Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La mort de Maradona sotraga l'Argentina amb totes les seves contradiccions

Les exèquies de l'astre futbolístic s'han viscut amb la passió desfermada esperable en una societat amb reconeguda capacitat per construir herois populars. Tots els Maradona han irromput de cop en el debat públic: el referent de classe humil defensor de causes de justícia social, el símbol nacional que va aixecar la moral col·lectiva després d'una dictadura atroç, el maltractador de dones que genera controvèrsia en el moviment feminista argentí... El 'Pelusa' ja descansa al panteó familiar, però als debats entorn de la seva figura els esperen llarga vida

El govern d'Alberto Fernández va decretar tres dies de dol nacional, amb honors d'Estat i la instal·lació d'una capella ardent a la Casa Rosada, per la qual esperaven que poguessin arribar a passar més d'un milió de persones / Arxiu

“Vaig tenir una infància molt complicada, no era un nen feliç. Les meves dues úniques alegries eren visitar la meva àvia i veure jugar Maradona. En poc temps m’he quedat sense l’una ni l’altre, no m’ho puc creure, són els dos moments més tristos de la meva vida”, relatava emocionat Martín Ravazzaro, periodista, aficionat de Racing de Avellaneda i maradonià, tal com li agrada presentar-se. És difícil, si no impossible, explicar el que Diego Armando Maradona significa per a milions de persones a l’Argentina. Sorgit d’un suburbi molt humil de Buenos Aires, Villa Fiorito, va portar el país a la més alta glòria futbolística, tot revenjant-se, amb els seus dos mítics gols contra Anglaterra al Mundial de Mèxic del 1986, dels centenars de joves argentins morts a la Guerra de les Malvines.

Dimecres passat, immediatament després de la notícia de la mort de l’astre futbolístic, arreu de l’Argentina es van començar a succeir els homenatges espontanis per compartir aquest dol de forma col·lectiva. Fiorito, Paternal, Obelisco, el mític camp de la Bombonera i tants altres llocs on Diego va deixar empremta, que no són pocs, es van començar a omplir de gent devota que, amb llàgrimes als ulls, cantaven, s’abraçaven i onejaven les banderes amb el rostre de l’ídol. Per la majoria, el Pelusa (un dels seus malnoms, potser el més arrelat) ha estat molt més que un esportista. Molta gent reivindica Maradona com l’estrella rebel i contestatària que, tal com cantava el Potro Rodrigo, “va sembrar l’alegria en el poble” amb les seves genialitats futbolístiques.


El Diego del poble

El govern d’Alberto Fernández va decretar tres dies de dol nacional, amb honors d’Estat i la instal·lació d’una capella ardent a la Casa Rosada, per la qual esperaven que poguessin arribar a passar més d’un milió de persones. El poble argentí gaudeix d’una capacitat intrínseca, com la de cap altre, per crear ídols populars. El comiat de Maradona en recorda a altres que hi ha hagut al llarg de la seva història, com el de Carlos Gardel o Evita Perón i, més recentment, el del president Néstor Kirchner. Tal com era previsible, la passió, l’emoció desfermada i l’angoixa de no poder arribar a veure el fèretre, sumades a la poca traça policial, va provocar que el poble acabés reprimit el dia que s’acomiadava del seu ídol.

La mort de Maradona sotraga l'Argentina amb totes les seves contradiccions
Cues a la Casa Rosada per acomiadar-se de l’ídol. Tal com era previsible, la passió, l’emoció desfermada i l’angoixa de no poder arribar a veure el fèretre, sumades a la poca traça policial, va provocar un abrupte epíleg en forma de càrregues del dispositiu antiavalots |Arxiu

“Jo vaig néixer en un barri privat… privat de llum, aigua i telèfon”, acostumava a explicar Maradona, qui sempre va reivindicar els seus orígens populars. El futbolista va voler ser la veu de la gent humil, que tantes vegades s’hi va veure representada. “Per a mi el Diego és poble i és ser poble, és ser part de tota una heterogeneïtat que inclou el bo i el dolent“, afirma Rocio China Sánchez, militant villera de la Villa 21-24 de Buenos Aires, que explica com en el cas d’aquests barris populars, Maradona representa la glòria, “no només pels diners o la fama, sinó pel fet que tothom et vegi com algú capaç de donar una alegria a un conjunt de la societat per alguna cosa com l’esport”.

Per Rocio ‘China’ Sánchez, militant villera de la Villa 21-24 de Buenos Aires, “Maradona representa el millor odi de classe; el que no suporta que un ‘villero’, pel fet de donar puntades a una pilota, hagi tocat el cim”

Per Sánchez, cal situar a Maradona en el lloc d’on prové, i, sense negar la seva faceta masclista i aquesta dualitat entre el “bo” i el “dolent”, tenir en compte la cultura patriarcal i de la droga en la qual es va criar. Afirma veure reflectits en l’astre a molts dels seus amics per als quals el futbol i la droga són l’única via d’escapament de “la realitat de merda que vivim”. Malgrat tot, es mostra esperançada en què aquesta situació pugui ser revertida amb oportunitats, un Estat present i una militància per un món millor, sense oblidar des de quina banda es mira la realitat. “Per a mi Maradona representa el millor odi de classe; el que no suporta que un villero, pel fet de donar puntades a una pilota, hagi tocat el cim i sigui incorrectament polític, identificant-se amb idees que toquen els interessos dels qui diuen com carai hem de ser els villeros i villeras“, conclou.


