Els moviments socials sorgeixen com a resposta a les necessitats no cobertes de la població, que decideix convertir-se en subjecte actiu i transformar la seua realitat social sense dependències institucionals. Des d’aquest punt de vista, una de les conseqüències de la repressió, la manca d’espais de convivència lliures d’imposicions i la necessitat d’alternatives d’aprenentatge i oci fora de la roda de consum, és l’okupació. Al País Valencià, aquest moviment va sorgir a finals dels anys huitanta i des d’aquell moment no ha parat de generar espais de trobada i reflexió. Els feminismes, entesos com a una eina transversal de lluita per l’erradicació de les violències patriarcals i capitalistes, han jugat un paper fonamental en els pensaments i accions del moviment okupa.
El moviment okupa, és a dir, l’apropiació d’espais deshabitats per posar en pràctica accions i pensaments crítics amb el sistema capitalista, va nàixer als anys seixanta en Anglaterra, expandint-se ràpidament per tot el continent. Al nostre territori, va arribar a finals dels huitanta, com a resposta a l’especulació urbanística, la degradació dels barris i el medi ambient, la repressió i la convicció que existeixen formes de conviure lluny del que marca el capital.
En gener de 1989 s’okupa el primer casal a la ciutat de València, el Kasal Popular Palma 5, situat a un carrer amb el mateix nom. El barri en què estava ubicat, el Carme, havia patit des de feia anys una gran degradació a conseqüència de l’abandó de molts immobles
En la ciutat de València, prèviament a les primeres okupacions, existiren els coneguts com a Casals Municipals de la Joventut, promoguts i sufragats per l’Ajuntament de València (PSPV-PSOE entre 1987 i 1991), i en els quals es duien a terme diferents activitats socioculturals. No obstant això, vista la divergència ideològica entre els i les joves participants i les institucions, aquestes últimes els abandonaren i molts tancaren, segons explica Francisco Collado en el seu llibre Obrint portes. Okupacions en València 1988-2006. Paral·lelament, existien nombroses assemblees i accions per tota la ciutat i els pobles de la contornada. La forta repressió exercida per la policia cap aquests moviments va promoure la creació de l’Assemblea de Joves Anti-Repressió (AJA), de la qual sorgí l’Assemblea d’Okupes, vista la necessitat de trobar espais per reunir-se i continuar construint resistències.
D’aquesta forma, en gener de 1989 s’okupa el primer casal a la ciutat de València, el Kasal Popular Palma 5, situat a un carrer amb el mateix nom. El barri en què estava ubicat, el Carme, havia patit des de feia anys una gran degradació a conseqüència de la manca de rehabilitació i de l’abandó de molts immobles, amb la pretensió d’enderrocar-los per construir edificis més rendibles econòmicament. Segons Collado, amb el tancament del Kasal Popular Palma 5, els i les participants d’aquest espai realitzaren un document d’avaluació d’aquesta primera experiència. Dels aspectes positius assenyalaren que “El Kasal va suposar un punt de referència per a molta gent que va posar en marxa activitats molestes per a l’Estat (antimilitarisme, feminisme, repressió i informació alternativa)”. La seua fi, però, no va frenar l’organització i acció directa de les assemblees de la ciutat, com la del Konsell de Tribus, en la qual participava l’assemblea d’okupes i que pretenia coordinar els col·lectius antisistema de la ciutat.
L’any 1991, també al barri del Carme, s’okupa el Kasal Popular Flora 6, el qual es va convertir en un punt de referència per als moviments socials dissidents de la ciutat. D’entre aquests, va destacar l’activitat de Les Esmussades, un col·lectiu no mixt que va nàixer de les interaccions entre dones en aquests espais i de la necessitat de posar al centre les reivindicacions feministes. Aquest col·lectiu va divulgar la seua tasca a través d’un fanzine anomenat Masakre, va organitzar diverses activitats, com l’autoconeixement de la sexualitat i l’autodefensa; i va reivindicar la necessitat d’utilitzar un llenguatge inclusiu. “Ens anava molt bé fora del sistema, dins del sistema era com tornar a casa. […] No pensàvem tornar mai al sistema, per descomptat que no. Això era innegociable”, confessava una de les militants en l’article Sigues tu mateixa, els fa més mal: antagonisme juvenil i gènere en València, 1985 – 1996, de l’historiador Vicent Bellver.
Segons una cartografia dels feminismes de la ciutat de València realitzada en 2015, aquest col·lectiu va organitzar una gran diversitat d’activitats amb perspectiva feminista, com jocs de rol al CSO Pepika la Pilona (1998-2006) —situat al barri del Cabanyal i anomenat així en homenatge a una coneguda i estimada prostituta del barri. En aquest mateix districte també es va okupar, majoritàriament per dones, el CSO La Jerónima (1999-2001). Ací es conformà Maranya, un grup no mixt que centrava la seua lluita a frenar les agressions sexistes i patriarcals a través de l’acció directa. Sense eixir del barri, també es podia anar al Baix de Dones del Cabanyal (2002-2004), de caràcter feminista i autogestionat, que pretenia oferir un espai no mixt en què treballar la seguretat, l’autoestima i el suport mutu entre dones.
