El camp de Shatila concentra totes i cadascuna de les dramàtiques problemàtiques que pateixen les refugiades palestines arreu del Líban. En un quilòmetre quadrat viuen més de 20.000 persones, dada que el converteix el camp de refugiades més dens del món i un malhaurat testimoni d’una de les massacres més cruels de la història de la humanitat.
En endinsar-se a Shatila pel nord, travessant l’entrada principal d’on pengen desenes de fotografies de “màrtirs” i emblemes de diferents faccions palestines, trobem un estret carreró ple de gent i de botigues d’alimentació a banda a banda. Aquesta via estreta i atapeïda és una de les artèries principals del camp i, per tant, gairebé l’única on poden entrar vehicles amb subministrament. Sortint d’aquest carrer, es comença a remuntar un entramat de carrerons encara més estrets on ni hi caben dues persones en paral·lel, amb un recorregut arbitrari i aleatori que va connectant tots els habitatges.
Des de la fundació el 1949, el camp ha multiplicat per deu la seva capacitat, tot i que l’estat libanès no ha permès mai ampliar l’espai. Les cases s’amunteguen unes a sobre de les altres sense cap planejament
Quan es va crear el camp, el 1949, es van plantar 500 tendes proveïdes per l’Agència de Nacions Unides per a Refugiades Palestines i de l’Orient Pròxim (UNRWA), però a causa de la perdurabilitat de l’ocupació i les diferents onades de desplaçaments posteriors, aquesta quantitat ha augmentat vertiginosament. El camp ha multiplicat per deu la seva capacitat, tot i que l’estat libanès no ha permès mai ampliar l’espai. D’aquesta manera, les cases s’amunteguen unes a sobre de les altres sense cap planejament urbanístic, en una mena de barraquisme vertical. El que al començament eren tendes, al llarg del temps s’han anat convertint en edificis autoconstruïts de dos o tres pisos.
La foscor és pràcticament absoluta, atès que la llum del sol no arriba a nivell de terra per culpa de l’amuntegament dels edificis, la qual cosa provoca que el terra estigui completament entollat. Moltes aigües residuals s’aboquen des dels pisos superiors directament al carrer, on manca sistema de clavegueram. Les veïnes i treballadores de l’entitat local Beit Aftal Assomoud (Casa dels Fills de la Resistència), que ofereix serveis socials als infants del camp, adverteixen constantment del perill dels cables elèctrics, que pengen de forma massiva i indiscriminada a l’altura de les espatlles.
Jom Marwan, nascuda al camp, viu a una altra de les artèries principals, on se sitúa el mercat. És una dona de 65 anys que tenia 23 anys durant la massacre de Sabra i Shatila, l’any 1982, i que aleshores acabava de parir un nadó de 12 dies en un soterrani del barri comercial de Hamra, on van estar amagades durant tres mesos. “En aquest carrer que es veu per la finestra és on es van amuntegar més cadàvers, al tornar a casa ens vam trobar 9 cossos dins del menjador. Van assassinar el meu germà, el meu pare i el meu cosí”.
El 14 de setembre de 1982, durant la Guerra Civil del Líban, l’Estat d’Israel havia envaït el país i el seu exèrcit controlava Beirut. Les forces de la Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), dirigides per Iàssir Arafat, van ser evacuades a Tunísia sota la supervisió de les grans potències internacionals, en compliment de l’alto el foc que havien patrocinat els Estats Units i que obligava a l’exèrcit israelià a no envair Beirut Occidental i assegurar la seguretat de les refugiades palestines als camps, que ja no comptaven amb la protecció dels milicians de la OAP, ni de la Força Multinacional de l’ONU dedicada a aquesta missió concreta.
Aquell mateix dia, una explosió a la caserna general de les falanges libaneses durant una reunió de comandament va matar al president libanès, Bashir Gemayel, el líder cristià de les Forces Libaneses, el qual comptava amb el suport d’Israel. Les falanges libaneses, un grup paramilitar de la ultradreta cristiana, van sembrar el caos pels carrers de Beirut clamant venjança contra els musulmans, especialment els palestins; tot i que l’atemptat havia estat comès per Habib Shartouni, un altre cristià maronita que treballava pel servei d’intel·ligència sirià.
La comunitat de refugiades, integrada només per civils, va decidir enviar una delegació de quatre homes d’edat avançada amb una bandera blanca al quarter general israelià per demanar que se’ls permetés escapar del camp, però cap va tornar amb vida
L’endemà al matí, l’exèrcit israelià havia envaït Beirut Oest i rodejava el camp de Shatila, establint el seu lloc de comandament al terrat de l’ambaixada de Kuwait, un edifici de set pisos amb vista panoràmica sobre el camp. En una reunió on va participar Ariel Sharon, ministre de defensa i la plana major de l’exèrcit, el Mossad i el Shin Bet, es va decidir que serien les falanges libaneses les que entrarien al camp per “purgar-lo”, protegides i il·luminades amb bengales per l’exèrcit israelià. Els soldats israelians s’assegurarien igualment que ningú pogués sortir del camp.
