No és habitual a la televisió que una història trans generi l’interès de Veneno, la sèrie escrita i dirigida per Javier Calvo i Javier Ambrossi (los Javis) basada en la vida de Cristina Ortiz Rodríguez, una de les icones trans televisives més destacades de l’Estat espanyol. Tampoc era habitual als anys noranta que una persona trans atragués tots els focus d’un programa de televisió, i encara menys en prime time –Esta noche cruzamos el Mississipi, un programa de Pepe Navarro a Telecinco. Ho va fer llavors i ho fa ara, quatre anys després de la seva defunció.
La Veneno va conquistar el públic per la seva faceta televisiva i actualment ho ha fet per la seva persona, pel que va significar la seva vida, per la seva transformació i per la seva lluita. És una història que mostra la realitat LGTBI a l’Estat espanyol des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
La sèrie parteix de la biografia de La Veneno que va fer la periodista trans valenciana Valeria Vegas (¡Digo! Ni puta, ni santa. Las memorias de La Veneno), i és un exercici de visibilització de la lluita trans per al cinema i els mass media, acomodats moltes vegades a no donar veu a discursos diversos, i també és una mostra de la necessitat de models visibles per poder ser qui vulguem ser.
Los Javis ens mostren una Cristina que malbaratava tanta força que només amb la seva presència feia saber a tothom que la seva essència i identitat eren innegociables
Cristina Ortiz va morir el 9 de novembre de 2016 als 52 anys. Va morir sola, en extrema pobresa i marginalitat. Les circumstàncies de la seva mort mai han estat aclarides i va deixar a la seva esquena moltes preguntes sense resposta d’aquella dona que va triomfar en el late night televisiu.
La sèrie manté una equació màgica entre èpica, drama i comèdia, i té una doble virtut de ser una obra rodona en si mateixa, amb un missatge potent i rotund i amb una narrativa que ens deixa amb ganes de més. A cada capítol descobrim l’empremta que la seva vida va deixar en aquella societat dels noranta, poc preparada per escoltar la situació de les dones trans de l’època i les lluites del moviment LGTBI.
Los Javis han sabut distingir la persona del personatge. Parlen més de Cristina que de La Veneno, i ens mostren una Cristina que malbaratava tanta força que només amb la seva presència feia saber a tothom que la seva essència i identitat eren innegociables.
La Veneno descansa, però Cristina viu.
