En el mateix moment en el qual em disposo a escriure unes línies sobre la precarització de les professionals que treballem fa molts anys en intervenció directa en violències masclistes, m’arriba un burofax per informar-me que l’entitat per a la qual treballava com a psicòloga m’acomiada.
Un acomiadament més en plena pandèmia, apareixen les causes i les excuses, qui té el poder escriu i institueix “el relat”. L’excusa empresarial va ser la meva “indisciplina” per demanar continuar amb el teletreball fins que millorés la situació epidemiològica a Barcelona i Catalunya. Aquesta petició, que vaig comunicar a l’empresa-associació, s’explica a partir de tenir una condició autoimmune que em col·loca com a població d’alt risc enfront del coronavirus.
Vaig teletreballar tot el confinament fins al mes d’octubre, cuidant i brindant tractament a dones i infants, però enmig de la segona onada de la pandèmia, quan prenc mesures d’autocura i intento diferents vies de negociació, diàleg i acord per a continuar temporalment amb el teletreball per l’alt risc per a la meva salut, aquesta cura és considerada una falta disciplinària i la decisió és deixar-me sense treball ni possibilitat de reubicació a l’entitat. Però, el més important d’aquest relat és que no sóc un cas aïllat, el descuit i la precarització de les professionals que intervenen en la xarxa d’atenció en violència masclista és habitual.
Aquesta situació de discriminació, de manca d’escolta i de pràctiques feministes en la gestió de les relacions de poder i de precarització laboral són qüestions que van en detriment de la qualitat de l’atenció i són dades que transcendeixen la meva subjectivitat
Aquesta situació de discriminació, de manca d’escolta i de pràctiques feministes en la gestió de les relacions de poder, de precarització laboral que es reflecteix en els baixos salaris, la sobrecàrrega en la relació entre hores de treball i la quantitat de dones i infants als qui hem de brindar tractament de salut mental per dia o el contractes dels anomenats escombraries, temporals, sense cap estabilitat, són qüestions que van en detriment de la qualitat de l’atenció i són dades que transcendeixen la meva subjectivitat. Aquesta és la situació actual de moltes companyes amb les qui he compartit espais laborals d’intervenció directa en violències masclistes, tant a l’Estat espanyol com a l’Argentina. En aquest sentit, adverteixo una sèrie d’obstacles que és necessari esclarir i transformar per la continuïtat i sosteniment de les lluites feministes contra les violències masclistes que operen a nivell micro i macro social, dins i fora de les institucions.
Sabem que sense la força de treball de les dones, de les persones racialitzades i de sectors populars, en definitiva, sense les cures, la vida quotidiana no se sostindria. Sabem que en el context de pandèmia es van aguditzar els feminicidis i les violències masclistes, així com sabem que les professionals d’intervenció directa hem sostingut l’atenció, les cures i els abordatges en temps real, al mateix temps que el context ens travessava subjectivament i socialment en els nostres cossos, les nostres psiques, les nostres pèrdues, les nostres relacions de vincle social i les nostres responsabilitats amb les cures.
Enmig de la pandèmia, moltes treballadores hem vist aprofundida la precarització de la nostra feina, reduïdes les nostres jornades laborals o hem hagut d’enfrontar acomiadaments disciplinadors més que disciplinaris, que imposen perspectives capacitistes i productivistes, enviant treballadores a una cua de l’atur que no deixa de créixer. Entitats que s’omplen la boca de feminismes, conciliació i cures, però no les practiquen.
Entre les moltes lliçons que ens ensenya el feminisme hi ha la certesa que l’entrega incondicional, fins i tot aquella que posa en perill la nostra subjectivitat, és una manera de controlar a les dones
Els límits, els marges que ens ha imposat la pandèmia a les nostres pràctiques quotidianes, no tan sols als qui transitem alguna patologia crònica, són d’aquesta manera negats, en un cinisme i negacionisme tal que fins i tot intenta instrumentalitzar les cures de les persones a les qui brindem tractament i amb les quals mantenim el nostre compromís professional i feminista. Entre les moltes lliçons que ens ensenya el feminisme hi ha la certesa que l’entrega incondicional, fins i tot aquella que posa en perill la nostra subjectivitat, és una manera de controlar a les dones. Aquest tipus de pràctiques neoliberals i antifeministes construeixen processos de noves subjectivacions obedients, sacrificades i absents de drets, les quals aprofundeixen les ruptures de llaços socials i augmenten la des-subjectivació, un altre obstacle més per a lluitar contra les violències masclistes.
Aquesta realitat sumada a la precarització esmentada impedeix l’organització entre les mateixes treballadores, promou el productivisme per sobre dels resultats en els tractaments, la docilitat i obseqüència de les treballadores que cada dos, tres o sis mesos veuen en suspens els seus llocs de treball segons l’humor de les propietàries. Anomeno així a les gestores d’espais del tercer sector, que prenen els feminismes per a buidar-los de contingut.
L’anomenat tercer sector és d’una heterogeneïtat tan àmplia, amb tants matisos i especificitats, que escapa a aquestes reflexions fer un diagnòstic del mateix i menys és la meva intenció realitzar una crítica generalitzada i homogeneïtzant. No parlo de les cooperatives i associacions que sí que treballen de manera horitzontal, incorporant el feminisme a les seves pràctiques quotidianes i contemplant la cura de les seves integrants. Poso el focus en les estructures del tercer sector que es caracteritzen en els seus models d’organització i treball per estar més prop de les empreses: ordre jeràrquic, escassa participació de les treballadores en les decisions importants, poca transparència, priorització dels guanys per sobre la qualitat del servei, expulsió de les treballadores que reclamen pels seus drets, de les que no responen amb obediència i submissió o de les que tenen problemes de salut, etc.
Poso el focus en les estructures del tercer sector que es caracteritzen en els seus models d’organització i treball per estar més prop de les empreses: ordre jeràrquic, poca transparència i priorització dels guanys per sobre la qualitat del servei
Una de les meves preocupacions, com a psicòloga, com a feminista interseccional, com a responsable de garantir tractaments a dones i infància en la xarxa pública de salut i com una de les tantes treballadores que ha vist vulnerats els seus drets, és la forma en què algunes –ni de prop totes– les associacions que gestionen recursos d’atenció i recuperació integral en situacions de violència masclista, en precaritzar i discriminar les professionals, es transformen en si mateixes en un obstacle per a brindar assessorament i tractament amb perspectiva feminista interseccional a les qui pateixen violència masclista, en tant que provoquen diàriament l’esgotament i fugida de les professionals qualificades. Em preocupa que moltes professionals de sòlida experiència, després d’una trajectòria en la intervenció directa, decidim per cansament i esgotament sortir de la intervenció o ens facin fora per no avalar pràctiques que jo considero de descuit.
Quin és el lloc, l’espai i el temps que les entitats donen a pràctiques efectives de cures per a les professionals? Què entenem i a qui incloem en les cures? Què implica en moments de generalitzada vulnerabilitat social precaritzar laboralment als qui exerceixen funcions fonamentals de cures? Crec que el primer pas s’hauria d’orientar a donar espai a la demanda, a l’escolta, quelcom que, no sols en l’àmbit psicològic, ens hauria de resultar familiar. D’altra banda, resulta necessari pensar en un nou pacte, no sols entre les entitats i les administracions públiques, sinó entre les entitats i les seves treballadores, que són les qui sostenen –en última instància– les intervencions directes. I, per què no, també un nou pacte de construcció subjectiva.
