Entrar a una gran sala, mirar qui toca, aplaudir i marxar. Això està als antípodes del que l’interessa al periodista musical Nando Cruz. El 2019, amb la secció “Otros escenarios posibles” a El Periódico, va començar un viatge per espais invisibles per a la majoria de mitjans de comunicació: des d’una cercavila afrobrasilera, passant per uns cants de batre al costat d’un hort i uns perreos contra el fons d’inversió Balckstone, fins a uns clàssics sonant al geriàtric de la Bisbal d’Empordà. Ara, des del programa de Betevé “10.000 fogueres“, continua defensant la música com quelcom que va molt més enllà d’una lletra, unes notes i una discogràfica. Vol viure, entendre i transmetre el que l’envolta. Parlem de música i cultura quan s’apropa l’#EscolaDirecta del dia 19 de novembre, en què Cruz parlarà dels vicis i les inèrcies del periodisme cultural i les escletxes per sortir-ne.
Abans d’arribar a fer “Otros escenarios posibles”, quina ha estat la teva experiència en el periodisme cultural? Vas estar encotillat?
“Vaig entrar de cap en aquesta idea del periodisme musical com a pota externalitzada del departament de promoció de les companyies discogràfiques”
Vaig començar a finals del vuitanta en una revista de música que es deia Popular 1, on rebíem discos i ens encarregaven anar a concerts per fer crítiques positives perquè el mes següent sortia una pàgina de publicitat. Un company que es deia Carlos i jo signàvem “C.C.”, com a sigles de “compromís comercial”. Vaig aprendre el pitjor. Vaig entrar de cap en aquesta idea del periodisme musical com a pota externalitzada del departament de promoció de les companyies discogràfiques. Un directiu va demanar el meu cap perquè havia fet un text on em carregava grups com Guns N’ Roses o Bruce Springsteen i em van fer fora. Vaig entrar per la porta xunga i vaig sortir per la porta encara més xunga.
La crítica havia de ser sense crítica…
Sí, el que es coneix com a ressenya de disc, que es fa a tot arreu i s’assumeix que ha de ser positiva. Agafes qualsevol revista musical i tots els discos son de vuit cap amunt, sembla que estem eternament vivint la millor època de la història de la música… Si es carrega contra algun disc, és estranger.
Què et va fer canviar la mirada?
Quan entres en els vicis i les inèrcies, ho fas de quatre potes. És més fàcil entrar que sortir-ne. Havia entrat en el periodisme musical perquè la música per mi ha sigut la manera com m’he situat en el món; la manera per entendre’m i entendre el món i la gent, però m’adonava que estava tan obsessionat i tan ficat en la música que només em servia per continuar parlant de música, per conèixer gent interessada en aquella música i parlar sempre amb els mateixos del mateix. Estava completament bloquejat. Quan es va organitzar l’acampada a la plaça Catalunya, hi havia el Primavera Sound, que havia de cobrir. Baixant amb moto cap allà, el que realment volia era anar a la plaça, on passaven les coses, però m’havia de ficar un cop més en una bombolla, on l’únic que passa és música. Em semblava asfixiant. Aleshores vaig fer un clic i vaig començar a buscar llocs on hi hagués música, però no fossin els de sempre.
Has explorat escenaris de cultura inimaginables per als paràmetres convencionals, com altells, soterranis, cases okupades, centres cívics, parcs… Els espais condicionen la cultura i el que hi passa?
D’una manera potser intuïtiva, vaig voler explorar llocs i conèixer més gent. Va ser una obsessió refer la meva agenda. Quan vas a altres llocs, coneixes altres persones, altres músiques, altres maneres de relacionar-se amb la música. Inclús músiques que has escoltat en llocs tradicionals ressonen de forma diferent. Va ser tornar a començar. Volia fer servir la música com a excusa per explicar tot allò que veia. Per mi, les sales de concerts són com caixes on vas a consumir música, de la mateixa manera que un banc és una caixa on vas a treure diners. Quan era més jove, la sala de concert és on podien passar coses inesperades, però ara ja no. Ara saps l’hora que comença i acaba, et fan fora perquè hi ha un altre esdeveniment, a vegades t’escorcollen uns senyors, el volum està ajustat… Hi ha moltes normes que fan que el concert sigui una cosa molt encotillada. En aquests altres espais saps quan entres, però no quan surts. Tot això em va reconciliar amb la meva feina i em va donar més eines per fer servir la música per explicar la ciutat o el món.
