La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.
He vist utilitzar aquesta eina comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats
i independents que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions.
La responsabilitat
La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant. El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.
Un dels exemples que utilitza la CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat: fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota coerció no és escollir lliurement.
Finalment, moltes vegades persones utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.
L’objectivitat
Segons la CNV, per comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a l’altra intencions, desitjos o emocions.
No obstant això, per defecte, el que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant, aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és important.
Aquest raonament, a més, no ens permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de subjectives.
L’empatia
Finalment, una de les estrelles de la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu l’assenyalada a assenyalar-la a ella.
He vist manipular moltes vegades a través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que utilitza aquesta eina.