Cal destacar també la importància que tingué l’okupació en la defensa del territori. Quan l’any 2000 la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València començà a fer les seues primeres aparicions al barri de la Punta, grups de joves convocats per l’assemblea veïnal La Unificadora, decidirien okupar les alqueries deshabitades per defensar la terra i la forma de vida arrelada a ella.
Malgrat que les okupacions de centres socials no han parat (CSOA Malas Pulgas, CSOA La Fusteria, Ca l’Estudiantat…), si s’ha pogut veure una disminució en els últims anys. Actualment, el centre social amb major influència en la ciutat és el CSOA l’Horta, que es troba al barri de Benimaclet i és un referent i punt de trobada per a moltes assemblees del barri, entre elles l’Assemblea Feminista de Benimaclet. A més a més, aquest espai va començar en el mes de novembre unes jornades internes per desmantellar les masculinitats hegemòniques i està treballant en la realització d’un protocol per fer front a les agressions masclistes.
Casals i butlletins amb perspectiva feminista a Castelló
A les comarques de Castelló també hi ha una gran tradició d’okupacions de centres socials. A Vila-real (la Plana Baixa), es va okupar l’Ateneu la Canya, en què s’organitzaven diferents activitats contraculturals i s’escrivia un butlletí anomenat Sàtira coenta. “A viure i resistir, que la vida són dos dies i un te’l vol furtar l’Estat. Trenca amb tot! Sé tu mateixa!”, es pot llegir en un dels números d’aquesta publicació.
A Borriana (la Plana Baixa), l’any 1997 es va okupar una antiga caserna de la Guàrdia Civil, que va rebre el nom de CSO ACZIO. Una participant dels primers anys comenta que, malgrat que en aquell moment les feministes eren un grup minoritari, s’elaboraven escrits pels drets de les dones
A Borriana (la Plana Baixa), l’any 1997 es va okupar una antiga caserna de la Guàrdia Civil, que va rebre el nom de CSO ACZIO i que encara es troba actiu en l’actualitat. Una participant dels primers anys d’aquest centre comenta que malgrat que en aquell moment les feministes eren un grup molt minoritari, s’elaboraven escrits en defensa dels drets de les dones en el butlletí de contrainformació que publicava el centre i que rebia el nom d’Alerta.
En la ciutat de Castelló també tingueren gran rellevància el CSO Maset Blau i el CSO la Fàbrica, ambdós okupats a finals dels noranta i amb una forta càrrega d’activitats juvenils contraculturals. Aquests s’organitzaven a través de l’Assemblea d’Okupes de Kastelló, que proclamà en un dels butlletins que publicaven aquests centres: “Humor, amor i respecte”.
En l’actualitat, el moviment okupa a Castelló també s’ha vist reduït. El Casal Popular de Castelló va haver de modificar la seua ubicació en tres ocasions, sent l’última okupació en el 2016. Aquest espai era utilitzat per diferents col·lectius, entre ells Subversives, nascudes en l’àmbit universitari i amb l’acció directa com a eina de combat antipatriarcal i anticapitalista; i també Dones en Lluita, una assemblea no mixta nascuda el 2012 que també lluita per posar fi a les violències patriarcals i capitalistes a través de l’acció directa. Malauradament, el Casal Popular de Castelló va cessar la seua activitat l’any passat.
Pel que fa al sud del territori, trobem també diverses experiències com la Fàbrica a Alacant o La Pulga a Altea (la Marina Baixa). També destaca el projecte del CSO El Molinar, situat als afores d’Alcoi, la qual cosa permetia un contacte més estret amb la natura. Aquest espai, que va restar actiu del 2007 al 2011, va organitzar diferents esdeveniments, entre ells unes jornades anomenades “Qui posarà fi a aquesta bogeria?”, en les quals s’incloïen debats amb perspectiva feminista. També es realitzaren unes jornades per a reflexionar al voltant de la teoria queer, anomenades Deconstruïm l’Heterofalopatriarcat. Tanmateix, com altres centres socials, va patir l’assetjament de la policia, vandalisme i robatoris. Finalment, l’any 2011 un incendi, que sospitosament només va incendiar aquest espai i no el del costat, va cessar l’activitat d’aquest CSO. En l’actualitat, a Alcoi es troba el CSO Cals Flares, que va ser okupat el 2007 i que des de 2021 es troba en lluita amb la Sareb, propietària de l’immoble.
Els motius pels quals s’iniciaren les primeres okupacions continuen vigents en l’actualitat, inclús s’han vist incrementats. La problemàtica de l’habitatge força moltes famílies a viure en condicions precàries mentre alguns especuladors s’enriqueixen a la seua costa. La destrossa del medi ambient continua imparable amb l’ampliació del port de València o la línia de molta alta tensió (MAT) que es preveu fer a Castelló, entre molts altres exemples. Els feminismes també han avançat molt en els últims anys per fer front la lluita al masclisme, sensibilitzant una gran part de la població sobre aquesta problemàtica. No obstant això, l’apropiació capitalista que s’ha fet d’aquesta lluita fa que les seues premisses es tornen difuses. Per això, és imprescindible recordar que els feminismes, de la mateixa manera que les okupacions, són ferramentes fonamentals per treballar i aconseguir una vida lluny de les polítiques neoliberals, una vida més solidària, lliure i comunitària.
