Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La vida d’una AK-47

Quan disparo els dos darrers trets, la pólvora em resulta embriagadora i tan vital com l’oxigen. Amb la càmera de la Irene apuntant-me i la mirada fixa a la diana, reflexiono com, cinquanta anys després de la guerra, la Trung Trac viu la seva jubilació daurada disparant per a estrangers adinerats

/ Cristina Cortés

Viatgem fins a Cu Chi, al nord de Saigon, al Vietnam. En l’espessa selva, entre amagatalls, túnels i galeries subterrànies, vestigis de la guerra, arribem al camp de tir malgrat la forta calor i les imprecises indicacions d’altres visitants. L’estrèpit sonor dels trets ens guia pels camins. L’espai té un punt tètric, macabre, fins i tot depriment. Una fotografia de Ho Chi Minh presideix la sala de color gris. Austera.

Darrere d’un metacrilat malgastat, els guardes ens pregunten si volem disparar algun fusell. Jo no m’ho penso gens i demano una AK-47, tot i que disposo d’armes de més calibre. El guarda me la mostra i la subjecta a la tanca del camp mentre la miro amb un somriure tímid sota els llavis. Em poso les orelleres per minimitzar el soroll del tret i la prenc amb força. Recolzo la culata a la meva espatlla, apunto a la diana que intueixo lluny i, mentre premo el gallet, imagino com aquesta arma va arribar fins a Cu Chi. El tret és sec i eixordador. El casquet de bala surt disparat enlaire i l’olor de pólvora impregna l’atmosfera que respiro. La Irene em mira i riu. Em pregunta si he apuntat. Li responc que sí, però em rebat dient que és impossible encertar enlloc si tanco els ulls just en el moment de disparar.

Agafo aire de nou i continuo imaginant com l’arma va arribar fins aquí. Imagino que va ser confeccionada en alguna fàbrica de l’antiga Unió Soviètica els anys cinquanta. Sospito que va arribar al Vietnam en ple conflicte amb els Estats Units gràcies a la influència socialista. L’arma, molt popular entre els moviments guerrillers de tendència marxista d’arreu del planeta, hauria estat adoptada per un membre del Viet Cong, qui l’hauria batejat amb el nom de Trung Trac, la gran de les germanes Trung que els anys 40 del segle I es van rebel·lar contra el poderós imperi de la dinastia Han.

Apunto i, temorós pel retrocés, tanco els ulls quan el dit índex de la mà dreta prem per segona vegada el gallet. El casquet de bala surt expulsat i, de nou, m’impregna l’olor de pólvora quan em torna al cap la revolta de les germanes Trung. Gairebé dos mil anys després de la mort de les germanes, un guerriller hauria batejat la seva AK-47 amb el seu nom i disparava contra l’imperialisme del segle XX. Se’m posa la pell de gallina i m’esgarrifa a la vegada pensar que l’arma podria haver posat fi a la vida de joves d’origen humil enviats a morir en una guerra que no els pertocava.

Commogut, torno a apuntar conscient que la subjecció a la tanca del camp és per prevenir follies humanes, però també per evitar el retrocés del tret. I premo per tercera vegada el gallet.

Probablement el seu guerriller també hauria caigut en combat i algú altre l’hauria reemplaçat. O potser no i, supervivent de la guerra, l’hauria cedit de nou a l’exèrcit del Vietnam, que l’hauria retirat amb honors de guerra al seu nou destí: el camp de tir de Cu Chi.

Quan disparo els dos darrers trets, la pólvora em resulta embriagadora i tan vital com l’oxigen. Amb la càmera de la Irene apuntant-me i la mirada fixa a la diana, reflexiono com, cinquanta anys després de la guerra, la Trung Trac viu la seva jubilació daurada disparant per a estrangers adinerats. Una jubilació daurada? Potser hauria preferit caure en mans d’alguna trama de tràfic d’armes i haver viatjat arreu. A l’Amèrica Llatina, en alguna guerrilla marxista, o al Pròxim Orient, en mans d’algun guerriller revolucionari. Al cap i a la fi, la seva essència estava en el conflicte i defensant a mort els ideals revolucionaris i internacionalistes amb què Mikhaïl Kalàixnikov la va idear en els inicis de la Guerra Freda.

Dubto que cap tret hagi fet blanc i segurament les bales s’han perdut entre els matolls del bosc que creix just al darrere. Crido el guarda i li pregunto, encuriosit per la història de l’arma, si aquella AK-47 va ser utilitzada durant la guerra. Riu irònicament mentre em fa que no amb el cap. L’arma, lluny de ser una heroïna de guerra, és un atractiu turístic forjat per aquesta única finalitat; apàtica en mans dels turistes que visiten els escenaris bèl·lics i dels romàntics que disparen una arma d’ascendència revolucionària. Seixanta mil dongs per bala és el seu únic propòsit. Mentre la desen delicadament, excitat, torno a imaginar la seva història, el seu combat, la llegenda de les germanes Trung i m’acomiado puny enlaire.

Article publicat al número 485 publicación número 485 de la Directa