Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Música és treball

Després de tres anys de la celebració de la primera assemblea de professionals del món de la música, fem un balanç de la feina feta i de la que queda per fer en matèria de drets laborals i des d’una perspectiva feminista i combativa

/ Cafeina Prints 

Aquesta primavera es compliran tres anys d’ençà que uns quants músics ens assèiem davant les portes del Primavera Sound i organitzàvem una assemblea per debatre les mancances d’un sector que es dessagna per totes bandes. La icona dels festivals acabava de rebre 150.000 euros de fons públics, desmuntant els millors arguments a favor de les polítiques d’adjudicació de subvencions, mentre contemplàvem com un exèrcit de marques corporatives reclamaven la seva part del pastís a cop de talonari i convertien els escenaris en un photocall publicitari sense cap mena de regulació ni tarifació específica durant els concerts.

Tampoc s’hi valorava l’equitat de gènere, ni a sobre ni a darrere de l’escenari, perquè els mandats de la indústria són clars i patriarcals. I on la vulnerabilitat del gremi sobre el qual s’aguantava tot feia saltar les alarmes i era evident. La imposició mercantil de la indústria no reconeixia que els músics actuessin sense la corresponent alta a la Seguretat Social obligada a l’organització del festival, com clarament esmena el Reial decret 1435/85 en el règim d’artistes. Així doncs, ni estaven ni estem obligats a estar donats d’alta en el règim d’autònoms o qualsevol altra forma jurídica que per defecte no ens pertoqui.

Cruïlla, Sónar, Jazz Voll Damm, Black Music, Festival Grec, la Mercè, juntament amb el gruix de festes majors i esdeveniments culturals arreu del territori on la música, a més de ser omnipresent, n’és el principal reclam, han begut i continuen bevent del mateix elixir de l’èxit.

 

Ha canviat alguna cosa en aquests tres anys?

Fa massa temps que les lluites i queixes dels músics no han superat el llindar de l’estètica: manera de vestir, actitud, so, etc. Pocs d’ells s’han unit i han abordat el problema real de fons, més enllà del tipus de música que interpreten, posant damunt la taula els drets bàsics negats durant dècades, i molt menys des d’una perspectiva profundament feminista i combativa.

Reunides en assemblea, autoorganitzades transversalment i amb la certesa que les coses avancen si se les fa avançar, vam elaborar el “Manual de bones pràctiques per a la contractació musical”, aprovat per diversos ajuntaments: Barcelona, Madrid, Xixón, la Garriga, Tona, Palau Solità i Plegamans, Caldes de Montbui, Terrassa i Vilassar de Mar en són exemples. Mentrestant, anàvem i veníem de Madrid per fer valer les úniques aportacions de millora al Conveni Col·lectiu Estatal de Sales de Concerts, des de l’únic sindicat propi del gremi de la música, i seguíem participant activament en l’elaboració del nou Estatut de l’Artista i el Treballador Cultural abans de ser presentat al Parlament, alternant-ho amb els eterns estira-i-arronses propis de les taules de negociació amb ICUB, ASACC, ACATAM, AMJM o la Fundació Liceu, context on encara es fa evident que treballem en una indústria pervertida pel mercantilisme que gira l’esquena a l’Estatut dels Treballadors així com als drets fonamentals dels músics, i reticent a cedir marge a les formes del negoci, i encara menys al superàvit econòmic del qual gaudeix des de fa dècades.

Hem negociat convenis amb festivals i alertat dels diferents models d’explotació apareguts en convocatòries i contractacions de músics

En els últims mesos hem estat negociant convenis amb festivals i alertant dels diferents models d’explotació apareguts en convocatòries i contractacions de músics en diversos àmbits, pressionant l’organització a fi de ser modificats. Folc i Rumba a l’estudi (TV3, CCMA), Jazziam (Taller de Músics), el concert dels Amics de les Arts dins el Jazz Voll Damm Festival i Estiu al CaixaFòrum en serien alguns dels més recents, i d’on tampoc s’escapen malauradament molts ajuntaments. La llista no s’acaba mai, però d’un fet n’estem segures: com més denunciem i més accions prenem, més consciència generem dins el col·lectiu. Fruit d’això creix el nombre d’afiliades, així com l’assistència a les assemblees, als cursos en drets laborals impartits per l’advocada de l’SMAC i als debats de dones i música. També cal esmentar les xerrades d’àmbit jurídic, fiscal i pedagògic en centres oficials d’ensenyament (els pocs però valents que ens obren la porta) i en locals socials i d’autogestió. Queda clar que el problema hi és, segueix existint. Alguns ho volen tapar, l’administració comença a prendre-hi partit i les músics en volem debatre les solucions.

