Feia anys que la gata mirava com els humans entraven i sortien del pis: posaven les claus al pany, les feien girar i obrien la porta. Així de fàcil, la llibertat era allà mateix. Si pogués obrir la porta, podria entrar i sortir quan volgués, seria mestressa de la seva vida i del seu destí. En va havia sacsejat les claus, les havia fet caure, havia provat amb les dues potes fer-les voltar al pany, però mai acabava d’aconseguir-ho. Després de tant temps observant pacientment els homínids, per fi un dia va trobar l’arrel del problema: necessitava polzes més llargs. Va decidir que aquella mateixa nit, mentre els humans dormissin, començaria a experimentar amb diferents pròtesis per aconseguir polzes com els seus. Quan tot era ben fosc es va enrotllar amb una mica de cinta adhesiva uns llapis a les ungles que tenia als laterals de les potes i de seguida va córrer graponerament cap a la porta. Amb dificultat, va posar un polze-llapis a un costat de la clau del pany i els altres dits a l’altre costat. El llapis era massa rígid, no podia ni flexionar els dits ni donar cap cop de canell. A més, la cinta adhesiva no era prou enganxosa per resistir cap dels moviments. Es va quedar un moment pensarosa fins que va recordar que els polzes humans són articulats, és a dir, consten de dues parts que es poden doblar sobre elles mateixes. La gata va buscar per tot el pis i va provar tot d’objectes que poguessin fer el fet: agulles imperdibles, pinces de cuina, raspalls de dents, vibradors… Però res servia. Era evident que cap objecte podria mai substituir els originals. Per tant, l’única solució era anar a la cuina, agafar el ganivet de la carn, dirigir-se a l’habitació i aprofitar que els humans dormien per tallar-los els polzes. Dit i fet. Al cap de pocs minuts ja tenia els nous implants. Finalment, va poder obrir el pany i sortir a fora on va respirar la llibertat de la rosada de la matinada.
Mentrestant, des de dins les cases, altres gats miraven amb perplexitat i enveja aquella gata que es passejava orgullosa amb les claus a la mà i que, gràcies als seus nous polzes, obria i tancava portes, agafava ocells al vol i feia senyal d’OK a tots els seus espectadors, talment com un Cèsar davant dels seus gladiadors. No va faltar gaire temps perquè els altres felins del barri s’unissin a aquesta nova croada d’implants de polzes.
Els animals perseguien per terra, mar i aire els humans sense descans per aconseguir-ne els dits. I com que no hi havia escapatòria, algunes persones ja havien optat per vendre els seus dits al mercat negre
I la revolució no es va acabar aquí. De mica en mica es va anar estenent a altres espècies: els corbs portaven dits de persona al cap com una cresta de cacatua, els taurons ja podien fer servir coberts, els colibrís bevien amb una palla que agafaven amb els dits, els escarabats piloters eren els nous Andy Warhol que pintaven llaunes de sopa sobre tela ara que podien agafar els pinzells… I així, en poc temps, els humans despolzats van deixar de ser els amos i senyors del territori perquè un nou ordre o una nova normalitat (com deien alguns) havia arribat per quedar-se, i tot gràcies a aquells magnífics polzes articulats.
Els animals perseguien per terra, mar i aire els humans sense descans per aconseguir-ne els dits. I com que no hi havia escapatòria, algunes persones ja havien optat per vendre els seus dits al mercat negre. Almenys allà en treien un profit. Mentrestant, organitzacions supranacionals intentaven parar aquell negoci submergit i convèncer els pocs que quedaven amb polzes que es traslladessin al magatzem de llavors de Svalbard per preservar l’essència humana. Precisament va ser amb aquesta expressió que va sorgir tot un debat filosòfic sobre la llibertat i la naturalesa humanes. La vida a Svalbard, en captivitat, però amb dits, era llibertat? Una vida sense dits era veritablement lliure? Alguns veien en els polzes un símbol d’opressió, d’altres consideraven que els polzes eren l’única plusvàlua real que li quedava a l’home. Polzes com a font de deute per encadenar-lo a un sistema opressiu, polzes com a símbol de llibertat màxima, només els Übermenschen tenien polzes. Alguns se’ls tallaven voluntàriament per trencar amb la roda del samsara i en altres comunitats el tall el feia un mohel en un ritual on acudia tota la família. Multituds cremaven guants davant de patriarques que clamaven contra la blasfèmia de no portar-ne. Els polzes eren el motor de la dialèctica de la història.
I mentre el món s’intentava adaptar a aquesta nova normalitat, la gata amb polzes va tornar a casa on l’esperaven els seus humans perquè els obrís les finestres, les portes i l’aixeta, els agafés el menjar, els cordés les sabates, els posés el mòbil a carregar, els canviés de canal i… La llista de coses per fer no acabava mai. Des que tenia polzes feia més hores que un rellotge, s’havia convertit en la minyona de casa seva perquè semblava que els humans fossin completament inútils. Allò era un malson insuportable: era cert que amb els nous dits podia físicament fer tot el que li era impossible abans, però alhora la muntanya de responsabilitats no deixava de créixer. Potser havia volat massa a prop del sol, potser el paradís no és per als éssers terrenals. Fos com fos, els polzes no eren una benedicció, eren una maledicció, eren les cadenes de la seva nova esclavitud. Després de rumiar-hi molt i comptar amb els dits els pros i els contres, va optar per l’única solució possible: va anar a la cuina, va agafar el ganivet de la carn i va recuperar la seva llibertat.
