“El govern espanyol intervé la sanitat privada per fer front a les necessitats sanitàries davant l’expansió de la pandèmia COVID-19”. Aquest era un dels titulars que van ressonar als mitjans de comunicació el 14 de març, quan es va aprovar el decret pel qual es declarava l’estat d’alarma. Després de cinc setmanes amb un sistema sanitari saturat a causa de l’augment exponencial de les hospitalitzacions, sumat a la manca de recursos sanitaris a conseqüència de les retallades iniciades en la crisi de 2008, professionals sanitàries i plataformes en defensa de la sanitat pública dels Països Catalans denuncien que no hi ha hagut una intervenció “total i efectiva” de les instal·lacions privades i que s’han prioritzat els interessos econòmics per sobre de la salut de la ciutadania.
La manca d’unitats de cures intensives (UCI) disponibles ha sigut una de les majors preocupacions en la gestió de la pandèmia a mesura que avançava el nombre de contagis i s’aconseguia el màxim de casos confirmats. Segons dades de l’Aliança de la Sanitat Privada Espanyola (ASPE), al conjunt dels Països Catalans, s’han posat a disposició uns 470 llits d’UCI per alleujar la pressió del sistema públic –240 a Catalunya, 140 al País Valencià i 90 a les Illes. El nivell d’ocupació, però, varia en cada territori. A principis d’abril, a Catalunya s’havia registrat una ocupació del 90% dels llits privats d’UCI, mentre que al País Valencià i les Illes disminuïa fins a un 20% i 15%. Pel que fa als llits d’hospitalització aguda no intensiva, a Catalunya n’hi ha 2.663, dels quals al voltant d’un 70% han sigut ocupats per malaltes per COVID-19. A les Illes 1.336, mentre que el territori valencià compta amb 2.608 llits privats, amb una disponibilitat del 85%.
Des d’ASPE, el president Carlos Rus ha explicat a la Directa que aquesta disparitat en les dades és causada per diversos motius. En primer lloc, per la diferència que s’ha donat en el nombre de contagis a cada territori. Catalunya ha sigut un dels principals focus de la pandèmia, amb més de dos terços de les infectades i més del 70% de les defuncions. El País Valencià, per contra, no s’ha vist tan afectat; i les Illes només superen en nombre de contagis a Ceuta, Melilla i Múrcia. Rus també destaca l’heterogeneïtat en el procés de col·laboració entre la sanitat privada i cada govern autonòmic, la qual cosa “ha dificultat seguir un mateix procediment en totes les comunitats”. A Catalunya i les Illes, “s’ha establert una taula de coordinació conjunta, en què hem exercit el nostre punt de vista i ofert els nostres serveis”, matisa Rus. En canvi, al territori valencià “només es va organitzar una reunió amb el president i la consellera de Sanitat per saber quins eren els nostres recursos”. “A excepció de les comunitats amb major nombre d’hospitalitzacions –continua– la capacitat de la sanitat privada ha sigut molt més superior a la que s’ha emprat”.
La derivació de pacients crítiques afectades per la COVID-19 a hospitals privats ha estat l’última mesura presa pels governs dels Països Catalans, per tal d’haver de recórrer a la sanitat privada al mínim possible
La derivació de pacients crítiques afectades per la COVID-19 a hospitals privats ha estat l’última mesura presa pels governs dels Països Catalans, per tal d’haver de recórrer a la sanitat privada al mínim possible. La tònica general ha sigut “buscar alternatives diferents”, exposa Paco Sánchez, portaveu de la Plataforma per la Sanitat Pública a la Marina Alta. Així, des de l’inici de la crisi sanitària, els hospitals de titularitat pública han fet esforços materials i humans per ampliar la capacitat de llits d’UCI. A l’Hospital de Dénia (la Marina Alta), per exemple, Sánchez incideix en el fet que s’ha optat per preparar més llits d’UCI als quiròfans. El mateix ha ocorregut a l’Hospital de la Plana, situat al terme municipal de Vila-real (Plana Baixa), on s’han duplicat el nombre de llits d’UCI i s’ha augmentat el personal.
Segons exposa la Generalitat Valenciana en un document al qual ha tingut accés la Directa, el protocol de derivació de pacients crítiques afectades per COVID-19 estableix que quan l’hospital públic no disposa de llits d’UCI lliures, després de completar les ampliacions efectuades, s’han de derivar les malaltes crítiques per COVID-19 als hospitals públics de referència de la comarca –l’Hospital General a Castelló; l’Hospital la Fe, el General i el Clínic a València, i el General d’Alacant i el General d’Elx a les comarques del sud. A més, en cas que a l’hospital de referència tampoc hi haja disponibilitat de llits d’intensius, el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) és qui s’encarregarà de buscar un altre centre hospitalari, considerant primer els recursos públics i després els privats, respectant, en un principi, el mateix criteri geogràfic de proximitat. Segons Sonia Fayos, metgessa resident de medicina familiar i comunitària i treballadora en urgències a l’Hospital la Plana, “els pacients s’han hagut de traslladar a hospitals públics d’altres comarques encara que centres privats més pròxims al seu lloc de residència tingueren llits disponibles. Una vegada més, la càrrega sanitària se l’ha emportat el sistema públic”, critica.
