De la sentència de l’anomenada Manada de Manresa es van debatre i analitzar molts aspectes, però no el de la indemnització de la supervivent. D’entre les veus autoritzades, tan sols la magistrada Victòria Rossell, recentment anomenada Delegada del Govern per la Violència de Gènere, va prestar atenció al fet que el tribunal atorgués a la nena de catorze anys 12.000 euros a dividir entre tots els condemnats, per quatre penetracions i dues fel·lacions sense consentiment. La magistrada assenyalava el terme comparatiu amb la indemnització de 72.000 euros atorgada a Leo Messi, per rescabalar-lo per una notícia falsa en què se li atribuïa jugar dopat en un partit, o la indemnització de 162.000 euros atorgada a un jutge a qui un diari atribuïa mala praxi professional en la investigació d’un cas mediàtic.
Quan les advocades consensuem amb les dones que representem els imports de les indemnitzacions que reclamarem quan exercitem l’acusació, sabem que ens exposem a lògiques contaminades per estereotips de gènere
Poc sabut és que a la pràctica judicial els abusos sexuals a dones adultes se solen indemnitzar amb imports d’entre els 2.000 i els 4.000 euros i les violacions amb imports d’entre els 6.000 i els 12.000 euros, excepte alguns casos assenyalats. Posar preu al dolor i a l’afectació del projecte vital és complex i fins i tot feridor. Quan les advocades consensuem amb les dones que representem els imports de les indemnitzacions que reclamarem quan exercitem l’acusació, sabem que ens exposem a lògiques contaminades per estereotips de gènere. “Si demanes tant poc, és que no t’ha afectat tant i potser l’agressió no sigui tan certa o tan greu…”. “Si demanes tants diners i superes l’import reclamat per la Fiscalia, és que pretens lucrar-te i potser aquest és el vertader mòbil de la denúncia…”. Decidim el que decidim, serà qüestionat i deslegitimat.
La Sentència del Tribunal Suprem de 24/5/18 és una mostra de la lògica seguida pels tribunals a l’hora de fixar les indemnitzacions en casos de violències sexuals. La sentència esmenta que aquestes provoquen un innegable patiment, un profund sentiment d’humiliació, impotència, angoixa, desconfiança i, que en aquell cas concret, l’agredida va haver de seguir tractament psicològic, el que va afectar severament la seva quotidianitat. Com la quantificació dels “danys morals” no pot seguir una aritmètica concreta, l’import serà fixat discrecionalment pel tribunal, que haurà de valorar la gravetat dels fets, la seva entitat real o potencial, la repulsa social i les circumstàncies personals de la persona agreujada. L’import no podrà ser qüestionat, només ho podrà ser la manca d’establiment de les bases per a la seva determinació o el fet que s’apartin dels estàndards habituals.
Qui i amb quina òptica fixa els “estàndards habituals”, aquells que determinen els imports de les indemnitzacions que de forma rutinària es consignen en els milers d’escrits d’acusació sobre violències sexuals que redacta la Fiscalia arreu de l’Estat? Com és possible que no estigui al centre del debat social i jurídic un criteri que impacta en els drets de milers de dones i nenes? Sovint, l’obligació internacional del “diligència deguda” de l’Article 5 del Conveni d’Istanbul sobre Prevenció i Lluita contra la Violència contra la Dona, que obliga els Estats a desplegar mesures de tota classe per a prevenir, investigar, sancionar i reparar totes les violències masclistes, si no actua amb prou diligència, serà fins i tot responsable dels actes comesos per particulars. Malauradament, de les diverses obligacions, la de reparar sempre queda en segon pla.
Són moltes les dones que no accedeixen a una indemnització, sigui perquè el condemnat no la paga, sigui perquè no se les informa de les opcions de reclamació a l’Estat, o bé perquè l’índex de concessió d’aquestes és escàs
La reparació de les víctimes/supervivents pels actes o les omissions de violències masclistes s’ha desenvolupat en l’Informe de 23/4/2010 de 2005 de la relatora de les Nacions Unides sobre les violències contra les dones, que esmenta els principis i les directrius bàsiques sobre els drets de les víctimes de violacions de les normes de Drets Humans. El dret a la reparació inclou tant l’accés als mecanismes legals de reparació, com l’obtenció d’una indemnització econòmica. A banda de la indemnització econòmica, l’informe revela la diversitat i creativitat de formes de reparació, adaptades a cada context. Les reparacions, tant individuals com col·lectives, van des del restabliment de la ciutadania, al reintegrament del lloc de treball, la reparació d’infraestructures comunitàries, l’obtenció d’assistència psicològica, les disculpes oficials, l’accés a oportunitats acadèmiques o la commemoració de les víctimes. La relatora insisteix en la necessitat de què les dones s’incorporin al debat sobre la reparació justa i eficaç dels danys patits. També insisteix en la importància de vincular les mesures de reparació individuals i les de transformació estructural, atès que cada cas de violència s’emmarca en una pauta de subordinació i marginació preexistent.
Aterrant a la normativa catalana, la Llei 5/2008 de violències masclistes preveu el dret a percebre una indemnització. A escala estatal, la Llei Orgànica 1/2004 sobre violència de gènere preveu un sistema d’ajudes econòmiques a les dones agreujades. I la Llei 35/1995 d’ajudes a les víctimes de delictes violents i sexuals també preveu un sistema d’indemnitzacions a les víctimes de delictes sexuals. El març del 2019, es publicava la notícia sobre la voluntat del govern basc d’assumir les indemnitzacions per violència masclista quan l’autor del delicte no se’n faci càrrec. A la pràctica, l’obligació de l’Estat de reparar queda diluïda. Són moltes les dones que no accedeixen a una indemnització, sigui perquè el condemnat no la paga, sigui perquè no se les informa de les opcions de reclamació a l’Estat, o bé perquè l’índex de concessió d’aquestes és escàs.
Com esmenta la Recomanació número 2 del Comitè contra la Tortura de l’any 2008, la negligència de l’Estat a l’hora de reparar els actes de violència constitueix una forma d’incitació i d’autorització perquè se segueixin produint. El dret a una reparació justa pels actes de violència masclista –incloses les sexuals– s’ha d’incorporar de forma prioritària a la reivindicació de viure vides lliures de violències.
