Principis dels anys vuitana, Burkina Faso. Thomas Sankara, líder anticolonial i comunista -no aliniat amb la URSS-, incita cada persona burkinesa a escombrar la porta de casa seva. És una metàfora sobre la necessitat de vigilància ciutadana als dirigents: la imatge de la implicació en la política i de la lluita contra la corrupció. El 15 d’octubre de 1987, el militar Blaise Compaoré amb l’ajuda del president francès François Mitterand fan caure el govern de Sankara. Dos anys més tard, el “Che Guevara” de Burkina Faso mor assassinat arran del cop liderat per Blaise Compaoré. L’activista Stéphanie Bationo explica que el moviment Balai Citoyen (Escombra Ciutadana) va néixer el juny del 2013 i l’ambaixada a l’Estat francès el desembre: “el context era d’injustícia social, manques sanitàries, educatives. Sobretot era una qüestíó de la no-alternança política. Compaoré portava 27 anys al poder: el 75% dels burkinesos són joves, i tot aquest percentatge de gent no coneixia altre govern que el seu però havia sentit molt a parlar de Sankara. Totes aquestes injustícies van implosonar quan Campaoré va voler canviar la constitució per presentar-se com a candidat per enèsima vegada”.
La Història ha incidit en el naixement d’uns uns moviments socials fructífers a diversos països africans, no només a Burkina Faso. Recentment, algunes activistes, com la burkinesa Stéphanie Bationo i la senegalesa Denise Sow, van ser a Barcelona per participar en diverses trobades i debats. Bationo té 26 anys i viu a París. Fins als dotze anys va viure a Burkina Faso, però després es va traslladar a l’Estat francès amb la seva mare i el seu pare, activista musical al país africà, i actualment és ambaixadora del moviment ciutadà burkinès Balai Citoyen a la capital francesa. Sow va néixer a Kaolack, al Senegal, i és cofundadora de Y’en a marre (Ja n’estem farts!). Tots dos moviments han estat guardonats amb el premi Amnistia Internacional 2016.
Bationo ja ha explicat com va néixer Balai Citoyen. Y’en a marre va sorgir arran d’una protesta contra els talls elèctrics durant el mandat d’Abdoulaye Wade. Per què?
Denise Sow. Els talls d’electricitat van ser la gota que va fer vessar el got. Així va néixer Y’en a marre, perquè amb els talls d’electricitat que duraven hores vèiem nens morir als hospitals, gent que s’havia d’operar i no podia perquè no hi havia electricitat, cadàvers que es podrien. Això ens va revoltar i ens va incitar a crear Y’en a marre, però no ens vam limitar a l’electricitat. Des que vam néixer vam aglutinar totes les frustracions dels senegalesos.
Un dels principals problemes és la resistència d’alguns presidents africans a deixar el poder?
D.S. És una constant arreu de l’Àfrica. Abans d’arribar al poder et prometen un món de meravella, però quan hi arriben volen eternitzar-s’hi. El 2011, al Senegal, Abdolauaye Wade volia presentar-se per un tercer mandat i el poble li va dir que no. Va ser un escàndol, allà, que amb més de noranta anys digués que es volia presentar de nou. Estava disposat a faltar el respecte a la població i a si mateix, ja que anys abans s’havia canviat la Constitució perquè cap president pogués presentar-se més de dos mandats seguits.
Abans de ser president, Abdoulaye Wade havia estat empresonat per oposar-se al règim.
“Abans d’arribar al poder Wade era l’esperança que teníem, però aquesta onada de gent esperançada amb Wade és la mateixa que va emprendre l’alternança el 2012”
D. S. La generació que va veure caure Abdou Diof és la que ha fet caure Wade a través de Y’en a marre. Abans d’arribar al poder, Wade era l’esperança que teníem però aquesta onada de gent esperançada amb Wade és la mateixa que va emprendre l’alternança el 2012. Wade va patir, el van tancar a la presó i va estar exiliat per fer el que després hem fet nosaltres, per incitar al poble a escollir. Wade feia propostes polítiques innovadores i els seus predecessors no volien escoltar-les. Era un veritable opositor, però un cop al poder va fer el mateix que el predecessor (com està fent ara Macky Sall, successor de Wade). Quan Wade va voler-se presentar a la tercera candidatura i el tribunal constitucional l’hi va permetre, malgrat que tot el poble va sortir als carrers. Des de Y’en a marre vam dir que Wade no podia ser candidat, que no tenia el dret de presentar-se per un tercer mandat. Vam fer una campanya en què no vam dir a la gent a qui havien de votar, només que calia un altre candidat. Quan Wade havia de fer la segona volta contra Macky Sall el va guanyar. Llavors Sall era l’únic candidat que quedava i es va apropar a Y’en a marre, perquè li donéssim suport. Però no li vam poder fer entendre que no donàvem suport al seu partit per ell com a persona ni pel seu programa sinó per la nostra lògica de fer fora a Wade. Fer fora Wade va equivaldre a tenir Sall al poder. Macky Sall ja havia estat primer ministre al govern d’Abdoulaye Wade. Sall és fill de Wade, Wade és qui l’ha format en el pla polític. No era el que volien els senegalesos, però era el que hi havia. Va prometre reduir la quantitat de ministres al govern -des dels temps de Wade tenim molts ministres que suposen una gran despesa per res, són homes asseguts al tron que no fan més que rebre la paga- i també va prometre reduir l’atur i lluitar contra les injustícies.
