“El diabòlic era el sistema; el sistema nazi era capaç d’arrossegar a tothom a través de la crueltat i la injustícia, tant als bons com als dolents. Era molt difícil sortir. Calia ser un heroi”
Primo Levi
Fa molt ja que agost no és aquell mes en què no passava res. Desconnectar del tot és el privilegi de molt pocs. Un mes d’incendis en un món en flames. La primera setmana ni sé quanta gent em va enviar el vídeo de les dues noies que presumien de córrer pel barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat i sortir-ne indemnes. No va caldre contestar ni escriure res (en legítima defensa de classe), perquè les crítiques els van ploure d’arreu. Mala idea intentar fer passar el running pels barris pobres per esport de risc, i un ús lamentable del Google Maps perquè ni el meu barri és el més xungo de Barcelona, perquè no som Barcelona, ni van arribar a entrar-hi: el van veure de lluny. Amb tot, les mariones no són però del pitjor d’aquesta fauna de famosets del món de les xarxes socials especialitzats a guanyar diners per ensenyar els barris “perillosos”. No fa tant que un altre, Jansinmiedo –100.000 subscriptors a YouTube i famós per emmascarat i racista, i per buscar brega i després ruixar la gent amb gas pebre–, també es va apropar al barri: un grup de xavals el van identificar i aquest sí que va haver de córrer de debò, i, així i tot, no va sortir ben parat. Centenars de personetes van seguir la persecució en directe. Adrenalina virtual.
Aquest agost ha estat també el de les piscines públiques tancades, en plena onada de calor, pel repte/bretolada de fer caques dins l’aigua, i quan ha brillat amb llum pròpia el tiktoker Misha per comentar, mentre passejava per Les Rambles, la sort que tenien les persones sense sostre per gaudir-ne sense haver de pagar ni un euro. El xaval ha estat a punt de demanar que els cobressin la taxa turística. Maldats banals. O no. A Miranda de Ebro han detingut tres menors per intentar cremar una persona sense sostre a l’abril, i uns firaires el mes de juny i gravar-ho. I quinze dies abans la Guàrdia Civil havia detingut dues persones més per intentar cremar una família vulnerable a casa seva, a Torres de la Alameda. L’estiu macabre s’ha tancat amb un streamer mort a França, un home clarament vulnerable que permetia que l’agredissin i l’humiliessin a canvi de diners. Milers de persones consideraven superdivertit l’espectacle a la plataforma Kick.
L’estiu macabre s’ha tancat amb un streamer mort a França que permetia que l’agredissin i l’humiliessin a canvi de diners. Milers de persones consideraven superdivertit l’espectacle
Que fatal els xavals. Que malament tanta pantalla, oi? On anirem a parar? Anem a parar al fet que, segons el Ministeri de l’Interior, els delictes d’aporofòbia no paren de créixer tot i ser dels més infradenunciats (24 casos el 2024 i 6 a Barcelona, capital de l’odi contra els pobres). També s’acumulen els estudis que demostren que els grups extremismes estan presents a la comunitat gamer per estendre els seus missatges i reclutar adeptes, i la psicoanalista López Mondéjar, al seu llibre Sin relato, recull multitud d’evidències sobre com els nadius digitals estan perdent capacitat d’introspecció, així com habilitats socials bàsiques d’escolta i conversa i, per tant, d’empatia.
Com que l’agost és també aquella època en què ens posem al dia de sèries i pel·lícules, m’assabento que ben aviat s’estrena un remake de Perseguido, una pel·lícula de Schwarzenegger dels 80 que ja preveia un govern totalitari als EUA i un concurs a la tele on caçaven pobres. Això mentre es prepara una nova entrega de Los Juegos del Hambre i que El juego del calamar continua al top ten de sèries més vistes a Netflix. Segons el filòsof especialitzat en distopies Francisco Martorell, totes aquestes sèries són el reflex de la societat, “una societat gamificada que gira al voltant de reptes, proves, rànquings i recompenses, i on el gran triomf del capitalisme és haver aconseguit que els pobres competeixin entre si, que es barallin entre ells, i deixin el sistema en pau”.