D’entre tots els escenaris, el carrer és el millor?
“Polítiques restrictives com l’ordenança del civisme no només afecten els músics: també vulneren els drets culturals de la ciutadania”
El carrer és l’espai de llibertat per definició. No només perquè tothom hi té accés, sinó perquè és l’espai on es poden trobar persones que, d’altra manera, mai es trobarien. I això és imprescindible per crear música. Totes les músiques populars han nascut al carrer! Però tothom sap que el carrer no és ni de bon tros un espai de llibertat, i a Barcelona, encara menys. Aquí, de fet, tenim l’exemple definitiu: l’anomenat “so Barcelona”. L’escena mestissa que va néixer a mitjans dels noranta només podia fer-ho al carrer perquè era el lloc de trobada natural d’un munt de gent de procedències ben diverses. Aquella música descrivia perfectament la ciutat i els fluxos migratoris que hi estaven confluint. Va ser un fenomen musical amb ressò internacional. Llavors va arribar l’ordenança de civisme i la criminalització de la música al carrer. Una normativa municipal sobre l’ús de l’espai públic va matar la música que millor descrivia la ciutat! I polítiques restrictives com aquesta no només afecten els músics: també vulneren els drets culturals de la ciutadania.
Fins i tot per resistir a molts desnonaments s’han organitzat jornades culturals amb concerts en viu al carrer. La música agafa dimensions molt diferents en funció del context?
La música s’explica pel seu context, el problema és que la indústria musical moltes vegades intenta extirpar-lo. La persona que crea la música ho fa en un context i la persona que l’escolta viu en un context. M’interessa veure com la música s’informa del que té al voltant o pot arribar a sonar diferent en funció d’això. Al carrer Hospital, 99, per evitar el desnonament d’un bloc de Blackstone, hi havia raperes i reggaetoneres i van punxar “Sin Pijama”, de Becky G. A la planta baixa del carreró hi havia espais on hi ha dones que es dediquen a la prostitució i aquella nit havien sortit escoltaven la música i la ballaven. En aquell context, el tema tenia un potencial molt diferent. Era molt poderós que cantessin la tornada. Qualsevol cançó, la més insignificant, la més popular o la més ballable, en determinat context, pot agafar molt poder.
De fet, hi ha col·lectius que fins i tot es reapropien de les cançons.
La gent de Dignitat Tres Turons ha agafat “Voyage, voyage” per explicar com s’està tancant tota la ciutat i canvien la tornada per “vallas, vallas”. En una manifestació a Barcelona per reclamar que es reobrís el cas 4F, va sonar pels altaveus “Girls Just Wanna Have Fun”, de Cyndi Lauper, el pentinat de la qual va imitar Patricia Heras la nit dels fets. Més enllà d’una anècdota, és la demostració que les cançons no són el producte que l’autor vol que siguin sinó el que vol la gent. El més important de la música és el receptor i què en fa. Per això vaig a llocs que trio per l’escenari, no en funció de qui toca.
Una cosa força inimaginable per a qualsevol mitjà…
“Vaig deixar de mirar tant l’escenari per mirar més el públic i amb aquest joc de miralls he après a valorar moltes músiques que no em toquen”
Al final ha sigut el que he fet. Busco llocs on no he estat i intento que quan hi vaig hi hagi una cosa mínimament interessant. He intentat no fer servir el gust personal com a principal eina de treball, que és el que fan tots els periodistes musicals, perquè et limita molt i et fa perdre moltíssimes coses. No dic que estigui malament tenir-lo en compte, però poso en dubte que hagi de ser l’eina fonamental per exercir el periodisme. Tots tenim gust, però és interessant aparcar-lo per gaudir d’altres coses inesperades. Sovint em pregunten: a tu t’agrada tot el que veus? I responc que és irrellevant, perquè em sorprèn, aprenc moltíssim i sobretot, veig gaudir molta gent amb músiques que poden no interessar-me. Quan les veig gaudir, entenc el valor d’aquella música per aquestes persones en aquell moment. D’alguna manera, ho vaig aprendre ja a El Periódico, quan em tocava anar a cobrir un concert d’Alejandro Sanz: si mires el públic emocionat, és difícil no empatitzar. Vaig deixar de mirar tant l’escenari per mirar més el públic i amb aquest joc de miralls he après a valorar moltes músiques que no em toquen. És important entendre que tota la música no es fa per a nosaltres. Per això el gust és un llast a l’hora de treballar i el criteri és un llast a l’hora de gaudir de la música.
