El passat 1 de juny l’Audiència Nacional espanyola (AN) va condemnar vuit joves d’Altsasu (Navarra) a penes d’entre dos i tretze anys de presó arran d’una baralla en un bar amb un grup de guàrdies civils de paisà. El novembre de 2016, la jutgessa del mateix Tribunal, Carmen Lamela, ordenava l’entrada a la presó de set dels acusats, dels quals tres –Oihan, Jokin i Adur– ja acumulen un any i set mesos en presó preventiva. En aquest període, familiars i veïnat dels joves s’han organitzat per fer front a la situació excepcional marcada per un procés judicial que tant les defenses com un ampli sector de la societat consideren arbitrari.
Adur, Jokin, Oihan, Julen, Jon Ander, Iñaki i Aratz van passar la primera de les seves nits a la presó a Soto del Real. Un mes després, el 20 de desembre de 2016, els quatre últims van ser posats en llibertat amb mesures cautelars. El juny de 2017 Adur, Jokin i Oihan van ser traslladats i dispersats –sense previ avís a les famílies i defenses– a les presons d’Aranjuez, Estremera i Navalcarnero, respectivament, en les quals es troben avui. Després de la sentència del passat 1 de juny, els quatre joves que es trobaven en llibertat van ser detinguts i enviats a presó per ordre de l’Audiència Nacional, de nou, en una actuació que el col·lectiu de mares i pares dels processats, Altsasu Gurasoak, va qualificar d’innecessària i arbitrària. “Va ser un cop dur, com tornar a començar. Per a nosaltres i per a ells, que han tornat a la presó en la qual van passar els primers dies”, lamenten des del col·lectiu.
Els familiars relaten com van ser aquells primers dies i com van saber que els seus fills i filles anaven camí a Madrid per comparèixer a l’Audiència Nacional diverses hores després que es produïssin les detencions. “Ens van trucar i ens van dir que la nostra filla estava arribant a Tres Cantos a les 12.20 i l’havien detingut a les 7.45”, relata Edurne Goikoetxea, mare d’Ainara Urkijo, una de les joves condemnades i l’única que no ha passat per la presó. La Fiscalia, que ha recorregut la sentència, demana per a ella dotze anys i mig de privació de llibertat. Goikoetxea explica que es van reunir a la plaça de l’Ajuntament amb els altres mares i pares i que, poc després, un autobús sortia d’Altsasu cap a Madrid. “En aquell moment, es va posar tot a rodar i encara no ha parat de rodar”, apunta.
Les mobilitzacions que han tingut lloc a Altsasu, Pamplona, Sant Sebastià o Madrid, entre altres localitats, han comptat amb el suport de milers de persones -en l’última manifestació de Pamplona es parlava d’unes 80.000 persones-, a més d’institucions com el Govern i el Parlament navarrès o els ajuntaments de Pamplona i Altsasu
“Vam començar amb un relat cantellut del tot i moltes portes tancades. Però en aquest temps hem crescut i ara hi ha molta gent implicada”, afirma la mare d’Ainara Urkijo. Les mobilitzacions que han tingut lloc a Altsasu, Pamplona, Sant Sebastià o Madrid, entre altres localitats, han comptat amb el suport de milers de persones -en l’última manifestació de Pamplona es parlava d’unes 80.000 persones-, a més d’institucions com el Govern i el Parlament navarrès o els ajuntaments de Pamplona i Altsasu.
El poble es va bolcar des del primer moment, tal com explica Aritz Leoz, membre del grup de suport Altsasukoak Aske: “en un poble de 7.000 habitants vam estar reunint-nos durant les primeres 2-3 setmanes al voltant de 1.500 persones. Va haver-hi manifestacions a Altsasu amb 4.000 persones. Entre tots vam anar buscant solucions als problemes que anaven sorgint. Hi havia gent que es prestava a traslladar en els seus cotxes els familiars que ho necessitaven”.