Reaccions del feminisme

La vida de Maradona, tal com tothom reconeix a l’Argentina, és plena de llums i d’ombres. Entre aquestes segones, les més reprovables són, sens dubte, els episodis de maltractament masclista que va protagonitzar en diferents moments. La seva mort, que a més ha coincidit amb el dia internacional contra la violència vers les dones, ha fet revifar el debat també a dins del feminisme argentí. Des del primer moment de la notícia, les reaccions es van anar succeint a les xarxes socials. No obstant això, són poques les referents que, sense obviar aquesta faceta seva, no hagin compartit alhora l’homenatge i reconegut la seva dimensió popular. “M’hauria agradat que hagués viscut la seva història personal lluny dels gestos i violències patriarcals que li vam conèixer, però ningú li pot negar el que va significar en el seu temps i al camp, on va aprendre a golejar amb l’esquerra”, ha escrit l’educadora popular i feminista Claudia Korol.

La periodista Camila Parodi creu que “és possible ser feminista i maradoniana. O és que el feminisme no és també acceptar-nos en la contradicció i viure per als nostres plaers?”

Amb tot, no es tracta en cap cas d’un debat que puguem considerar tancat. Algunes mostres de condol formulades per veus significades del moviment feminista han estat durament criticades per altres activistes: això els ha passat, per exemple, a l’actriu Thelma Fardín, cara més visible del moviment de denúncia d’episodis de violència sexual Mirá cómo nos ponemos (la versió argentina del Me too), o a la il·lustradora feminista Ro Ferrer.  En declaracions per a la Directa, la periodista de Marcha Noticias Camila Parodi, explica com el fet de parlar sobre Maradona a dins del feminisme encara genera divisió, i durant molt de temps les que es reconeixien com a fanàtiques de Maradona ho han hagut de viure privadament.

La mort de Maradona sotraga l'Argentina amb totes les seves contradiccions
El president Alberto Fernandez es despedeix del feretre de Diego Armando Maradona

Per Parodi, reconèixer i acceptar aquesta contradicció forma part d’una manera d’habitar el feminisme, des del plaer i el desig. “Nosaltres no desconeixem ni ignorem la història del Diego, tenim memòria, i per això tampoc ens oblidem que el Diego i el seu futbol sempre van apuntar cap al Sud, fet pel qual vam acceptar la contradicció, que no és res més que el motor de les nostres vides” explica la periodista. “És possible ser feminista i maradoniana. O és que el feminisme no és també acceptar-nos en la contradicció i viure per als nostres plaers? El que a nosaltres ens genera la figura de Maradona és això, plaer pur al camp de futbol i a la política”.


Més enllà de l’Argentina

L’impacte per la mort de Maradona traspassa les fronteres argentines. Després del país sud-americà, un dels punts del planeta on sense cap mena de dubte més se l’ha plorat, és la ciutat italiana de Nàpols. Allà va forjar bona part de la seva llegenda futbolística, encarnant la dignitat del Sud davant de l’arrogància del nord transalpí. Més enllà d’això, la mort del Pelusa ha coincidit amb una altra fita assenyalada, l’aniversari de la mort del seu gran amic Fidel Castro, a qui tant va arribar a admirar, juntament amb Cuba i la seva Revolució. Maradona, en efecte, es va comprometre amb bona part de les causes nacionals i populars de la Patria Grande, des de la revolució Bolivariana a Veneçuela, fins al procés de pau a Colòmbia, passant per les de la seva estimada Argentina, com el vincle inexorable que sempre va mantenir amb les Madres i Abuelas de Plaza de Mayo. És també per tot això, sumat a les seves inoblidables genialitats amb la pilota, que tant se l’ha plorat també a la resta del continent.

En tots els escrits i paraules que aquests dies s’han dedicat a Maradona, hi ha una idea que molta gent a l’Argentina repeteix una vegada i una altra: la referència a la infància. Per a molts, dir adéu al seu ídol de quan eren nens i nenes, és també fer-ho definitivament amb l’infant que un dia van ser i amb tots els somnis i esperances que aquest va tenir. Diego va significar la tornada de l’alegria i l’orgull per a un poble que sortia de patir una dictadura atroç i una guerra desigual contra la Gran Bretanya. Ara, en un nou moment complicat pel país, l’Argentina acomiada al seu D10S, quedant orfe de qui tantes alegries li ha donat. Un déu que saben humà i del que no pretenen amagar-ne els pecats, “el més humà dels déus”, tal com va afirmar el seu amic Eduardo Galeano.