Entrevista al periodista sirià i director de la revista online Syria Report, Jihad Yazigi
Oriol Andrés Gallart, Beirut | @oriolandres
Fotografia de Stefan Roehl
Bashar al-Assad commemora avui el vuitè aniversari de l’inici del conflicte a Síria sentint-se vencedor. Les principals ciutats sirianes es troben ja sota el seu control així com el centre i el sud del territori. Un objectiu per al qual no ha escatimat en brutalitat i destrucció al llarg d’aquests anys. El balanç de la guerra: mig milió de persones mortes; desenes de milers de víctimes de desaparicions forçades a mans del règim (la Syrian Network for Human Rights estima en 82.000 la xifra); i més de 12 milions de desplaçades internes i refugiades. També a nivell físic, deixa un país devastat, amb problemes d’infraestructures i serveis bàsics. Tanmateix, l’actual retòrica del règim parla de “normalització” i “reconstrucció”. Hi aprofundim amb Jihad Yazigi, periodista sirià i director de la revista online The Syria Report, especialitzada en economia
El relat del règim de Bashar Al-Assad assegura que s’ha entrat en la fase de reconstrucció i fins i tot ha fet una crida a la comunitat internacional a participar-hi. Però s’està realment en aquesta etapa?
Depèn de què entenguem per reconstrucció. El que la majoria de la gent té al cap, és a dir, un esforç a gran escala per a refer allò que ha estat destruït durant la guerra, no s’està produïnt. I no és probable que es produeixi en els pròxims anys. Això es deu a la manca de fons. El país necessita centenars de milers de milions de dòlars per ser reconstruït i el govern no en té ni tan sols uns quants centenars per gastar. La majoria de les àrees destruïdes durant el conflicte estan igual. En moltes, s’hi ha netejat la runa però no s’hi ha aixecat res de nou. Per descomptat, això no vol dir que no hi hagi petits projectes en certes zones, o que el govern no estigui implementant mesures per transferir les propietats d’algunes àrees d’on la gent n’ha estat expulsada: de les seves mans a les mans dels fidels del règim. Coses així, estan passant…
La comunitat internacional ha mostrat algun tipus d’interès per implicar-se en aquesta reconstrucció?
No hi ha una voluntat real seriosa de la comunitat internacional per a reconstruir Síria. Hi ha una voluntat per part de Rússia i l’Iran -sobretot dels primers- però no tenen els mitjans. Els russos estan intentant posar pressió sobre els europeus perquè els necessiten. Però els europeus, que volen un pacte polític -en una postura similar als altres perdedors de la guerra, Estats Units i els països del Golf-, els estan dient: “tu ho has trencat, tu ho posseeixes, tu ho has de reparar”. Sí que hem anat veient alguns gestos com el dels Emirats, que han reobert la seva ambaixada a Damasc. Sembla que alguns països del Golf volen refer els ponts, així com també alguns països de la regió, com el Líban o Jordània. Però les intencions d’aquests països es troben amb problemes. D’una banda, les pressions polítiques occidentals. Així per exemple, veiem com els Emirats estan desaccelerant la normalització de les relacions amb el règim, en bona mesura, per les pressions estatunidenques. Però per altra banda, les sancions imposades tant per Europa com pels Estats Units generen molta por. Fins i tot, responsables d’empreses russes em deien recentment que no estan entrant a Síria pel temor que les sancions estatunidenques els afectin. L’únic país en qui el govern sirià posa esperances que pugui finançar la reconstrucció és la Xina. Però l’Estat xinès és mostra també reticent perquè la situació política a Síria és molt tensa. I a la vegada hi ha por a les possibles sancions.
En el marc d’aquesta reconstrucció, hi ha una voluntat per part del règim de promoure un redisseny de la demografia del país?
“Es busca un canvi demogràfic en el sentit de prevenir el retorn de la població amb ingressos baixos que vivia a aquestes antigues zones opositores per substituir-les amb noves habitants de classes més benestants. És a dir, reconstruir-les com a zones residencials de luxe. No hi vol gent que li pugui plantar cara de nou”
Hi ha una voluntat real de redissenyar en algunes parts del país la demografia. Però hem de ser curosos amb què ens referim. En algunes àrees, per exemple, aquelles frontereres amb Líban o al voltant d’Homs, el pla del govern té una dimensió sectària. Les comunitats allà ja estan clarament dividides, hi ha moltes tensions sectàries. A més, a la frontera amb Líban, hi té presència Hezbol·lah, que no té cap intenció de permetre el retorn de la població contrària al règim. En altres parts del país, per exemple, als suburbis de Damasc, quan parlem de canvi demogràfic, no és necessàriament un canvi sectari, en el sentit de substituir la població sunnita per una d’alauita o xiïta. D’una banda, perquè no hi hauria prou persones d’aquestes confessions per dur a terme el gir. Però de l’altra, no té per què ser aquest realment l’objectiu del govern. A la pràctica, el que es busca és un canvi demogràfic en el sentit de prevenir el retorn de la població amb ingressos baixos que vivia a aquestes antigues zones opositores -moltes d’elles eren d’habitatges informals- per substituir-les amb noves habitants de classes més benestants. És a dir, reconstruir-les com a zones residencials de luxe. No hi vol gent que li pugui plantar cara de nou.