La comunitat de refugiades, aleshores integrada només per civils, majoritàriament dones, infants i gent d’edat avançada, va decidir enviar una delegació de quatre homes, –Abu Zluaid (62 anys), Abu Hamad Ismail (55 anys), Tewfik Abu Hashmeh (64 anys) i Abu Ahmad Raid (65 anys)– amb una bandera blanca a l’ambaixada de Kuwait per demanar a l’exèrcit israelià que els permetés escapar del camp, però cap d’ells va tornar amb vida.
Durant les següents 72 hores, les falanges libaneses, armades amb destrals, ganivets, pistoles i alguns fusells israelians van massacrar a la població del camp de Shatila. Segons el testimoni dels corresponsals Ralph Schoenman i Mya Shone enviat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 8 de desembre de 1982 i l’informe de la Creu Roja Libanesa, es van trobar més de 3.000 cadàvers. Molts cossos van apareixer completament mutilats, amb un crucifix tallat al pit i sense la cabellera.
A Marwan li preocupa la situació actual que viu el Líban avui. Tem que l’exèrcit israelià torni a envair el país i la resistència palestina torni a ser evacuada o derrotada. “Ja vam veure el que va passar al 1982; tretze dies després que els combatents de la resistència palestina marxessin, van entrar al camp sense oposició i ens van massacrar”. Aquesta conversa va tenir lloc un dia abans del començament dels atacs israelians al Líban, aquest mes de setembre, amb gairebé 1.247 morts i 5.000 ferits en 72 hores.
Nawan, que tenia 6 anys el 1982, va perdre setze familiars durant la massacre. Entre llàgrimes relata que “la gent que va morir aquells dies ara descansa en pau, però el que jo vaig viure potser és pitjor i m’acompanyarà tota la vida”
Nawan només tenia 6 anys el setembre de fa 42 anys i casa seva és fins i tot més modesta que la de Marwan. Amb una dicció molt dificultosa explica que la seva germana tenia 19 anys i era muda, “estava embarassada i quan vam trobar el seu cos a la porta de casa, li havien estripat la panxa i li havien extret el nadó”. Nawan va perdre setze familiars durant la massacre. Entre llàgrimes relata que “la gent que va morir aquells dies ara descansa en pau, però el que jo vaig viure potser és pitjor i m’acompanyarà tota la vida. Vaig veure cossos sense pell, dones violades i afusellades, parts mutilades per tot arreu. En un moment vaig agafar forces per començar a tapar els cossos, però un falangista es va apropar i em va dir que si continuava em mataria allà mateix”.
En una època i una regió on la salut mental era ridiculitzada i estigmatitzada, Nawan va patir un posttrauma sever que li ha dificultat la parla, un trastorn que també arrossega el seu fill de 5 anys, que resta assegut a la cadira del petit menjador amb el mòbil a tot volum. En els darrers quatre anys ha rebut tractament psiquiàtric per evitar els malsons que li fan reviure les imatges de la massacre, però des de fa uns mesos, quan veu el que està succeint a Gaza, les imatges de la massacre de Sabra i Shatila gravades a la retina li tornen a la ment.
El seu testimoni coincideix amb el de la periodista nord-americana Janet Lee Stevens, que en una carta al seu marit explicava que va veure “dones mortes a les seves cases amb les faldilles apujades fins a la cintura i les cames obertes; dotzenes d’homes joves afusellats després d’haver estat col·locats en fila contra la paret d’un carrer; nens degollats; una dona embarassada amb els budells oberts i els ulls encara oberts per complet, amb la scara enfosquida cridant en silenci per l’horror; així com incomptables nadons i nens petits que havien estat apunyalats, destrossats i llançats a piles d’escombraries”.
Quatre quilòmetres més al sud, entre els barris xiïtes Beirut, es troba el camp de Burj al-Barajneh. Construït inicialment per la Creu Roja el 1948 per acollir a 3.500 persones desplaçades de la ciutat d’Acre, actualment allotja a 43.000 refugiades en el mateix espai (23.000 palestines, 16.000 sirianes, 2.000 palestines sirianes i 2.000 d’altres procedències).