Aleshores, per escriure de música no cal ser una “experta”?
La majoria de periodistes musicals no sabem llegir una partitura ni afinar una guitarra, i podríem fer una prova per veure si sabem afinar. Anem tots a les palpentes. La nostra formació és ser empollones, saber-nos tota la discografia i opinar de forma categòrica per evitar rèpliques. Per demostrar que la teva visió és l’encertada, tendeixes a exagerar i categoritzar una mica artificiosament perquè, volent-ho o no, t’estàs adreçant a la resta del gremi o als consumidors més experts en aquesta matèria. Anar d’expert i escriure per a experts et fa escriure d’una manera molt concreta, molt artificiosa i falsa, cosa de la qual s’adonen els mateixos músics. Amb “Otros escenarios posibles”, una de les coses que més he gaudit és no escriure per a experts. Vull transmetre la sensació del que es viu, explicar la vivència i no la qualitat.
Alguna experiència que exemplifiqui això que expliques?
Em van passar el contacte d’un membre de la PAHC Bages que toca al metro. Vam quedar a la Sagrera i vaig fer tres viatges amb ell. M’he emocionat molt més escoltant les cançons que tocava Juanma, El Kelu, al metro que en determinats concerts. A les deu del matí es posava a cantar cançons sobre desnonaments que el tocaven de ple i que la gent que estava asseguda al vagó viu molt de prop. Això és underground pur, perquè és al metro i canta sobre les misèries que viu ell i la gent que va en aquell vagó de metro. Vaig sortir tremolant i em vaig posar a buscar les cançons originals, m’agradaven més les del Kelu. Vaig fer l’article, es va publicar i, de sobte, es va convertir en el més llegit amb diferència. L’article va començar a córrer per totes les plataformes. Les activistes veuen que un militant de la PAHC surt en un article del diari a la secció de cultura, no a “Societat”. Això fa que gent s’acosti al diari per primera vegada, a la secció de cultura, on assumien que mai es parlaria de la música que els trenca el cor i els dona ganes de seguir vivint i lluitant.
Dels articles que has anat publicant es desprèn que coneixem una petitíssima part de la música i la cultura que hi ha a Barcelona i al país en general. Qui decideix què és ‘cultura’?
“Les indústries culturals decideixen el que és cultura, en el cas de la música les discogràfiques que marquen l’agenda dels mitjans”
Al principi vaig proposar “Otros escenarios posibles” com una secció d’un any. Volia anar a locals més petits dels quals no es parla, on no sonava música tan diferent, però era més barata i des dels barris. Vaig començar a buscar i vaig trobar tot un univers, com una discoteca a Granollers que feia una festa amb 500 migrants equatorians celebrant la festa pàtria del seu país amb una orquestra. Vaig descobrir una ciutat que desconeixia, després de més de vint anys dedicant-me al periodisme. Les indústries culturals decideixen el que és cultura, en el cas de la música les discogràfiques que marquen l’agenda dels mitjans. Tenen els mitjans econòmics i humans per trucar els mitjans. Hi ha un embut que impedeix que altres manifestacions culturals tinguin cabuda als diaris. Vaig veure que encara hi havia festivals de rockabilly, per exemple. Tenia la idea que hi havia un mainstream i un underground, però em vaig adonar que hi ha mainstreams i undergrounds, en plural. A ulls de la ciutat i dels mitjans de comunicació, és tan underground un concert d’un artista pakistanès que actua al cinema Aribau, com un concert organitzat per la gent de la Kasa de la Muntanya o Can Masdeu; un festival de bluegrass a Mollet o un concert en un club de sado que programa quatre actuacions de rock industrial de sons extrems.
