Idali Santos té un telèfon mòbil on no deixen d’arribar missatges de whatsapp. Mentre va durar el seu viatge a Barcelona, on va arribar convidada per l’ONG Cooperacció, Idali revisava els seus missatges amb l’ai al cor. Durant la seva estada, cinc companys LGBTI van desaparèixer a un municipi aïllat del departament de Caquetá, al sud de Colòmbia. “No sabem com ni per què”, diu. Santos és una activista lesbiana originària del municipi de El Doncello, a Caquetá. Quan parla fa èmfasi en les violències contra les persones LGBTI en el marc del conflicte armat a Colòmbia, unes violències que encara s’enuncien en present i que no s’han aturat amb la signatura dels acords de pau l’any 2016.
L’organització LGBTI Colòmbia Diversa comptabilitza un total de 2823 fets violents contra persones LGBTI entre agost de 1993 i desembre de 2021, dels quals van resultar víctimes 2976 persones. Laura Beltran, activista d’aquesta organització que s’identifica com a bisexual feminista, diu que encara queda feina pendent per assegurar que els acords de pau donin millors garanties per les persones LGBTI. Explica que Colòmbia Diversa acompanya les persones LGBTI víctimes del conflicte armat en les institucions creades pels acords de pau, com la Jurisdicció Especial per la Pau o la Unitat de Cerca de persones donades per desaparegudes, així com en els treballs de construcció de memòria i de veritat, per ajudar al fet que els seus testimonis i vivències siguin inclosos en el procés de pau.
L’organització està recolzada per l’ONG catalana Cooperacció, que té presència a Colòmbia, des d’on desenvolupa tasques de suport als processos de pau des de les veus i experiències de dones i persones LGTBI, explica Natàlia Jiménez, representant de l’entitat al país llatinoamericà, lesbiana i activista feminista. Les tres activistes coincideixen en explicar que les violències contra les persones LGTBI han tingut formes i conseqüències específiques dins del conflicte armat i, per tant, les estratègies de resistència i afrontament han estat també diferenciades. Expliquen, també, que la incidència política en els territoris és clau per a combatre la violència envers les persones LGBTI. I aquest treball es basa a enfortir els col·lectius LGBTI locals, ja que el conflicte armat no permetia que les persones del col·lectiu es trobessin i participessin de l’activitat política.
Les violències específiques
La investigació de la Comissió per l’esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició en el marc del procés de pau a Colòmbia només va incloure els testimonis de 408 persones LGBTI que van resultar víctimes en el marc del conflicte armat, una xifra que Natàlia Jiménez considera “molt baixa”. En la recollida de testimonis “van influir moltes raons com la pandèmia, la impossibilitat d’anar als territoris… però principalment la desconfiança de les persones LGBTI en les institucions que les han revictimitzat en diferents moments”, explica.
D’aquestes 408 persones que van participar de la investigació, el 54% van ser homes gais, un 26% van ser dones lesbianes, un 12% persones bisexuals, un 8% dones trans i un 2% homes trans. Jiménez també destaca que el 57% de les persones participants eren joves o adultes, deixant de banda els testimonis d’infants i adolescents, malgrat que són aquestes les etapes en les quals es concentren la major part de les violències rebudes, segons les històries de vida recollides per organitzacions LGBTI.
La investigació de la Comissió per l’esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició en el marc del procés de pau a Colòmbia només va incloure els testimonis de 408 persones LGBTI
L’informe de la Comissió de la Veritat també assenyala que el 36% d’aquestes violències van ser perpetrades per paramilitars, mentre que els membres de la guerrilla van cometre el 20% dels fets violents, i la resta no tenen una autoria coneguda. El tipus de violència patida també és diferent segons qui siguin els perpetradors. Així, mentre les forces paramilitars han provocat més casos d’exili de persones LGBTI i han estat darrere de situacions de violència sexual, tortures, homicidis i amenaces, els grups guerrillers es vinculen amb treballs forçats i reclutament.
Les forces públiques com militars i policies, altre actor que no es pot oblidar dins de l’anàlisi de les violències, estan més lligats a fets com les tortures i els tractes cruels i inhumans, amb formes de repressió arbitràries contra les persones LGBTI, a les quals sovint han colpejat o han obligat a despullar-se. Jiménez adverteix, tanmateix, de l’alt índex de subregistre de les violències patides per les persones LGBTI, ja sigui perquè no se’ls demana per la seva orientació sexual o identitat de gènere en el moment de fer les denúncies, o bé perquè s’assumeix. A més, en molts contextos i per qüestions de seguretat, les persones no revelen les seves orientacions o identitats.