Que fatal aquest entreteniment, oi? Quina manera de fer créixer la tolerància l’horror, d’induir-nos a la competició salvatge i de normalitzar la bestialitat i la deshumanització
Que fatal aquest entreteniment, oi? Quina manera de fer créixer la tolerància l’horror, d’induir-nos a la competició salvatge i de normalitzar la bestialitat i la deshumanització. On anirem a parar? Doncs anem a parar a una pàgina de Facebook italiana on 32.000 senyors italians, segurament molts d’ells pares, compartien fotos íntimes de les seves dones. Mentre comencen les denúncies els senyors diuen que no hi ha per tant, que era només un joc. Reptes, jocs, brometes. Anem a parar a Trump que treu l’exèrcit als carrers de les ciutats que considera rebels i fulmina la democràcia mentre ensenya als líders europeus la seva col·lecció de gorres, i aquests li riuen mansament les gràcies. Anem a parar al fet que l’ONU per fi declara la fam a Gaza, mentre Israel anuncia que la destruirà del tot, després de milers d’assassinats i d’haver utilitzat l’ajuda humanitària per entrenar franctiradors. Com deia el periodista Javier Espinosa en un tuit, amb aquest genocidi televisat acaba l’ordre i la legalitat internacional: “Ja ningú podrà parlar de valors ni de drets, només d’armes i de força bèl·lica. El preu serà descomunal i el pagarem tots”.
Quin mal rotllo de columna per començar el curs, veritat? Sortim d’aquí. El sistema és diabòlic de moltes maneres, i també quan ens inocula el bitxo de la impotència i la resignació.
Gabriele Nissim al seu llibre La bondat insensata. El secret dels justos recupera a Hannah Arendt i el que ella apreciava en la gent que, en moments difícils, no es deixava arrossegar pel mal: un bon diàleg interior, empatia, imaginació, capacitat de sentir vergonya per les injustícies pròpies, voluntat de resistir, disposició de ser conseqüent amb les idees pròpies i capacitat de perdonar. Prenem nota. Autoajuda de la bona. I què sanador resulta quan es produeixen esclats col·lectius de bondat insensata. I a l’agost ha passat. Després de la penúltima massacre de periodistes a Gaza, centenars de periodistes catalans de mitjans molt diferents van organitzar-se i organitzar una protesta de denúncia a una Barcelona asfixiada i asfixiant, i han aconseguit que els seus mitjans manifestin la seva solidaritat amb els col·legues palestins –la Directa també, per descomptat–, i se sumin a una campanya global, impulsada per Reporters sense fronteres. Orgull de professió com poques vegades.
Defensar Gaza i protestar contra el genocidi és resistir-nos a acceptar aquest nou món que ja ensenya l’orella, on el sadisme, la humiliació i la crueltat seran la norma
I l’agost ha estat també el mes en què centenars de voluntats s’han conjurat per organitzar la Global Sumud Flotilla. Ja ahir la xarxa d’Elon Musk i el seu algoritme maligne escopien odi a palades. Era previsible el festival de cinisme amb el retorn de vaixells per mal temps. Hi ha un exèrcit de gent que ho sap tot, però mai fa res més que abraçar el desastre. Al Moll de la Fusta el que hi havia ahir era el resultat d’un esforç logístic i de coordinació gegantí, i molta més ràbia digna, emoció continguda i solidaritat que performance i càlcul. No vaig veure gent que s’autoenganyés gens ni gota, sinó milers de persones insensatament bones que davant la manca de compassió, de resposta política i de comunitat internacional digna de tal nom sentien que calia ser-hi, fer alguna cosa més, dir-li a Gaza una vegada més que ens dol el que els estan fent, el que estan fent als seus nens i nenes. Que cal preservar la humanitat. La pròpia. La de totes.
Perquè avui, per a ningú mínimament sensat, Gaza no és només Gaza. Gaza és la frontera definitiva. El final del món que coneixem. Defensar Gaza i protestar contra el genocidi és resistir-nos a acceptar aquest nou món que ja ensenya l’orella on el sadisme, la humiliació i la crueltat seran la norma. Perdre, perdre de debò, seria abandonar la trinxera de la bondat insensata que tants i tantes van defensar abans. Gaza no estàs sola. Free Palestine.
