aquesta professió una sortida laboral. L’any 2017, quan l’ofensiva contra Estat Islàmic va recuperar la ciutat, no hi havia cap dona treballant en desminatge. Avui, en són ja 59. Les organitzacions internacionals que es dediquen a aquesta tasca a la zona han generat mecanismes per introduir-les en un sector altament masculinitzat. De fet, a l’Iraq treballen menys del 8 % de dones en edat laboral. Per mitjà de formacions no mixtes en detecció de mines, de l’establiment de quotes dins les organitzacions i d’un treball de sensibilització amb les comunitats, estan aconseguint que cada cop més dones d’una nova generació d’iraquianes, com Maja, s’hi sumin.
Segons la Direcció General d’Acció Contra les Mines, a l’Iraq federal encara queden més de 2.600 quilòmetres quadrats de superfícies contaminades
Arribar fins aquí no ha estat fàcil per a ella. La seva família n’era reticent pel risc que comporta el desminatge. Va caldre molt diàleg perquè entenguessin bé quina era la feina que feia, fins i tot que visitessin la zona per veure-la treballar. Algunes de les seves companyes no ho van dir a les famílies fins al cap de molt temps. Marxaven de casa a treballar amb roba de carrer i feien veure que tenien feines administratives. El risc de treballar a la zona és real. Fa menys d’un any, un explosiu –que hauria col·locat una cèdula d’Estat Islàmic o simpatitzants del grup en una carretera segura– va sorprendre l’autobús on viatjava l’equip. Diverses treballadores van resultar ferides i una companya seva va haver de ser operada d’urgència, però van sobreviure. Ara, hi tornen
a treballar, totes elles.
Trampes mortals
En diuen “la mort enterrada”, perquè han vist el que provoca. Però això no les desincentiva, al contrari. “Volem que els nostres fills creixin sense passar pel que nosaltres hem hagut de passar. Vaig estar a Mossul els anys en què l’ISIS governava, vaig viure la mort de prop, per això treballo, per allunyar-la al màxim dels petits”, diu Maja amb determinació. Assegura que la guerra no es va acabar quan van cessar els trets. Les mines van convertir el seu entorn, les cases, els patis i els camps en trampes mortals, quietes i a l’espera que algú hi caigués.
La història de l’Iraq i la contaminació per mines antipersones i artefactes explosius es remunta més de mig segle enrere. Comença als anys seixanta amb els moviments d’alliberació kurds i viatja a través de la guerra entre l’Iraq i l’Iran als anys vuitanta, la guerra del Golf als noranta, la invasió liderada pels EUA el 2003 i més recentment la guerra contra Estat Islàmic. Les dades de l’últim informe de la Direcció General d’Acció Contra les Mines del govern són clares: a l’Iraq federal encara queden més de 2.600 quilòmetres quadrats de superfícies contaminades.
Maja treballa per a una empresa suïssa-alemanya contractada directament pel Servei de les Nacions Unides d’Acció contra les Mines (UNMAS). Segons Pehr Lodhammar, director d’aquesta oficina de l’ONU, a l’Iraq “un terç de les zones contaminades corresponen a àrees destinades a agricultura i ramaderia. Això té un gran impacte en les comunitats rurals. Els accidents creen por i generen dificultats per desenvolupar les principals activitats econòmiques de la zona”. La feina que fan equips com el de Maja permet que el nombre de víctimes anuals continuï disminuint. Així i tot, en l’actualitat ja es compten més de trenta mil persones afectades.
Una d’elles és Anwar, de 17 anys. S’apropa pel camí polsegós recolzant-se en un pal que l’ajuda a caminar. La seva coixera és evident. Una coixera que arrossega des de fa sis anys. L’any 2017, Estat Islàmic fugia en desbandada i ell va poder tornar a casa. El seu retorn va ser com el de molta altra gent: buscant recuperar una vida pausada per la guerra. I això significava portar a pasturar les ovelles pels camps de Tel Kaif. Tenia 11 anys quan en una d’aquestes sortides amb el ramat un artefacte enterrat va esclatar. Va perdre les dues cames.
La gent del seu poble va recaptar diners per muntar-li una paradeta de venda de dolços i te, que li permet continuar treballant. Quan s’asseu, s’estira cap avall els pantalons per tapar les pròtesis, es frega les mans i mira a terra, amb la vergonya d’un adolescent. “Quan vam retornar, no sabíem res, no érem conscients del perill de les mines. Els accidents eren diaris, tant de persones com d’animals. Ara s’ha generat una consciència al voltant d’aquest perill i cada cop hi ha menys accidents. El que m’ha passat a mi no vull que li hagi de passar a ningú més”, explica.
Com a mínim caldran 25 anys més de feina al ritme actual per poder considerar l’Iraq un territori lliure de contaminació per mines antipersones i artefactes explosius
A un parell de quilòmetres del camp on treballa Maja hi ha una casa d’una sola planta de color gris ciment, semblant a moltes altres edificacions de la zona. Té un pati amb gallines, la mainada hi juga davant i dos gossos jauen estirats al sol. És la llar de Bashar, el líder de la comunitat, el sheikh. Seu a terra en una habitació emmoquetada mentre al seu voltant juguen alguns dels seus set fills. Conversa amb un home i una dona amb armilles marrons, que seuen davant seu. Són membres d’IHSCO, una de les primeres ONG iraquianes que es dediquen al desminatge i a la prevenció del risc.