Abracem la cohesió sindical. Per una banda, amb CNT Música, no ens cansarem de denunciar les alegals i falses cooperatives, reconvertides en empreses de contractació que actuen com a intermediàries en les altes dels músics a la Seguretat Social. Per altra banda, entenem que la lluita sindical no ha de ser unisectorial, i menys en els temps que corren, on és indispensable la solidaritat entre col·lectius que lluiten pels drets socials bàsics, com són les Kellys, l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible o el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

Tot i adoptar forma jurídica de sindicat, fugim de l’organigrama vertical, masclista i tradicional. Així mateix, compartim praxis similars amb el món cooperatiu i de l’autogestió, aplaudint iniciatives dins i fora del gremi com Qsoni, Say it Loud, Coop57, La Comunal, diverses cooperatives reals d’artistes dins del món del circ, les arts escèniques i l’art, juntament amb les quals ens mou una mateixa visió sobre el món de la cultura.

En això últim, i aprofitant que la majoria de les afiliades hi participàvem, cal esmentar el No Callarem com a mobilització social i cultural per denunciar la gravetat de les condemnes de l’Audiència Nacional sobre músics, periodistes, artistes, humoristes i ciutadanes en contra de la censura i la repressió, i el seu paper fonamental per entendre que la solidaritat i la cohesió són les eines del canvi.

Des de l’SMAC seguim exigint a l’organitzadora de l’esdeveniment musical que ens doni d’alta a la Seguretat Social (RD 1435/85), el compliment del Conveni Col·lectiu de Sales on s’estableix un salari mínim, la regulació de marques als escenaris, un canvi en la política de subvencions, així com la recuperació de l’espai públic i els equipaments culturals sense subcontractats, la reforma de l’article 71 de la Llei de propietat intel·lectual, i la necessària i profunda reforma de les entitats de gestió (SGAE, AIE).

Tot i adoptar forma jurídica de sindicat, fugim de l’organigrama vertical, masclista i tradicional i compartim praxis similars amb el món cooperatiu

El Reial decret 1435/85, del règim d’artistes de la Seguretat Social, és la llei que regeix la contractació d’artistes en un esdeveniment. Per una banda, no penalitza l’empresària en els contractes temporals, ja que preveu la irregularitat pròpia de l’ofici, i, per l’altra, obliga l’organització de l’esdeveniment a donar d’alta directament als i les artistes, sense intermediaris ni tercers. Per desgràcia de les de sempre, l’herència de les males praxis de finals dels 90, juntament amb l’actitud cada vegada més neoliberal de l’empresària, que s’estalvia el 33% relatiu a la quota patronal del preu a pagar a l’artista, fa d’aquesta llei un trist postulat. També hi juga a favor la necessitat monetària del músic, víctima solitària, arrogant i massa sovint ignorant del món legislatiu i fiscal que l’envolta, que a diferència del que creu, el protegeix.

Perquè ens fem una idea de l’espiral mercantilista, el paper de la majoria d’ajuntaments, en lloc de practicar amb l’exemple, han girat la mirada i han preferit predicar etiquetes pròpies de la societat mediàtica, mentre segueixen demanant factures, obligant totes les músics a costejar la nostra pròpia alta a la Seguretat Social sota la forma d’autònoms o altres formes jurídiques que no ens pertoquen.

Aquest és el caldo de cultiu per a l’oportunisme dels intermediaris, aquells tercers no inclosos per la llei que, coneixent la impossibilitat per gran part dels músics d’assumir la quota d’IAE (règim d’autònoms), en gestionen l’alta laboral. Una gestió que, a banda de carregar al músic la quota patronal, quan adopta l’estructura de cooperativa elimina les bonificacions fiscals que li pertocarien com a treballadora per compte propi.

A l’SMAC, amb la pedagogia com a llança, a poc a poc observem com les i els músics ens anem familiaritzant amb termes formalment allunyats de la nostra professió com són l’impost sobre activitats econòmiques, cobertura in itinere (aquella que ens cobreix en cas d’accident en el desplaçament), quota del treballador, atur, cobertura per baixa paternal, cobertura d’accident laboral, IRPF, IVA, conveni col·lectiu, etc., fet que representa el primer pas per assolir l’apoderament social legítim.

Potser per això se’ns acusa sovint d’estar posant preu a l’art pel fet d’estar defensant els drets laborals establerts per la societat a través de l’Estatut dels Treballadors, que, a més a més, dota de recursos humans i materials a fi que l’artista pugui manifestar-se millor públicament. Uns drets laborals fins ara invisibilitzats per sales, mànagers, entitats de gestió editorial, promotors i festivals.

Article publicat al número 474 publicación número 474 de la Directa