Aquest passat mes de novembre, el ministre de l’Interior francès, Gérald Darmanin, sorprenia part de la població amb l’anunci de la dissolució del grup ultranacionalista turc conegut com els Llops Grisos en tot el territori de l’Estat francès, sota l’acusació d’incitar a l’odi i de participar en actes violents. Durant l’estiu anterior s’havien produït en diverses ocasions forts enfrontaments entre aquesta facció i diferents moviments antifeixistes, així com atacs a la comunitat kurda i armènia. El que semblava un pas més en l’escalada de tensions geopolítiques entre l’Estat turc i el francès, es va dirigir aquest cop vers un dels tentacles del feixisme turc a Europa, concretament contra un grup d’ultradreta que compta amb milers de membres en països com Alemanya o Àustria.
El president turc, Recep Tayyip Erdoğan, va declarar la intenció de “respondre fermament” el que considerava una provocació del titular de l’Elisi, Emmanuel Macron. D’aquesta manera, deixava ben a les clares les vinculacions d’aquest grup amb l’Estat turc: l’ús que fa d’aquest grup tant com a força paramilitar en els nombrosos conflictes en què està involucrat, com, per altra banda, com a element cohesionador de la ideologia pantúrquica a països amb nombrosa població d’aquest origen. La denominació inicial de “Joventut Idealista” amagava les veritables intencions d’un grup nascut amb la finalitat de servir de suport armat al creixent nacionalisme.
Braç armat del MHP contra activistes i minories
La gènesi del Bozkurtlar (“Llops Grisos”, segons el seu nom en turc), cal situar-lo en els moments àlgids de la guerra freda i en la guerra bruta contra el comunisme que l’OTAN va organitzar amb l’anomenada operació Gladio, una xarxa clandestina que, per mitjà de la intel·ligència i la lluita armada, tenia la missió d’acabar amb la influència de l’URSS a Europa. La virulència d’aquesta estratègia va ser especialment constant a Itàlia, Grècia i a Turquia, on el pronazi Alparslan Turques va ser el creador del Partit d’Acció Nacionalista (MHP). Aquest comptava amb els Llops Grisos com un grup d’entrenament militar especialitzat en tècniques d’interrogatori i guerra psicològica, i avui dia és el ferm aliat del partit governant, l’AKP d’Erdogan.
La gènesi del Bozkurtlar, “Llops Grisos” en turc, cal situar-lo en els moments àlgids de la guerra freda i en la guerra bruta de l’OTAN contra el comunisme amb l’operació Gladio
L’emblema del grup, el llop, fa referència a una de les llegendes fundacionals de Turquia, que narra com una manada de llops liderats per la dona llop Arsena va guiar als pobles turquesos de les estepes d’Àsia Central fins al seu establiment actual a Anatòlia. De caràcter racista i xenòfob, la facció va trobar en el nacionalisme turc i en l’Islam les seves senyes d’identitat, i en l’escenificació del llop amb la mà el símbol que el feia reconeixible fora de les fronteres turques.
Les dècades dels seixanta i setanta van ser una època de forta tensió política a Turquia. Els Llops grisos recorrien als assassinats i atemptats indiscriminats contra activistes d’esquerres, sindicalistes, periodistes i contra qualsevol membre de les minories no túrquiques. Es veien animats per un MHP que incendiava els carrers amb el seu discurs d’odi. Especialment greu va ser la coneguda com a matança de Maraix, on ultranacionalistes turcs van assassinar a més d’un centenar de persones musulmanes alevites i van deixar més d’un miler de ferides. Fevzi Gümüs, president de l’Associació Cultural Alevita de la ciutat, no va dubtar en afirmar que la CIA i l’Estat turc hi havien estat implicats. Sigui com sigui, tots els condemnats per aquests fets van ser amnistiats l’any 1992.
Els vuitanta van ser anys d’un fort creixement del grup, que va adquirir una rellevància clau en el cop d’estat militar del 1980. Poc després es va fer conegut a tot el món quan un dels seus membres, Alí Agca, va disparar a trets contra el Papa Joan Pau II a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Segons les investigacions de Daniele Gansi, especialista en els exèrcits secrets de l’OTAN, els Llops Grisos comptaven en aquella època amb més de 200.000 membres i quaranta camps d’entrenament militar tant a Turquia com a altres països europeus, i amb capacitat d’infiltració en les universitats i per mitjà de les associacions culturals com a cobertura de les seves activitats armades.
