El sofà va ser un objecte elitista fins a la primera revolució industrial. Ara bé, no va ser fins al segle XX que es va anar consolidant com a protagonista de la nostra cultura de la llar. Una consolidació que està estretament lligada a l’oci. Per les generacions precedents, el lleure sovint era productiu i físic. Fins i tot anar a festa major o a ballar sardanes a l’aplec acostumava a tenir un component pràctic –trobar parella, per exemple. D’una altra banda, hi havia el lleure lligat a l’art de les històries: rondalles, cançons, llegendes. Però el centre era la persona que tenia la veu en aquell moment. El cercle, la rotllana. Ara, per contra, aquest oci s’articula enfront d’un aparell que el proporciona. I d’aquí l’èxit del sofà. Si abans es feien servir butaques i cadires per fer una rotllana, ara ens cal un sofà prou gros per acollir-nos davant d’un rectangle.
L’èxit del sofà és l’èxit de l’entreteniment. Tots dos han anat agafant protagonisme a mesura que el capitalisme es consolidava. Només cal veure com han evolucionat els sofàs. El sofà com a símbol. Han de ser cada cop més còmodes –cada cop més semblant a un llit, que ens permeti habitar aquest espai transitori entre la vetlla i el somni–, ja que han de ser aptes per hostatjar els nostres cossos durant maratons de Netflix, llargues sessions de videojocs o desplaçaments interminables xarxes socials avall –per això comença a haver-hi sofàs amb punts de càrrega USB. Menjar ràpid, entreteniment ràpid. La indústria de l’entreteniment sempre ha competit pel nostre temps, però la lluita és cada cop més aferrissada i la quantitat de temps en joc creix cada any. Quan Netflix va emetre el docudrama sobre el capitalisme de vigilància, The social dilemma (2020), tothom n’anava ple. Un dels trets essencials del capitalisme és la capacitat que té d’apropiar-se dels moviments anticapitalistes, normalitzar-los i posar-los a l’aparador. Netflix ens vigila tot alertant-nos que ens vigila.
Un dels trets essencials del capitalisme és la capacitat que té d’apropiar-se dels moviments anticapitalistes. Netflix ens vigila tot alertant-nos que ens vigila
“Netflix encara no està disponible a la Xina, Crimea, Corea del Nord, or Síria”, diuen al seu web. I aquest “encara” és tota una declaració d’intencions. La televisió global. A demanda. Davant l’auge de la televisió i l’entreteniment global, la televisió lineal –sovint genuïnament local– comença un procés d’aprimament –o d’extinció. Per refermar el seu paper global i globalitzador, Netflix està totalment disposat a augmentar les quotes de producció local –això sí, de moment, sempre en l’idioma i la cultura imperant de l’estat en qüestió. D’imperi a imperi i tiro perquè em toca. Reed Hastings, el director executiu de Netflix, emfasitza que volen produir contingut arreu del món per connectar la gent, per generar empatia. El mapa, però, fa feredat: Netflix té accés a cada gest que es fa des del comandament, arreu del planeta. Aturar o no la reproducció; fer una tria; acceptar o rebutjar suggeriments; repetir, passar endavant; abandonar un capítol, una pel·lícula, una sèrie; engolir-la d’una tirada. Cada gest que fem o no fem, analitzat en quantitats demogràfiques inimaginables, dona accés a la nostra vulnerabilitat. “Entretenir-se fins a morir”, diu un article del diari The Guardian de 2018. Produccions audiovisuals sorprenents a canvi de la clau mestra que obre tots els panys. Escac i mat.
Oferir material addictiu
Netflix creix cap a totes bandes –pel·lícules, animació, televisió unscripted (no guionada). La seva intenció és generar el màxim de contingut per recollir el màxim de dades. En un discurs al Festival Internacional de Televisió d’Edimburg, Kevin Spacey explicava que, gràcies a l’anàlisi de dades, Netflix va ser l’única productora a apostar per House of Cards: tenien la seguretat que el seu públic veuria la sèrie. Sovint es debat la rendibilitat de Netflix en relació amb la creixent competència d’altres plataformes d’entreteniment digital i la gran despesa en produccions pròpies. Les guerres de la reproducció digital. L’estratègia de Netflix, però, és a llarg termini. Com més produccions facin els anys vinents, més capacitat d’experimentar tindran –com ho van fer amb el botó de reproducció a 1,5x– i d’oferir material cada vegada més indefectiblement addictiu. Un peix que es mossega la cua. Hastings ho té clar: competeixen pel nostre temps –la son i el son són oferts en sacrifici. Un temps lliure que mai no havia estat tan preuat. Per als altres. Ens vam creure el relat postmodern de l’oci com a forma de realització personal. Que l’allau d’entreteniment no ens agafi massa escarxofats al sofà.