Construït per la Creu Roja el 1948 per acollir 3.500 persones, el camp de Burj al-Barajneh allotja 43.000 refugiades en el mateix espai, a la zona xiïta de Beirut (23.000 palestines, 16.000 sirianes, 2.000 palestines sirianes i 2.000 d’altres procedències)
Dos membres de la Força Unificada de Seguretat Palestina, que integra 165 combatents de les diferents faccions presents al Líban –com Fatah, Hamas o Asbat al-Ansar– acompanyen la visita a les famílies del camp. La visió del recinte és esfereïdora: es tracta d’una gàbia tapada per cables elèctrics a baixa altura i canonades d’aigua que s’entrellacen, una trampa on cada any moren entre 7 i 8 persones per electrocutament. Les habitants només disposen de tretze pous autoconstruïts i que només subministren aigua salada i bruta. La UNRWA hi té un petit hospital d’atenció primària amb dos metges i un dentista, així com quatre escoles (situades a fora del camp per la manca d’espai) que atenen a més de 2.000 infants.
A la seu del BAS, que ofereix serveis socials en aquesta àrea, dues famílies esperen per explicar les seves vivències sobre la massacre. Nour sosté un marc amb el retrat dels seus quatre oncles. “Durant la massacre es van emportar als meus oncles en una camioneta, la meva àvia va intentar acompanyar-los per donar-los menjar, però no la van deixar i la camioneta va desaparèixer per una cantonada. Després d’allò mai més ningú els ha tornat a veure, ni tan sols s’han trobat els seus cossos”.
Amb la mà esquerra, Nour mostra la fotografia de la seva àvia que du al mòbil. La dona va dedicar tots els anys posteriors a esbrinar la veritat sobre el que li va passar a la seva família i a tantes altres. Durant aquest temps ha contactat amb innombrables organitzacions internacionals (com la Creu Roja o Amnistia Internacional) sense èxit, fins que va morir fa dos anys. Ara, aquesta jove de 31 anys n’ha pres relleu. Diur que seva família, Sanah Dirawi, lluitarà per sempre per trobar la veritat.
En la mesura que la massacre es va dur a terme durant la Guerra Civil Libanesa, mai s’ha arribat a esclarir el nombre real de persones mortes i desaparegudes; tot i que un informe de la Creu Roja enviat el desembre de 1982 a l’Assemblea de les Nacions Unides expressa que es van trobar més de 3.000 cadàvers –sense comptar els cossos arreplegats a les fosses comunes que les excavadores van anar cavant i cobrint durant els dos últims dies de la ratzia mortal. Per altra banda, les autoritats libaneses van expedir 1.200 certificats de defunció, només per a aquelles persones que podien acreditar amb tres testimonis que el seu familiar havia desaparegut.
La justícia i la veritat que reclamen les víctimes de la família no ha arribat a dia d’avui. Embolcallada i discriminadament amagada dins d’un període convuls de la història del Líban, la massacre de Sabra i Shatila va caient en l’oblit sense que mai cap persona, en cap país del món, hagi estat jutjada pel que l’Assemblea General de l’ONU va definir com a “acte de genocidi”.
Quan el ministre de defensa israelià, Ariel Sharon, va ser escollit primer ministre d’Israel l’any 2001, les famílies de les víctimes van interposar una demanda a la justícia belga perquè el condemnés en virtut d’una llei de jurisdicció universal per casos de violacions de drets humans. El febrer de 2003, el Tribunal Suprem de Bèlgica va dictaminar en primera instància que Sharon podria ser encausat pels fets, però davant la pressió diplomàtica a la qual Bèlgica es va veure sotmesa, el 14 de juliol, es va aprovar una modificació d’aquesta llei perquè només s’apliqués en casos on estiguessin involucrats ciutadans belgues. La màxima responsable de l’organització Human Rights Watch a Brussel·les, Geraldine Mattioli, va declarar que “amb tota la pressió dels Estats Units i Israel, hem oblidat completament l’objectiu inicial d’aquesta llei, que era brindar justícia a les víctimes de crims horribles”.
Elie Hobeika, màxim comandament de les falanges cristianes i principal responsable de la matança va morir en un atemptat el gener del 2002, dies després d’haver dit públicament que estava disposat a explicar tota la veritat si els fets eren jutjats a Bèlgica
Per la seva part, Elie Hobeika, màxim comandament de les falanges cristianes i principal responsable de la matança, va arribar a ser ministre amb diverses carteres en el govern libanès, del 1990 al 1998, però va morir en un atemptat el gener del 2002, dies després d’haver dit públicament que estava disposat a explicar tota la veritat en el judici a Bèlgica.
Des del 2000, el Comitè Internacional Per no oblidar Sabra i Shatila, creat pels periodistes Stefano Chiarino i Maurizio Mussolino –traspassats al 2007 i 2016 respectivament– juntament amb l’associació local Beit Aftal Assomoud i diferents activistes i gent del món acadèmic de Palestina i Itàlia, organitzen cada any una delegació internacional per commemorar la massacre i visibilitzar la injustícia que encara pateixen les víctimes d’aquells actes impunes. L’Associació Catalana per la Pau també hi participa activament i aquest any ha enviat a quatre col·laboradores que han format d’aquesta delegació.