Fins ara, el gran pes de la tasca de desminatge l’han dut a terme organitzacions internacionals, finançades per donants estrangers. Una d’aquestes és la Foundation Suisse de Deminage (FSD). Treballen a la zona nord de l’Iraq des de l’any 2015. El seu director és Peter Smethers, dedicat a la gestió d’explosius des de fa més de trenta anys: “El model que s’està implementant a l’Iraq en l’actualitat busca crear un vincle entre les organitzacions internacionals i les nacionals, amb un acompanyament de dos anys que permeti a les segones instruir-se en el funcionament del desminatge. A partir d’aquí, aquestes comencen a treballar de forma autònoma. D’aquesta manera també s’estimula la col·laboració del govern iraquià en el finançament de les organitzacions que treballen en neteja de mines”. IHSCO és una d’aquestes organitzacions locals que des d’aquest estiu comença a treballar sola.
L’arma de la conscienciació
A casa de Bashar, la conversa flueix entre les rialles dels infants que entren i surten corrents. Els empleats d’IHSCO pregunten sobre els efectes de les mines al poble. “Va ser un fort impacte per a la comunitat”, respon el sheikh. “Quan vam arribar, la gent no en feia cas. Van continuar conreant, perquè ho necessitaven, fins que van morir dues persones. Llavors tothom va tenir por i gairebé ningú anava al camp”. A la sala es fa el silenci. Estirat a terra, el fill petit acoloreix un llibre infantil. Les il·lustracions que conté són paisatges en els quals hi ha mines antipersones i projectils amagats. “D’aquesta manera –explica Bashar mentre assenyala el quadern–, els infants aprenen a identificar els perills, i m’avisen, a mi o a la policia [si troben explosius sense detonar]”. L’esforç comunitari genera un teixit col·laboratiu de comunicació constant entre organitzacions i ciutadania. A la casa del líder comunitari, una de les habitacions serveix com a magatzem del material amb què els equips treballen als camps propers.
L’educació en prevenció de riscos és un dels pilars per combatre aquesta problemàtica. Els equips treballen amb els líders polítics i religiosos de les comunitats per fer arribar els missatges a tothom. “S’han generat recursos per a totes les edats”, diu Lodhammar. “Una sèrie de dibuixos animats per a infants, una altra per a adolescents… Els protagonistes es troben en situacions de risc i mostren com resoldre-les. Durant la batalla de Mossul, les ampolles d’aigua que es donaven als refugiats portaven instruccions sobre què fer davant d’un artefacte explosiu improvisat o una mina. Els imams han introduït la prevenció de riscos durant les oracions a les mesquites. En definitiva, es tracta de treballar de forma comunitària per aconseguir mitigar l’impacte del problema. El desminatge és lent, i mentre no puguem dir que l’Iraq és una zona lliure de mines, cal crear una consciència col·lectiva perquè tothom actuï amb coneixement d’aquest perill”.
Quan es parla de quins són els principals obstacles de la labor de desminatge tothom hi coincideix: el finançament. La dependència dels donants internacionals fa que sigui difícil poder generar una previsió a mitjà termini dels recursos amb els quals es comptarà. A més, la realitat s’imposa en la dinàmica de l’ajuda internacional: l’Iraq ja no està de moda. Lodhammar contextualitza aquesta frase: “hi ha multitud de conflictes i problemàtiques al món que necessiten finançament, i existeix el que anomenem ‘fatiga del donant’. Aquests tenen la sensació d’haver complert la part que els tocava en aquest país i ara busquen nous llocs on aportar. En l’actualitat, per exemple, molts volen ajudar al poble ucraïnès, i és absolutament necessari que aquest rebi ajuda, però hi ha els diners que hi ha… I això vol dir que si van cap a un altre lloc, no venen cap aquí”.
En el cas de l’Iraq, als estralls econòmics i socials derivats de la guerra contra Estat Islàmic, s’hi suma, a més, una forta inestabilitat política, un alt nivell de corrupció sistèmica i una falta de suport per part de la ciutadania. Tot això, ha relegat el desminatge a una posició secundària a la llista de prioritats del govern iraquià.
Tampoc quan es parla de previsió de futur, les perspectives no són molt encoratjadores. Tant Smethers com Lodhammar coincideixen: com a mínim caldran 25 anys més de feina al ritme actual per poder considerar l’Iraq un país lliure de contaminació per mines antipersones i artefactes explosius.
Persones com Maja o Anwar són una mostra de la resiliència de la societat iraquiana. Tenen clar que aconseguir un entorn sense amenaces implica generar estructures pròpies i comunitàries que ajudin la població a poder continuar amb la seva vida. Estructures que permetin eliminar, d’una vegada per totes, la mort enterrada.