Les seves accions s’internacionalitzen
Dos han estat des d’aleshores els principals objectius de l’ultranacionalisme turc: la lluita contra l’alliberament kurd i la negació del genocidi armeni. La persecució contra aquest últim poble pels Llops Grisos ha estat una constant i molts dels seus activistes es van allistar com a voluntaris per a lluitar al costat de l’Azerbaidjan a la guerra contra Armènia dels anys noranta i a la recent guerra a Artsaj. Com a grup paramilitar, també s’ha constatat la seva presència al costat del Daesh a la guerra a Síria, així com el seu ús com a unitat especial de l’exèrcit turc durant la invasió d’Afrin.
En l’apartat kurd, ha estat sobretot sagnant la seva guerra bruta contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Bashur i la seva participació encoberta en les operacions repressives de l’exèrcit estatal, a més dels seus constants atacs a les seus del Partit Democràtic dels Pobles (HDP). En els últims anys, però, l’eix de les seves accions s’ha centrat més en els petits atemptats a l’exterior, amb actuacions violentes a països tan distants com el Líban o l’Estat francès.
Els Llops Grisos van ser responsables dels assassinats de tres militants kurdes l’any 2013 a París, Sakîne Cansiz, Fidan Dogân i Leyla Saylemez
En aquest últim país van ser directament culpables dels assassinats de tres militants kurdes l’any 2013 a París. Sakîne Cansiz, Fidan Dogân i Leyla Saylemez eren tirotejades davant del Centre d’Informació del Kurdistan a la capital francesa. L’autor material del crim era membre dels Llops Grisos i, tot i que moltes de les proves aportades el relacionaven amb els serveis secrets turcs, la justícia francesa s’ha negat fins ara a anar més enllà i a involucrar de forma directa l’estat otomà. Del que sí que ha servit aquest cas és per constatar que els objectius del govern turc i els d’aquest grup feixista són cada vegada més difícils de separar i diferenciar.
Aquesta relació cal situar-la en el cop d’estat de l’any 2006 que va unir de forma inseparable l’extrema dreta del MHP amb el no menys conservador AKP liderat per Erdogan. Ambdós partits governen en coalició des de llavors, afavorits per l’enfortiment del nacionalisme turc que va dur aparellat l’encara no aclarit aixecament militar. Aquesta aliança ha portat al president turc a radicalitzar encara més la seva ideologia i les seves posicions respecte a les minories. Per la seva banda, els Llops Grisos han trobat en ell la figura que buscaven per recuperar la idea de la Gran Turquia íntegrament turca i musulmana sunnita.
Un acostament incentivat per les desavinences amb la UE
La nombrosa comunitat turca en alguns estats europeus i un augment de les accions violentes d’aquest grup contra manifestacions de la comunitat kurda o contra els monuments al genocidi armeni ha forçat les autoritats europees a intervenir. L’augment de les discrepàncies de Turquia amb el govern francès ha portat a la seva prohibició a l’hexàgon, però també en altres països s’han dut a terme operacions policials contra els seus membres. Caldrà estar atentes si les cada cop pitjors relacions entre la Unió Europea i Turquia acaben en un suport més explícit d’Erdoğan cap a les accions dels Llops Grisos a l’estranger o si pel contrari hi prevaldran els crucials acords que lliguen els seus destins.
Erdoğan no ha dubtat en representar amb els dits l’emblema dels Llops Grisos en públic o a considerar els atacs contra l’organització com un enfrontament contra l’Estat
Musulmans alevis, grecs, armenis, kurds o yazidites són només alguns dels pobles atacats per una facció ideològica que creu en la superioritat racial dels turcs i justifica d’aquesta manera centenars d’assassinats o la seva participació en guerres o cops d’estat arreu del món. Síria, Líbia, Armènia, l’Estat francès, Alemanya o fins i tot Tailàndia han estat escenaris de les accions violentes d’aquest grup d’origen clandestí, però que amb el temps ha deixat d’amagar-se i llueix orgullós els seus símbols. Històricament recolzat pel govern d’Ankara, ha vist en l’actual president Erdogan un suport clau per justificar les seves activitats. En els últims mesos, Erdoğan no ha dubtat en representar amb els dits l’emblema o en considerar els atacs contra l’organització com un enfrontament contra el mateix Estat; esdevenint d’aquesta manera l’empenta moral de la violència ultranacionalista turca.