Generalment, la cultura que es visibilitza i es finança és blanca, masculina i de classe mitjana?
Hi ha moltes capes d’invisibilització i, efectivament, n’hi ha que deriven del fet que els mitjans tenim una mirada classista i racista. Ens hem de preguntar qui treballa als mitjans, qui els dirigeix. Al director d’un diari no li interessa veure un concert de vallenato, però en canvi Wilco o una cosa més roquera li encaixa. Partim de la base que els lectors del diari són més o menys com nosaltres i això genera un biaix brutal, perquè exclou tota una part de la societat, la més nombrosa, que queda desatesa informativament en l’aspecte cultural. D’una manera, no sé si involuntària, però almenys no raonada, es dona per descomptat que un artista per a un perfil de públic de classe mitjana encaixa més en un diari que no pas un artista per a migrants llatinoamericans. És innegable que hi ha un biaix de classe, de raça i de sexe que s’està intentant corregir d’aquella manera… Qualsevol cosa que no encaixi en aquesta quadrícula de cultura i vegi la llum és una petita victòria.
Per tant, falta i cal diversitat a les redaccions?
“En una ciutat amb un 30% de persones no nascudes a l’Estat, és imprescindible que els mitjans atenguin aquesta diversitat si volen ser un reflex del que passa”
En una ciutat amb un 30% de persones no nascudes a l’Estat, és imprescindible que els mitjans atenguin aquesta diversitat si volen ser un reflex del que passa. Si vols ser un reflex de la vida cultural d’una ciutat, la teva redacció haurà d’estar composta per gent que representi aquesta diversitat. Inclús quan jo vaig a fer determinats reportatges, hi vaig com a “turista”; és impossible que no se t’escapin coses perquè no tot ho guanyes amb l’empatia, hi ha coses que s’explicarien millor per part de gent que ho ha viscut i ho naturalitza.
Els primers escenaris que han tornat a funcionar i les administracions s’han apressat a “salvar” després de la pandèmia són els festivals. Això explica quina és la mirada oficial sobre la cultura?
Barcelona és una ciutat permanentment obsessionada pels grans esdeveniments, des de l’Exposició del segle passat, fins a les Olimpíades. Ara els festivals ocupen aquest espai, generen molts diners –que no s’embutxaca tota la ciutat, òbviament– i posen Barcelona en el mapa internacional. Hi ha dues maneres de treballar i reforçar la cultura d’una ciutat: a través dels grans esdeveniments o de la cultura de base. Quan es prenen determinades decisions, s’està donant suport a un tipus de grans esdeveniments i s’està salvant unes grans empreses de la fallida que pot causar estar dos anys parats. Han passat coses molt discutibles. Per exemple, empresaris de la indústria de la música de perfil mitjà han vist com els grans festivals muntaven concerts de mitjà format que haurien d’estar muntant ells. No dic que no hi hagi intents per reforçar la cultura de base, però no són prou seriosos i no s’ha arribat a assumir la riquesa de la qual disposa aquesta ciutat, justament per la migració, que l’ha convertit en un punt d’arribada de música d’altíssima qualitat de tot arreu. Aquesta ciutat s’ha de plantejar enfortir els teixits de base que descentralitzen les activitats, empoderen la gent perquè les fa partícips i ens vacunen contra molts dels mals que tenim com a societat. En aquests espais es pot educar i combatre les revifades racistes i masclistes.
A part de la injecció de diners públics, sempre hi veiem els patrocinis, sobretot d’Estrella Damm. Quin paper juga la cervesa i, en particular, aquesta marca?
No m’oposo al patrocini, perquè si no ets empresari musical seria molt fàcil dir-ho. El problema és el monopoli del patrocini, perquè generes la sensació que tota la música passa per tu. Si ets Estrella Damm, la teva feina és vendre cerveses i, per tant, la teva mirada del que s’ha de patrocinar o no estarà marcada pel fet que has de vendre cerveses. El fet que des de les administracions es vengui la idea de “no tenim diners” i “truqueu a Estrella” l’ha convertit en l’empresa que marca quins esdeveniments es patrocinen i quins no. Diu molt poc de la salut de la cultura en aquest país i molt del poder que té l’empresa. Quan vols vendre cerveses, hi ha esdeveniments que t’encaixen i altres que no, aquests altres comencen la seva vida comercial a menys vint. Una de les coses que fa el patrocini hegemònic és eixamplar l’escletxa entre els festivals viables i els no viables. Marca el cànon cultural.