Tarragon opina que els recursos privats “han sigut insuficients” i “han arribat tard”. “Hi havia més disponibilitat de serveis. Es podrien haver habilitat més sales per intentar pal·liar les mancances del sistema públic
A Barcelona, en canvi, tal com explica Xavi Tarragon, president del comité d’empresa de l’Hospital del Mar i delegat sindical de CATAC-CTS/IAC, hi ha hagut “una assignació dels centres privats i concertats entre els hospitals públics” que no disposaven de llits d’hospitalització. En el cas de l’hospital on treballa, s’han derivat pacients a la Clínica Corachan, de titularitat privada, i a l’hospital concertat Sant Joan de Déu. Tot i això, Tarragon opina que els recursos privats “han sigut insuficients” i “han arribat tard”. “Es podrien haver habilitat més sales per intentar pal·liar les mancances del sistema públic i dels hospitals de campanya que s’han instal·lat”, postil·la. A les Balears, però, segons ha informat ASPE, només s’han emprat dos centres privats. A l’Hospital de la Plana, que ha sigut un dels centres públics amb una de les taxes més altes de contagi al País Valencià, les sanitàries han hagut de doblar els seus esforços, i “en cap moment s’ha derivat cap persona als centres privats”, puntualitza la metgessa resident de medicina interna Iris Pedrola.
La sanitat privada es cobrarà els serveis prestats durant la pandèmia
L’Aliança de la Sanitat Privada Espanyola xifra en 250 euros al dia el cost d’hospitalització en planta d’una pacient amb COVID-19, quantia que s’eleva fins a entre 1.500 i 1.700 euros al dia en el cas d’un ingrés en l’UCI. Aquestes quantitats inclouen l’habitació, els recursos necessaris i el tractament, a excepció de la prova de diagnòstic, l’anomenada PCR –sigles en anglés de ‘reacció en cadena de la polimerasa’–, la qual té un cost d’entre 120 i 150 euros, segons Rus, qui assenyala que els costos “són molt pareguts en totes les comunitats”. El president d’ASPE insisteix en el fet que la cobertura econòmica de les despeses que ha assumit la sanitat privada no s’ha tancat encara amb les autoritats sanitàries, però només és qüestió d’esperar, ja que la Llei orgànica 4/1981, que regula l’estat d’alarma, permet que qualsevol empresa intervinguda tinga “dret a ser indemnitzada”.
Els hospitals concertats que hagen atés pacients amb COVID-19 rebran 43.400 euros per cada alta hospitalària de les unitats de cures intensives
Alguns territoris, però, ja han definit les polítiques compensatòries, com és el cas de Catalunya, on la Generalitat ha plantejat compensar els hospitals del sistema sanitari integral de Catalunya (SISCAT), que engloba els centres públics, concertats i privats. El Decret llei 12/2020, publicat el 10 d’abril, estableix, entre altres mesures, que els hospitals que hagen atés pacients amb COVID-19 podran facturar l’activitat extraordinària derivada de l’atenció prestada a malaltes amb COVID-19. D’aquesta manera, rebran 43.400 euros per cada alta hospitalària de les unitats de cures intensives. Per les contagiades que no hagen passat per l’UCI, els centres rebran 5.000 euros per cadascuna que haja estat més de 72 hores ingressada o haja mort, i 2.500 euros per cada pacient que hi haja passat menys de 72 hores. Així mateix, per cada alta de convalescència en hospitals de campanya es pagaran 1.381,30 euros i per cada alta d’hospitalització a domicili, 942,08 euros. Pel que fa a la prova PCR, es pagaran 93 euros.
També es compensarà l’atenció de caràcter urgent a pacients sense COVID-19 a conseqüència de la saturació del sistema sanitari. Els preus seran avaluats quan acabe la situació d’excepcionalitat, tal com es recull a l’article 10 del decret. La plataforma Marea Blanca a Catalunya ha exigit la retirada d’aquestes mesures pressupostàries, que es pretenen aprovar el 24 d’abril. “Mentre la gent mor, el govern negocia tarifes amb la patronal sanitària com si es tractés d’un contracte mercantil qualsevol”, reblen en un comunicat. Així mateix, denuncien el caràcter “antisocial” dels pressupostos i “l’opacitat amb què s’estan intentant aprovar”.
