Les perifèries estan al centre en les 44 columnes publicades a la Directa que ha triat la Montse Santolino per al llibre En legítima defensa de classe (Godall Edicions, 2025). Amb el seu jo més punki dels vuitanta, al llarg de deu anys Santolino ha bastit uns textos de ploma incisiva i implacable amb els poderosos, alhora que tendra i antipaternalista amb els febles. Llegir-les en cadena és un zasca darrere l’altre al masclisme, al racisme, al capitalisme i a tot allò que genera desigualtats. Al mateix temps, resseguir-les és un homenatge a totes les que lluiten, resisteixen o no poden més i es rendeixen.
Darrere aquest estil tan propi de la Santolino hi ha una empremta ben marcada: el seu barri a l’Hospitalet de Llobregat, La Florida. Aquesta identitat, aquest orgull dels blocs, impregna els seus textos quan escriu sobre l’Aminata, el CAP i l’hospital, el centre escolar d’alta complexitat o el Morad. La seva escriptura surt del barri, però el barri mai surt de dins seu. L’arrelament a La Florida li permet veure on no tothom veu i posar sempre un ull al Sud Global. D’alguna manera, és una columnista internacionalista.
Llegir-les en cadena és un zasca darrere l’altre a a tot allò que genera desigualtats. Al mateix temps, és un homenatge a totes les que lluiten, resisteixen o no poden més i es rendeixen
A més d’escriure amb perspectiva global, té una capacitat extraordinària de lligar-ho tot amb una mirada interseccional. Aprofita que el feminisme s’ha posat “de moda”, per parlar d’una de les indústries més tòxiques del món i de les treballadores que fabriquen les nostres samarretes al Sud Global. Explica el 8M amb la història de la seva veïna Aminata, nascuda a Bamako i travessada pel racisme estructural. Pren de partida un suïcidi al zoo de Barcelona per escriure sobre els determinants socials de la salut i defensar dels serveis públics. Converteix el dolorós atemptat a les Rambles en un (auto)interrogatori per arribar a les causes profundes i les conseqüències devastadores. Aprofita que està malalta per fer una crònica de com s’ha viscut, i de com es mor, a la Catalunya més empobrida. Denuncia la mort de Lewys Alfaro al Departament Especial de Règim Tancat (DERT) de Brians per obrir una porta a les presons, perquè en surtin les circumstàncies socials que t’hi fan entrar. Replica una crònica-safari de l’Hospitalet per reflexionar sobre què veiem, o no veiem, quan mirem de manera superficial.
La Santolino representa el bon periodisme perquè no escriu entre quatre parets sinó que surt al carrer, parla amb els protagonistes de les històries i escolta els col·lectius en lluita
La Santolino, com a columnista de la Directa, representa el bon periodisme perquè no escriu entre quatre parets sinó que surt al carrer, parla amb les protagonistes de les històries i escolta els col·lectius en lluita. En realitat, és una reportera de soca-rel a qui defineixen les fonts que escull, com s’hi relaciona i les dades que desplega.
Quan vam arrencar les columnes a la Directa, a les acaballes de 2014, ho vam fer amb la intenció d’apartar la mirada de l’enèsima picabaralla, de l’estridència i de l’insult per dur-la cap a la política, entesa com l’expressió dels malestars, la reapropiació de les relacions i l’acció col·lectiva. Una mena de clam anticolumnista per poder dir que aquest és el columnisme en què creiem.
Des d’aleshores, ja són tres les columnistes que han publicat un llibre: el 2018 ja van fer-ho Sònia Moll, amb Beneïda sigui la serp (Godall edicions), i Mar Vallecillos, amb Miraràs el món (Triangular Edicions). Ara és el torn de la Montse Santolino, que representa enèrgicament la desobediència a escriure del que toca, amb la forma que toca i a amagar el que no volem mirar.
El pròxim 17 de de juny, juntament amb el columnista David Fernàndez, autor del pròleg, i una representació de la Directa, es presenta el seu llibre a La Comunal del barri de Sants de Barcelona.