Tornant al principi: la música, sobretot, és el lloc i el moment en què va sonar, configura els records?
“Pretendre que les cançons tenen un valor en si mateix fora del món, t’obliga a fer unes anàlisis molt tècniques i molt poc humanes”
A les cançons que més ens han marcat la vida, normalment no hi hem arribat gràcies a una ressenya d’un mitjà. Gaudeixo molt de cançons que tinc associades a moments concrets. Al programa “10.000 fogueres”, de Betevé, a banda de fer l’agenda dels marges, hi ha una segona part on m’agrada incidir en les relacions que estableix la gent entre les cançons i la seva vida, sigui per mitjà de protestes o en aspectes personals. Un dia, en una xerrada, una noia va alçar la mà i va explicar que només se sabia una cançó sencera de memòria i que un dia, quan era a la torre de Les Arenes [un centre comercial de Barcelona], la seva parella, Hatim, va demanar-li que cantés la cançó i ho va fer. Era d’Eros Ramazzoti, i ara, quan l’escolto, la sento diferent. Cada cop que la torni a escoltar, em recordaré de l’Andrea i el Hatim. Això és el que millor explica com les cançons entren en la nostra vida i no són un producte tancat, no són una vitrina. El periodisme cultural, en canvi, agafa una cosa, l’obre, l’escolta i li dona una puntuació. Una cançó a les deu del matí potser no et diu res, però a les vuit de la tarda potser et diu molt. Les cançons ens diuen més o menys en funció del moment vital, de l’època de l’any, de les copes que ens hem pres, del cabreig amb el nostre cap… La importància de la música és el diàleg del producte amb nosaltres en aquell moment. Pretendre que les cançons tenen un valor en si mateix fora del món, t’obliga a fer unes anàlisis molt tècniques i molt poc humanes. La música és justament la disciplina artística que més impacte ens pot provocar; encara que no vulguis, l’escoltaràs. Per mitjà de la música pots explicar el món: el racisme, els desnonaments, la soledat, com els nadons aprenen a caminar, com un avi demana a la cuidadora baixar el carrer perquè hi ha un concert d’havaneres… A diferència d’altres propostes artístiques, la música es cola per tot arreu.
Algunes recomanacions per als propers dies?
L’activitat musical de proximitat està revifant. Locals petits com Sinestèsia, 23 Robadors, La Iguana, La Sonora, La Casa dels Contes i molts d’altres ja han agafat el ritme prepandèmia i cada setmana programen un munt de coses. I espais d’aquesta mena, n’hi ha a per tota la ciutat de Barcelona. La Taverna del CAT ja torna a programar trobades d’artistes de folk cada dimecres. Al Diobar del Born aquest diumenge organitzen una roda de cumbia. A la Bodega Saltó de Poble-sec diumenge hi ha concert-vermut amb cantaor i guitarrista flamenc Diego Paqué. Al Centre Cívic de Sarrià hi ha concert per a la canalla amb Pentina El Gat i al Centre Cívic Besòs estan ja amb la 19ena edició del festival (In)Fusió Flamenca. Al Turó de la Peira, la comissió de festes del barri munta un concert de la Salsa Punk Orquestra, aquests que fan versions salseres de La Polla Records i el festival EH Sona porta un grup de post-hardcore basc a La Deskomunal, els Ezpalak. I en aquests circuits de proximitat també arriben artistes estrangers. Dimecres mateix, el col.lectiu Ojalá Estë Mi Bici porta a l’Ateneu Popular 9 Barris el músic de Brooklynn Dan Oiuw i els seus sintetitzadors. I dissabte arriba a Collblanc el bluesman Watermelon Slim dins el cicle Blues & Boogie de L’Hospitalet. Hi ha música en viu per tot arreu.