El fet que, des d’un principi, la sanitat privada haja plantejat un retorn dels costos que han assumit pels serveis prestats durant la pandèmia, segons Tarragon, pot ser un dels motius pels quals alguns governs autonòmics han optat per saturar al màxim el sistema públic
El fet que, des d’un principi, la sanitat privada haja plantejat un retorn dels costos que han assumit pels serveis prestats durant la pandèmia, segons Tarragon, és un dels motius pels quals alguns governs autonòmics han optat per saturar al màxim el sistema públic. Una postura que també defensen des de la Plataforma per la Sanitat Pública a la Marina Alta. En aquesta línia, Fayos considera que la sanitat privada no hauria de “cobrar-se els serveis prestats”.
La qüestió econòmica no es presenta com l’únic motiu que ha pogut aturar una intervenció total i efectiva de la sanitat privada. A aquesta s’hi suma la falta de preparació dels centres privats, la primera reacció d’alguns dels quals va ser derivar les pacients a les instal·lacions públiques. “En el fons, la sanitat privada no té la capacitat ni la voluntat de tractar açò. Mostra d’açò són les derivacions que ha fet, els expedients de regulació temporal d’ocupació que ha executat i la seua mentalitat de no col·laboració”, afirma Feliu. La parasitació publicoprivada s’evidencia, doncs, durant la pandèmia. “Aquells riscos que no vol assumir la privada es manen a la pública. És la resposta instintiva del sistema sanitari privat”, remarca el portaveu de Marea Blanca.
Manca de recursos sanitaris als hospitals de campanya i hotels
La instal·lació d’hospitals de campanya i l’habilitació d’hotels i pavellons esportius per a atendre pacients no greus amb COVID-19 ha sigut una de les mesures més qüestionades per les professionals sanitàries i les plataformes en defensa de la sanitat pública, davant la manca de recursos tècnics i humans que presentaven i la disponibilitat d’instal·lacions privades. “Primer s’hauria d’haver fet ús de tots els recursos públics i privats, i això no s’ha fet. En la meua opinió, cada decisió presa pel govern responia a una campanya d’imatge”, considera Feliu. Al País Valencià, el Ministeri de Defensa espanyol va autoritzar tècnics de l’Exèrcit perquè assessoraren el govern del Botànic en la creació de tres hospitals de campanya per a dotar el sistema públic de 1.100 llits addicionals, instal·lacions que han suposat un cost de quatre milions d’euros. Per la seua part, el govern de Barcelona també ha adaptat quatre pavellons com a hospitals de campanya –a banda de la readaptació d’hotels en més de quinze municipis.
La falta de recursos i professionals en aquests espais ha comportat que a la mínima que s’ha necessitat alguna cura, com fer una analítica o presa d’oxigen, “les pacients s’hagen retornat a l’hospital en comptes d’utilitzar els recursos privats”
En el cas de l’Hospital de la Plana i de l’Hospital General de Castelló, les pacients s’han derivat, respectivament, al centre de tecnificació esportiva de Vila-real i a l’hotel Luz, readaptat per cobrir les necessitats sanitàries. “En un principi, només hi havia un metge en cada lloc”, critica Pedrola, qui destaca que, en la seua comarca, aquests espais tenen una funció més preventiva, ja que es destinen a aïllar aquelles persones contagiades que no poden respectar l’aïllament al seu domicili. La falta de recursos en aquests espais ha comportat que a la mínima que s’ha necessitat alguna cura, com fer una analítica o presa d’oxigen, “les pacients s’hagen retornat a l’hospital en comptes d’utilitzar els recursos privats, generant-nos una sobrecàrrega de feina”, remarca Pedrola.
A Catalunya, per contra, segons conta Tarragon, els hospitals de campanya i espais habilitats sí que s’han destinat al tractament actiu de pacients no greus, encara que hi ha hagut una greu manca de professionals i de material de protecció. “El maltractament sistèmic contra la sanitat pública ha comportat que hi hagi menys treballadors i s’ha hagut de fer una crida per cobrir les necessitats sanitàries i logístiques d’aquests centres”. Per fer front a la falta de sanitàries en aquests espais i en l’atenció hospitalària, s’hi han desplaçat treballadores dels centres d’atenció primària (CAP), motiu pel qual alguns s’han tancat, tot i ser un servei imprescindible. En ells, es duu a terme un treball de contenció per a evitar el col·lapse del sistema sanitari, a través de les tasques d’identificació i seguiment de les pacients COVID-19 amb símptomes lleus per poder detectar les persones que empitjoren i derivar-les a l’hospital; així com d’informació i resolució de dubtes, i de seguiment de les persones amb altres patologies cròniques. “Més del 80% dels pacients contagiats tenen patologia lleu i necessiten un seguiment per part de les metgesses dels CAP. Tancar-los, contractar metges sense MIR… per poder disposar de personal als hospitals mostra el detriment que sofreix l’atenció primària”, rebla Fayos, qui també treballa al centre de salut de la Vall d’Uixó (Plana Baixa).