A Burkina com es va produir la transició de Compaoré, assassí del líder social i polític Thomas Sankara?
Stéphanie Bationo. Balai Citoyen vam participar en la redacció de documents oficials que condicionaven com s’havia de fer aquesta transició. El primer any de transició política va funcionar prou bé. Aviat va haver-hi eleccions. Vam fer campanyes per animar els ciutadans a anar a votar i a quedar-se a les instal·lacions després de les votacions, per assegurar-se que el vot no es manipulava. Des de sempre es produïa aquesta gimnàstica. Es feia creure que hi havia una democràcia però a l’hora de la veritat, s’alteraven des de dalt els resultats electorals. Volíem que la població prengués consciència d’aquest truc que ja s’havia fet en ocasions anteriors. Per desgràcia, passa a molts llocs de l’Àfrica. Després de les eleccions, ens va passar com al Senegal: el guanyador de les eleccions era un deixeble de Compaoré, una persona que ha fet tota la seva carrera política sota la protecció de Compaoré. La història es repeteix, com al Senegal. Els resultats no ens van sorprendre: en certs pobles hi havia gent que no coneixia altre candidat que Compaoré, perquè havia estat allà des de sempre. Hi havia joves que quan el veien venir deien “ah, és la continuïtat de Compaoré”; hi havia una secció de la població que tenia Facebook i altres xarxes socials i estava informada, i una altra part de la població que estaven desconnectats: no sabien res i veien en Kaboré les mateixes maneres de fer de Compaoré: el barret, la samarreta, fins i tot les mateixes tècniques per comprar el vot que ja havia utilitzat Compaoré. Des de Balai Citoyen no estàvem sorpresos d’aquesta situació lamentable, però vam poder celebrar que hi hagués, almenys, una alternança de líder.
S’ha parlat molt del franc africà, la moneda francesa encara avui vigent a les antigues colònies franceses, entre elles Senegal i Burkina Faso. Com afecta la moneda a l’anomenada Francafrique? Cal acabar amb l’Àfrica ‘francesa’?
“El sentiment de superioritat occidental durant molts anys ha donat la idea que la democràcia es pot trasplantar, i això no és cert perquè els contextos compten”
S. B. Els nostres presidents tenen projectes i idees fantàstiques que, un cop són al poder, es veuen anorreades per la pressió d’una mà invisible que ve d’Occident. Estan lligats de mans i peus i haurien de ser molt valents per poder-se deslligar d’això; i de líders tan valents no n’hi ha gaires. Els francesos van demanar als nostres presidents d’anar a França a conèixer-se i a dir (Mali, Níger, Burkina, Senegal) si estan d’acord amb què continuï havent-hi militars francesos a l’Àfrica. Aquesta pregunta… per què hauríem de pronunciar-nos respecte al fet que hi hagi militars francesos a l’Àfrica? França espera que els dirigents polítics diguin que els està bé, però contestin el que contestin, seguiria havent-hi pressió. Si ho accepten, serem per sempre exclosos de les riqueses de l’Àfrica i mai no podrem parlar ni comerciar d’igual a igual. Per altra banda, si diem que no volem els militars francesos ens arrisquem: a l’Àfrica no construïm ni venem armes, però és el territori on hi ha més armes i la gent es mata amb aquestes armes. Si ens hi neguem, hi haurà el caos i França es podria justificar dient “som allà per salvar-vos, veieu? No ens ho heu demanat però hi som”. Hi ha etnocentrisme. Jo no vaig contra França ni la política francesa, sóc francesa, però sento còlera pel que fa a la política francesa a l’Àfrica perquè és injusta. Àfrica no esfondrarà França ni Europa; Àfrica vol asseure’s a parlar d’igual a igual. El sentiment de superioritat occidental durant molts anys ha donat la idea que la democràcia es pot trasplantar, i això no és cert perquè els contextos compten. No podem criticar els sistemes com si fossin iguals. Tenim una caricatura de l’Àfrica, la caricatura que a l’Àfrica o bé hi ha fam, guerra o homofòbia. Són etiquetes que es posen sobre tots els africans. Per mi això és buscar raons per justificar el lloc privilegiat d’Europa respecte al continent africà. No hi ha un únic camí que tothom hagi de seguir, cal que cadascú respecti com els uns i els altres viuen. Però hi ha massa coses en joc per aconseguir això.