El tipus de violència que afecta amb més freqüència a les persones LGBTI és, segons l’informe, l’amenaça, amb un 37% dels casos. Sovint l’amenaça es manifesta amb l’enviament d’un pamflet a la persona assenyalada, en el qual se li dona un termini de temps per abandonar el seu territori. Per tant, en moltes ocasions les amenaces van seguides d’un desplaçament forçat. En el cas de les persones LGBTI, a més, el desplaçament acostuma a repetir-se. “Una persona LGBTI pot desplaçar-se a conseqüència de la violència, i trobar que en el nou territori també pateix discriminació i violència, amb la qual cosa es produeix un segon o tercer desplaçament.Això és molt més freqüent en aquest col·lectiu que en persones cis hetero. “Amb cada desplaçament, toca començar de zero un altre cop”, expressa Jiménez. És així com el segon fet de violència que més afecta les persones LGBTI és el desplaçament, seguit de l’exili a països estrangers.
Violència sexual “correctiva”
Una dada que sorprèn Natàlia Jiménez és que només el 14% de les violències denunciades per persones LGBTI a l’informe de la comissió d’investigació siguin per fets de violència sexual. “Més enllà del que diu la comissió, les històries que sentim sobre violència contra lesbianes, bisexuals i trans estan basades en violència sexual, que sempre va lligada a tortures i tractes cruels i inhumans”, assegura. Laura Beltran opina que potser el concepte de “violència sexual” a les institucions de justícia especial per la pau, a les investigacions i a l’opinió pública en general és molt restrictiu, i només s’aplica a “accés carnal violent”.
“Sento que no ha quedat tan clar que, per exemple, tallar-li els cabells a una dona trans o obligar-la a fer el trànsit és una afectació contra la seva autonomia sexual, i per tant una forma de violència sexual. A Colòmbia encara no s’ha entès que les afectacions a la identitat de gènere, l’expressió de gènere o l’orientació sexual són violència sexual, i que la persecució contra les dones LBT ha estat sistemàtica i, per tant, ha de ser llegida com un crim de lesa humanitat”, assegura Beltran.
Laura Beltran opina que potser el concepte de “violència sexual” a les institucions de justícia especial per la pau, a les investigacions i a l’opinió pública en general és molt restrictiu, i només s’aplica a “accés carnal violent”
Tant Natàlia Jiménez com Laura Beltran i Idali Santos coincideixen en dir que un fet característic d’aquesta violència contra les dones LBT és la intenció de “corregir” la seva orientació sexual o identitat de gènere. “Una frase que es repeteix molt en els testimonis de dones LBT sobre violència sexual és “anem a fer-te això perquè esdevinguis una dona de veritat”. En la major part d’aquests casos, la violència es va adreçar contra les dones LBT que expressaven rols o expressions de gènere llegides com a masculines, diu Jiménez.
Per la seva banda, Idali Santos explica com els treballs forçats es veien com una manera de modificar l’orientació sexual d’homes gais i dones lesbianes. “Molts cops les famílies entreguen les nenes a grups armats per ‘ensenyar-les a ser dones’, perquè ser lesbiana es veu com una malaltia que es pot contagiar. Aleshores se les força a fer les feines de casa. En el cas dels nens, se’ls envia a fer feines molt dures que ni tan sols són capaços de fer, perquè ‘aprenguin a ser homes'”, relata l’activista. Laura Beltran coincideix amb ella. “El fet d’obligar les dones lesbianes a fer feines de casa, o de forçar als homes gais a fer treballs que requereixen molta força física, té la intenció d’expulsar de les persones la seva sexualitat”, diu. Aquestes violències, segons explica, no tenen per fi l’aniquilació de les persones, sinó el càstig mitjançant la violència basada en prejudicis LGTBI-fòbics.
