A l’Índia, cada any unes 300 noies són atacades amb àcid; una quantitat similar a la registrada a Bangladesh, el Pakistan i altres països de l’entorn. Els atacants acostumen a ser homes que, enduts per la gelosia o davant la negativa d’elles a contraure matrimoni, opten per agredir-les d’aquesta manera tan atroç. Anshu Rajput, una noia del municipi de Bijnor (a l’estat indi d’Uttar Pradesh), en va ser víctima el 2014, quan un estrany que l’assetjava va entrar a casa seva i va llançar-li líquid a la cara mentre dormia. El seu rostre va quedar desfigurat i, a causa de la situació, va patir un gran daltabaix emocional. Rajput ha trobat en la plataforma Stop Acid Attacks l’espai on vèncer l’estigma social i començar una nova vida. Avui ofereix el seu testimoni en una societat on, tot i la indefensió que pateixen, les dones es rebel·len per posar fi al flagell del patriarcat.
El 12 de febrer de 2014, quan només tenies setze anys, et van agredir amb un àcid corrosiu. Què en recordes?
Feia setmanes que un home d’uns 55 anys m’assetjava quan sortia de l’escola, fins al dia que va aturar-me enmig del carrer per demanar-me que m’hi casés. Jo m’hi vaig negar i, malgrat que els meus pares s’hi havien enfrontat i havien avisat la policia, una nit va aconseguir entrar a casa i em va llançar líquid a la cara mentre dormia.
Què va passar aleshores?
“L’escola on estudiava em va expulsar amb l’argument que espantaria l’alumnat”
Em van traslladar a l’hospital perquè tenia la boca i el nas cremats i la pell em penjava per tota la cara. Vaig perdre l’ull esquerre i, a causa del dolor, durant molt temps no vaig tenir forces per parlar ni menjar. He necessitat empelts de pell i algunes intervencions quirúrgiques, però no sols això: l’escola on estudiava em va expulsar amb l’argument que el meu aspecte espantaria la resta d’alumnes. Tot plegat em va provocar una greu depressió.
Com van actuar els teus pares?
Per evitar que em veiés el rostre van treure els miralls de casa, si bé un dia em vaig veure reflectida en un got de vidre. Ells estaven desolats, però, en lloc d’enfonsar-se, em van adreçar a Stop Acid Attacks, la plataforma que ajuda les supervivents d’aquests atacs. Allà vaig quedar sorpresa de la confiança que desprenen les noies que també han sofert el mateix que jo, cosa que em va animar a emprendre una nova vida.
Des de quan es produeixen aquestes agressions a l’Índia?
És difícil saber-ho, tot i que una integrant de la plataforma, la Geeta Mahor, va ser atacada amb àcid el 1992. Sabem que cada any a l’Índia hi ha unes 300 víctimes, aproximadament les mateixes que es produeixen a altres països de la zona i que explica el paper residual que se’ns atorga en la societat. El motiu de l’agressió pot ser tan fútil com la gelosia, un amor no correspost o fins i tot una disputa per la propietat.
Els estats han adoptat mesures per castigar els culpables i protegir-vos?
Tots han promulgat lleis al respecte. A l’Índia, per exemple, les afectades de l’estat de Nova Delhi són indemnitzades i se’ls busca feina a l’administració, mentre que a les del Panjab i Haryana se’ls proporciona una pensió i atenció mèdica. Però són mesures insuficients, perquè l’àcid que em van llançar a la cara està a l’abast de tothom i els procediments judicials es demoren anys, amb el patiment afegit que això implica per a la víctima.
A través de la fundació Chhanv s’ha obert, a la ciutat de Dhandhupura, el cafè Sheroes Hangout, on treballeu algunes de vosaltres. Us ha ajudat a normalitzar les vostres vides?
S’ha convertit en un punt de trobada de supervivents, que, a més de rebre escalf, ens coordinem per plantejar les nostres demandes, com ara l’accés a l’educació, el treball i l’atenció psicològica; àmbits en els quals les dones encara estem en clara desigualtat respecte als homes. Amb el pas dels anys hem aconseguit que la població sigui sensible a aquests abusos i als drets que ens corresponen.
Tot just has complert vint anys. Quines són les teves il·lusions de cara el futur?
Lluito per tenir una vida el més normal i digna possible. I, tot i que no crec en el matrimoni, estic oberta a casar-me i formar una família. De moment, però, vull treballar perquè les dones tinguem els mateixos drets que els homes i que la desgràcia que vaig patir no l’hagi de passar ningú més.