Els moviments socials dels quals proveniu han pogut florir gràcies a les xarxes socials. Hi té accés tothom?
D. S. A banda de les xarxes socials, les emissions de hip hop a través de la ràdio ens han ajudat a estendre el moviment arreu del país, perquè no tothom té accés a internet: els pobles més aïllats no en tenen i escolten emissions de hip hop. El moviment Y’en a marre està compost sobretot d’artistes i quan vam llançar el moviment, d’entrada hi havia certs canals de televisió que eren reticents a donar-nos cobertura. Per això vam començar a estendre el missatge via emissions radiofòniques. A diferència del que passa a Burkina Faso, al Senegal tenim un cert model de democràcia. No és com voldríem, però almenys ens en beneficiem. I Internet no ha estat cap problema sinó al contrari, ha estat el mitjà de fer-nos comprendre, és el que ha permès l’expansió del moviment Y’en a marre, és així que la gent ens ha conegut. La premsa està pagada per l’Estat.
S. B. El 1998, quan van assassinar el periodista d’investigació Nobert Zongo, sí que hi va haver sublevacions: el meu pare i la meva mare van sortir a manifestar-se. També hi va haver morts i repercussió, però l’arribada de Facebook va ser una empenta pel moviment ciutadà. El 2011, uns militars es van revoltar i hi va haver morts, però no va tenir repercussió en part perquè l’ús d’Internet encara no estava gens estès al país. Sense Internet ni Facebook Balai Citoyen no hauria pogut aparèixer l’any 2013. El nostre rol des de Balai Citoyen, a la diàspora, és difondre i donar veu al que passa a Burkina. Durant el cop d’estat del 2015, hi havia gent que es moria i militars als carrers; mentrestant, a la televisió feien documentals d’animals. La premsa té tan poc valor avui en dia a Burkina Faso que la població prefereix buscar la informació pel seu compte, a les xarxes socials.
Tant Balai Citoyen com Y’en a marre lluiteu per conscienciar els joves de la necessitat d’implicar-se en política. Per què?
S. B. La política ha decebut els joves africans. Hi ha un desencantament perquè fins i tot després d’una transició política, quan els líders arriben al poder, reprodueixen exactament el que havien criticat. Això desmoralitza els joves, però crec que la desmoralització està canviant. Amb les xarxes socials hi ha major obertura al món i més moviment.
D. S. Gràcies a la campanya que vam fer, el 2012 vam aconseguir inscriure més de 700.000 joves senegalesos perquè votessin. En dèiem Campagne electorrate (de rata). Amb els nostres propis mitjans vam fer concerts itinerants a les catorze regions del país. Durant el concert, llancem el missatge, els instem a recollir la seva targeta per votar.
Teniu esperances en la Unió Africana, institució que pretén assolir una sola moneda i infraestructures per tot el continent?
S. B. Crec que és el que ens pot salvar. Cal que l’Àfrica s’uneixi, com un sol home. No sé si avui o demà, però és vital que Àfrica prengui consciència. També penso que l’Àfrica s’ha d’unir a sectors de la població civil europea. Aquests dies a Barcelona hem entès que tenim les mateixes preocupacions i els mateixos problemes visquem a França (on hi ha els Gillets Jaunes), a Espanya, a Burkina Faso o al Senegal. Els moviments de la societat civil a Europa i de la diàspora s’han d’unir per democratitzar, també, el que passa fora del vell continent. Els homes de la política i els mitjans de masses no tenen interès en què la població sàpiga el que passa fora. I el rol dels moviments de la societat civil és no tancar-se i adonar-se que compartim lluites. Els moviments socials es creen per defensar el que hi ha aquí, però cal no oblidar per què arriben aquestes persones que emigren de l’Àfrica, i fer la connexió. Fa setmanes era a França a les manifestacions i veia que la gent no es manifestava només per una causa, sinó per diverses causes. I això està molt bé.