Les formes del prejudici
Tenir en compte l’orientació sexual i la identitat de gènere de les víctimes i sobrevivents del conflicte armat a Colòmbia no només és important per identificar les violències específiques que hagin patit. També pot ajudar a les investigacions i a esclarir la veritat. Per exemple, en el cas de les persones donades per desaparegudes, és rellevant que el personal de les unitats de cerca pari atenció als testimonis de la família social de la víctima, i no només als de la família biològica, ja que sovint les primeres són les persones que tenen una informació més actualitzada i acurada, segons explica Laura Beltran.
Afegeix que en aquests casos també és crucial observar, quan s’identifica un cadàver, si presenta senyals en zones del cos que són “clau per la construcció de la identitat o per la sexualitat”, la qual cosa pot indicar que aquesta desaparició forçada ha estat motivada per l’odi i els prejudicis LGBTIfòbics. En el cas de les persones trans víctimes de desaparició forçada, Beltran també recomana que els equips d’antropologia forense tinguin en compte en les identificacions que els cossos canvien a conseqüència dels possibles tractaments hormonals.
Una altra qüestió que destaca l’activista i que és de vital importància abordar quan s’investiga la persecució i violència contra les persones LGBTI a Colòmbia és la violència per prejudici, que ha estat teoritzada i plantejada per Maria Mercedes Gómez, directora del Departament de Llenguatges i Estudis Socioculturals de la Universitat dels Andes. Segons planteja Mercedes Gómez en la seva tesi, el prejudici dona major legitimitat als grups armats davant la societat civil. “Els grups armats i el desenvolupament de la guerra s’alimenten del perjudici i això els permet un major control territorial”, assegura Beltran.
I posa l’exemple sobre el prejudici que envolta les dones trans: “S’assumeix que pel fet de ser trans es dediquen al treball sexual i se les obliga a ser proxenetes per als grups armats. Això dona sosteniment al grup”, explica. I és que, segons Beltran, és a través del prejudici que s’utilitza a les persones LGBTI, ja que són considerades menys importants, i ningú no les defensa.
Art per afrontar i resistir
Davant la violència per prejudici, des de Colòmbia Diversa usen l’art per commoure les persones i trencar amb els estigmes. “Desestructurar el perjudici és un procés polític de llarg termini”, assegura Beltran. A través de la plataforma virtual Un Viaje de Paz recullen testimonis, en diversos formats artístics, sobre experiències de persones LGBTI, víctimes de violència i supervivents al conflicte armat d’arreu del país, amb l’objectiu de caminar “cap a una pau incloent i desmuntar qualsevol discurs que recolzi la discriminació per tal de resistir des de la diversitat”, expliquen en aquesta web.
Des de Colombia Diversa plantegen l’art com una manera d’arribar a la sensibilitat de les persones i transformar-les en els seus prejudicis, però també l’entenen com un treball ètic en la reconstrucció de la memòria col·lectiva
Així, des de Colombia Diversa plantegen l’art com una manera d’arribar a la sensibilitat de les persones i transformar-les en els seus prejudicis, però també l’entenen com un treball ètic en la reconstrucció de la memòria col·lectiva, una aposta que consideren feminista. “No volem fer extractivisme de la memòria, volem que explicar les històries serveixi a les persones i els permeti guarir-se”, assegura Beltran. Els tallers de creació artística amb les supervivents també han estat una estratègia d’afrontament de la violència, que ha servit per a reconèixer i donar valor a les experiències viscudes, a través d’altres llenguatges. L’escriptura, el cant o el teatre han permès a les persones, segons explica l’activista, agenciar-se, trobar maneres pròpies de relatar-se i canviar l’autopercepció que deixen els estrats de la violència sobre cada persona. “Això ho fa possible l’art”, diu.
Idali Santos assegura que el que ha permès a moltes persones afrontar el conflicte a Colòmbia és “l’amor per una mateixa, perquè permet estar i ser més ferma amb el que creus que has de fer”. L’activista reflexiona sobre la importància del llegat que la seva generació deixa a les futures. Perseverància i persistència han estat per a Santos elements imprescindibles per a continuar amb l’activisme al seu territori. “La gent troba en l’activisme raons per donar sentit al que ha viscut”, afegeix Beltran. I és que amb l’autoorganització en els territoris, les violències viscudes deixen de ser individuals i prenen una dimensió col·lectiva. Per a Idali, significa formar part d’una família infinita que no se sap d’on neix, però tampoc a on acaba, perquè no para de créixer.