Contràriament a la imatge de control que vol donar el règim, el cert és que moltes àrees estan sota la influència de grups armats paramilitars i milícies locals que han estat un suport clau per a l’Assad durant la guerra. Però ara se li està girant en contra?
És un tema important en algunes zones del país, especialment fora de Damasc. A Alep, Al-Sweida, Hama… el caos pren diverses formes amb moltes milícies competint pel poder, per l’accés i el control de recursos. Es donen segrestos regulars i a vegades també saquejos. Malgrat que el règim té un control global, no té prou força per garantir un control quotidià de la seguretat. Abans del 2011, Síria era un país molt segur en el sentit que les forces de seguretat ho controlaven tot, no hi havia gairebé ni robatoris. Ara estem en una situació molt diferent. Una situació que dificulta molt el retorn de la gent i també el retorn de l’activitat econòmica. No hi haurà inversors si no hi ha estabilitat.
A la vegada, gairebé un terç del país es troba sota l’administració de la coneguda com a Federació Democràtica del nord de Síria, liderada per forces kurdes. Aquí hi ha els principals jaciments de petroli i gas. I actualment es troba entre tres focs creuats: Turquia, que vol acabar amb l’autonomia kurda; el règim, que vol recuperar-ne el control; i els vaivens dels Estats Units sobre retirar o no el seu contingent militar.
“La presència dels estatunidencs és un element clau per al futur d’aquesta regió. Però estem en una situació en què les forces kurdes no poden fer una planificació a llarg termini basant-se en la premissa que els Estats Units es quedarà. Ho han de fer basant-se en la seva marxa”
Per descomptat, la presència dels estatunidencs és un element clau per al futur d’aquesta regió. Però estem en una situació en què les forces kurdes no poden fer una planificació a llarg termini basant-se en la premissa que els Estats Units es quedarà. Ho han de fer basant-se en la seva marxa. I en aquesta conjuntura, l’escenari més probable és que el règim reprengui el control de bona part d’aquesta zona. I no els donarà cap mena d’autonomia. De fet, l’autonomia de les kurdes és una possibilitat cada cop més negra perquè tothom hi està en contra, excepte els Estats Units, que no és un aliat fiable. Així que imagino que l’escenari més probable per a les forces kurdes és algun tipus de retorn gradual del govern, que aquest reprengui el control dels punts fronterers i doni algunes poques concessions. Però estem en un terreny molt especulatiu… els Estats Units podria acabar decidint quedar-s’hi molt temps. I si diuen que romandran deu o quinze anys més i acaba havent-hi institucions construïdes pels kurds i fiançades en la societat, això podria influir en el fet que es guanyin més concessions de Damasc.
L’altra gran regió fora del control de Damasc és la província d’Idlib, sota protecció turca. Aquesta zona rebel està principalment governada per la milícia islamista Hay’at Tahrir al-Sham -abans vinculada a Al-Qaeda- i hi viurien gairebé tres milions de persones. Ara per ara, s’hi dóna una tranquil·litat relativa gràcies a la treva pactada entre els padrins internacionals -Turquia i Rússia. Creus, però, que s’hi pot donar una ofensiva de les forces d’al-Assad pròximament?
Honestament, no crec que hi hagi cap gran atac del règim aviat. Cal recordar que Rússia està a Síria per al seu interès propi. I part d’això són els llaços amb el veïnat. En aquest sentit, crec que pels russos la relació amb el govern d’Ankara és molt important. Turquia és el segon exèrcit més gran de l’OTAN. Per a Rússia seria molt convenient que Turquia debilités al màxim la seva relació amb els Estats Units. Així que, la meva percepció és que en relació amb Idlib, els russos volen plaure a Turquia tant com puguin. Si mai hi ha una ofensiva sobre Idlib, Turquia veurà arribar uns dos milions de refugiats més. I això és quelcom que Tayip Erdogan no vol. També cal considerar que a Idlib hi ha dotzenes de milers de soldats. Així que veig poc probable un atac en les setmanes vinents o mesos. Potser hi haurà altres acords, en algun moment, entre Turquia o el règim… però crec que l’actual situació a Idlib es mantindrà durant anys.
