La nit d’Edgar Moràvia

La nit que Edgar Moràvia esperava en una trista habitació d’hotel. Un tres estrelles al mig de la carretera, un, dos, tres. Assegut al llit de l’habitació, esperant una resposta que mai arribarà. Són més de les dotze, mira l’hora al rellotge que li va regalar l’empresa pel seu cinquantè aniversari, Rolex. Pla detall del rellotge. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Silenci, se sent la circulació dels cotxes a l’autovia. Edgar Moràvia truca a recepció, no ha vingut ningú preguntant per ell, encara. Encén el televisor, li treu el volum, tic, tic, tic. Tornen a donar el partit de dimecres dels Boston Celtics. Està nerviós, inquiet, ens ho mostra movent la cama dreta una vegada i una altra, una vegada i una altra. Visita el bany, s’observa al mirall. Decideix afaitar-se encara que amb prou feines té barba. Es posa l’escuma per la cara, es passa la fulla amb delicadesa, lentament, per no tallar-se. Li avorreix la seva cara. En un impuls imprevisible, un gest inesperat, s’afaita una cella, la dreta, zas i desapareix. La nit en què Edgar Moràvia va conservar la cella esquerra. Del minibar se serveix una copa de whisky, beu d’un glop, glop. Torna a asseure’s al llit, mira el partit, els Celtics perden per deu punts, mare meva, quin desastre de partit. Torna a mirar el rellotge, només han passat vint minuts, vint-i-un, pla detall de com passa el temps, tic-tac, tic-tac. Aquí no passa el temps, diu. Dubta entre tornar a trucar o no, decideix no fer-ho, no vol destacar, causar un record, ser l’home de la 216 que no para de trucar perquè espera algú que no arribarà. Obre el calaix de la tauleta de nit: una Bíblia maltractada i el seu revòlver. Sosté el revòlver amb la mà dreta. Nota el pes, la contundència, l’horror de la mort. Es fica el canó a la boca: el sabor del metall, del plom gastat, de la pólvora. Plora, no ho pot fer, té massa por, és massa covard. Plora com un covard que té massa por. La càmera enfoca el revòlver i el rellotge. Recull les coses, guarda el revòlver. Es torna a beure una altra copa de whisky. Paga el compte de l’habitació, s’acomiada amb la mirada de la jove recepcionista. Encén el motor del cotxe, torna a casa per l’autovia. Aparca a la seva plaça, recull una joguina de la nena al jardí, es neteja les sabates abans d’entrar, flip-flop, flip-flop, flip-flop. Entra a casa –so de porta que s’obre–, deixa les seves coses, guarda el revòlver en un calaix amb clau, perquè no ho toqui la nena. Es desvesteix en silenci, dubta en treure’s el rellotge, no ho fa. Es fica al llit, on dorm la seva dona, com si no hagués passat res. Què t’ha passat a la cella, li pregunta ella. Me l’he afaitada, respon ell. Una altra nit en què Edgar Moràvia ha aconseguit sobreviure als seus propis fantasmes. Tall. En realitat tot ha sigut un anunci per a la Super Bowl de Rolex: el rellotge que està amb tu en els pitjors moments. So d’aplaudiments de l’equip de rodatge.