La presó i els càtigs
Una trucada de cinc minuts al dia i una visita de 40 minuts a la setmana a través del vidre. A més dels vis a vis (solen tenir-ne un al mes) les famílies i els presos compten amb aquest temps escàs per veure’ls i parlar-hi. De dilluns a dimecres han de contactar amb la presó per concertar la visita de la setmana. Un cop confirmada, planegen el viatge; de vegades han de sortir de matinada cap a Madrid. Igone Goikoetxea, mare de Jokin Unamuno, un dels joves que fa dinou mesos que és a la presó va veure el seu fill dijous passat. Aquesta setmana no el veurà perquè hi van alguns amics a visitar-lo –poden entrar-hi com a màxim quatre persones. Goikoetxa explica que la situació obliga a aguditzar els sentits, “ells no et volen preocupar, així que tampoc et mostren si estan malament. El mateix que tu, que poses la teva millor cara i no pot ser d’altra manera perquè després es queden allà sols”, expressa.
“Hi hem anat sempre, menys una vegada que va nevar i no vam poder”, explica Goikoetxea, i afegeix que “ells –els seus fills– tampoc volen que hi anem en aquestes circumstàncies per si ens passa alguna cosa en el camí”. El juny de l’any passat, el pare i els avis d’Adur Ramírez de Alda, un altre dels joves privat de llibertat des de novembre de 2016, van tenir un accident a la carretera quan tornaven de visitar a la presó d’Aranjuez. Si bé en aquesta ocasió no hi va haver ferits, la plataforma de familiars Altsasu Gurasoak denuncia aquesta situació en què es troben els presos, a més de 400 km de casa seva, amb el risc i condemna afegida que això suposa per a familiars i amics.
El juny de l’any passat, el pare i els avis d’Adur Ramírez de Alda, un altre dels joves privat de llibertat des de novembre de 2016, van tenir un accident a la carretera quan tornaven de visitar a la presó d’Aranjuez. La plataforma de familiars Altsasu Gurasoak denuncia aquesta situació en què es troben els presos, a més de 400 km de casa seva
Sobre mesures de càstig, dues de les mares ens expliquen que a Ramírez de Alda el van mantenir en aïllament per agrair amb un “eskerrik asko” (moltes gràcies en euskera) des de la finestra del centre penitenciari el suport d’un grup de persones que s’hi havia apropat. En una altra ocasió, li van restringir les comunicacions amb la seva mare durant tres mesos per una carta que ella havia introduït en el paquet setmanal. Aquest tipus de càstigs, diuen des del col·lectiu, només responen a una lògica de venjança. “Saben que els presos els fa més mal el que fan a la família que a ells. I nosaltres també intentem no fer res que pugui castigar-los. T’estàs autocensurant constantment”, afirma Igone Goikoetxea, mare de Jokin.
Els tres joves que porten dinous mesos a la presó han estat reclosos en règim FIES –anul·lat pel Tribunal Suprem, però posteriorment blindat a través d’una reforma del Reglament penitenciari– fins que el passat 1 de juny l’Audiència Nacional va rebutjar finalment el delicte de terrorisme. Estar sota aquest règim suposava, entre altres mesures, que es controlessin les seves activitats diàries, se’ls intervingués les comunicacions escrites, es gravessin les orals i se’ls confisquessin revistes, llibres o diaris. Goikoetxea explica que al seu fill Jokin “les cartes no li arribaven o si li arribaven, trigaven un mes i mig” quan “ara triguen quatre dies”, i que no l’havien admès a tallers on s’havia apuntat.
Els familiars es troben avui a l’espera del que digui la sala de l’Audiència Nacional en resposta al recurs interposat per la Fiscalia, que demana entre 12 anys i mig i 62 anys i mig de presó. Mentrestant, seguiran alerta i treballant en l’organització de diferents actes com cada dia 14 de mes –aniversari de les detencions del 14 de novembre de 2016. I seguiran despertant-se de nit –deia una de les mares que les nits són el pitjor– per anar a la presó a veure els seus fills i enfrontar aquest procés que ha paralitzat les seves vides.
Les irregularitats del procés
Els dies que van seguir a la matinada del 15 d’octubre de 2016, en què es va produir una baralla amb dos agents de la Guàrdia Civil i les seves parelles al bar Koxka del municipi navarrès d’Altsasu, van ser convulsos. Els principals mitjans de comunicació estatals van difondre una versió que parlava de “linxament” als guàrdies civils i les seves parelles per part d’unes 50 persones, tot i que bona part del veïnat de la localitat ho van negar des del primer moment.
La declaració que la parella d’un dels agents va realitzar davant la Policia Foral, i que el mitjà Naiz va fer públic dies després, contradeia també el primer relat difós. Les altres tres persones implicades van prestar declaració davant la Guàrdia Civil després que una d’elles, tinent del cos, rebés la visita del llavors director general de l’institut armat, Arsenio Fernández de Mesa. El 18 d’octubre, el Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc, COVITE, va denunciar els fets com a delicte de terrorisme a l’Audiència Nacional espanyola i, un mes després, es van produir les primeres detencions ordenades per la jutge instructora de l’AN, Carmen Lamela, que va enviar set joves a la presó al·legant com a primer motiu risc de fuga, tot i que alguns dels acusats s’havien personat voluntàriament davant els òrgans corresponents, primer a l’Audiència Provincial de Navarra i després a l’Audiència Nacional a Madrid.
Va ser el principi d’un procés judicial marcat per l’excepcionalitat, tal com denuncien familiars i grups de suport. Les defenses dels joves han denunciat irregularitats en la tramitació de proves i en les rodes de reconeixement, així com l’ús abusiu de la presó preventiva. A més, tal com van expressar en els torns de conclusions, consideren que no va quedar prou acreditada la participació dels condemnats en els fets jutjats.
També ha estat criticat l’intent de la Fiscalia i els advocats de l’acusació d’atribuir-los delictes de terrorisme, establint una connexió entre els vuit joves i Ospa Mugimendua, un moviment que qüestiona la presència i els modus operandi de la Guàrdia Civil al País Basc. La presumpta pertinença a aquest moviment va ser el motiu pel qual els vuit joves van ser processats per terrorisme i jutjats a l’Audiència Nacional i no al jutjat d’Instrucció de Pamplona que inicialment s’havia fet càrrec de les investigacions. En plantejar la relació entre els joves i Ospa com a argument per al seu enjudiciament es va un pas més enllà i es posa en dubte la legitimitat del mateix moviment i les seves reivindicacions, tal com explica Amaia Izko, una de les advocades del cas, en una entrevista a la Directa: “El que han buscat no és que no és pugui tocar la Guàrdia Civil, sinó que no és pugui qüestionar”, declara Izko.
La presumpta pertinença al moviment Ospa (que qüestiona la presència de la Guàrdia Civil al País Basc) va ser el motiu pel qual els vuit joves van ser processats per terrorisme i jutjats a l’Audiència Nacional i no al jutjat d’Instrucció de Pamplona que inicialment s’havia fet càrrec de les investigacions. Amnistia Internacional ho considera una violació de la seva llibertat d’expressió i opinió
Aritz Leoz, membre de Altsasukoak Aske, plataforma que es crea -tal com explica- “per la necessitat de donar una resposta coherent a la campanya mediàtica de contaminació i criminalització dels joves i del poble” i que, després de les detencions de novembre de 2016, “passa també a reivindicar justícia i denunciar la desproporció del procés”, afirma que s’ha utilitzat una de les reivindicacions que hi havia al poble -la desmilitarització- com a fil conductor per donar als fets una dimensió que no tenien i perquè fossin jutjats a l’AN”. Des de la plataforma insisteixen que el que va passar la matinada del 15 d’octubre va ser una “simple baralla de bar” en què “ni tan sols ha quedat prou acreditat que participessin els condemnats”.
Amnistia Internacional va recollir en un comunicat que va fer públic el 23 de juny que la “vinculació de tots els acusats amb el moviment Ospa, quan, a la sentència, només en el cas de dos dels condemnats es fa referència a aquesta connexió, i quan a més es tracta d’un moviment legalitzat, està provocant que se’ls presumeixi una motivació ideològica que podria estar violant el seu dret de llibertat d’expressió, reunió i opinió política “.
