Quan el passat 6 de novembre a Roma, Edi Rama i Giorgia Meloni, respectivament primers ministres d’Albània i d’Itàlia, van anunciar un acord per a obrir dos nous centres per a migrants a Albània, la sorpresa va ser gran. Fins i tot els altres partits que formen la coalició del govern italià, la Lliga i Força Itàlia, van fer l’efecte que no hi hagués un coneixement profund dels termes de l’entesa. Durant la roda de premsa, abans de signar el text, Meloni va dir que l’acord era el desenvolupament d’una llarga relació d’amistat amb Albània (sense, però, parlar de l’ocupació italiana entre 1939 i 1943) i que ara per a gestionar la immigració és necessària la col·laboració entre països.
A Itàlia encara no s’havia vist una idea com aquesta: tot i ser encara no definitiu (cal l’aprovació del Parlament), llegint el text de nou pàgines ja es poden trobar alguns punts crítics. La idea del govern italià és construir un centre (anomenat hotspot) en la ciutat portuària de Shëngjin, en la part nord d’Albània; i una altra estructura, semblant als centres de permanència per a la repatriació (CPR) que es troben ja en territori italià, en un altre lloc més a dins del territori albanès. En el primer, s’haurien d’identificar les persones que volen demanar protecció internacional a Itàlia, mentre que en el segon acabarien les persones que haurien de ser repatriades. El govern ha dit que els centres serien per qui no es considera un “ser fràgil” i ha sigut salvat fora de les aigües territorials italianes. Tanmateix, segons l’Associació estudis jurídics sobre la immigració (Asgi), el text és molt menys clar i pot causar violacions del dret: per exemple, no garanteix que les persones no siguin foragitades quan demanen protecció internacional. Alhora, organitzacions en defensa dels Drets Humans, com Amnistia Internacional, consideren que es tracta d’un acord “il·legal” i “inviable”. Per la seua part, Metges Sense Fronteres, ha denunciat que es tracta d’un “nou atac contra el dret a l’asil de milers de persones”. I afegeix: “L’objectiu no és només descoratjar les eixides, sinó impedir activament que les persones que fugen i les rescatades en el mar accedeixin de forma segura i ràpida a territori europeu, eludint així les obligacions de protecció”.
Organitzacions en defensa dels Drets Humans, com Amnistia Internacional, consideren que es tracta d’un acord “il·legal” i “inviable”
Cal recordar que, l’any 2012, la Cort europea dels drets de l’home va condemnar Itàlia perquè en 2009 havia realitzat foragitaments contra persones que viatjaven via mar des de Líbia. En la sentència es diu que cada persona deu ser informada de les possibilitats d’obtenir protecció internacional i del dret a poder accedir a un procediment individual per a poder avaluar la situació personal i que, si això no passa, hi ha una violació. En el cas de l’acord amb l’Albània, es deu tenir en compte que qui és salvat per un vaixell italià ja es troba en territori de l’Estat i, així, l’arribada a Albània, a fora de la Unió Europea, podria representar un comportament il·lícit, com recorda l’Asgi en una anàlisi publicada el passat 22 de novembre.
Els centres haurien de ser gestionats i pagats per Itàlia per la seguretat, el funcionament i el servei sanitari. Dins dels centres seria vigent la legislació italiana. En el text es calcula un màxim de 3.000 persones presents al mateix temps en les dues estructures. No està clar quant de temps una persona podria romandre allà, però en l’acord es diu que serà sempre la llei italiana qui determine els termes del reteniment. Ara, aquesta diu que en un CPR el període màxim de permanència és de 18 mesos. Es parla de centres tancats on hi ha detenció administrativa, i així privació de la llibertat, sense que hi hagi cap acusació de delictes i on qui hi viu no té activitats i espera que el seu cas arribi a una solució. Sobretot, no queda clar com es podrà verificar en els vaixells quines persones són fràgils i no poden anar a Albània, i les que sí. Llegint el text tampoc s’entén qui hauria de construir i gestionar els centres. Cal recordar que els CPR a Itàlia són gestionats per entitats privades, mentre que l’Estat s’ocupa de la seguretat a l’exterior. Meloni va declarar que espera que els centres estiguen operatius en la primavera de 2024, amb els acords vàlids per cinc anys renovables.
Itàlia és un dels països que més està donant suport a la candidatura albanesa per a entrar dins de la Unió Europea i aquest acord podria ser útil per a presentar-se com a país estable i disposat a col·laborar
Durant la roda de premsa del 6 de novembre la intervenció de Rama ha seguit la de Meloni: el primer ministre albanès va dir que el seu país vol ajudar Itàlia en un moment difícil, i ha recordat l’acollida que Itàlia havia fet de les persones que sortien d’Albània als anys noranta, quan el país passava per un moment de crisis després de la caiguda del règim comunista. “Aquest és un deute que no és paga”, va declarar Rama al costat de Meloni, afegint que l’Albània: “no hauria fet el mateix acord amb altres països de la Unió Europea”. Tampoc en aquest cas es va parlar d’un dels episodis més greus del període en què la immigració albanesa a Itàlia era intensa, a causa de l’enfonsament del petit vaixell Katër i Radës en el mar Adriàtic, el 28 de març de 1997. El vaixell anava carregat de persones i l’accident el va provocar un vaixell militar italià que intentava bloquejar les arribades d’Albània. S’estima que van morir més de cent persones.
Nicola Pedrazzi, de l’Observatori Balcans i Caucas, considera l’acord simple propaganda. A més, considera que costa creure la idea que l’Albània faci un favor a Itàlia a canvi de res. Itàlia és un dels països que més està donant suport a la candidatura albanesa per a entrar dins de la Unió Europea i aquest acord podria ser útil per a presentar-se com a país estable i disposat a col·laborar. Les dues àrees de territori albanès seran concedides de forma gratuïta a Itàlia, la qual pagarà diners almenys per les despeses de la vigilància exterior realitzada per les forces de seguretat albaneses i pels serveis sanitaris. El Ministre d’Afers Exteriors Antonio Tajani ha parlat d’una primera contribució de 16,5 milions d’euros, però s’albira que tot l’acord sigui molt més car. La gestió de centres a fora del territori italià suposa per l’Estat italià una despesa molt més gran que si les mateixes estructures fossin construïdes a Itàlia. Cal tenir en compte els costos de transferir les migrants i el personal empleat o la necessitat de garantir els contactes amb les advocades i amb les jutgesses. S’ha de considerar també que els CPR a Itàlia ja són llocs difícils a visitar, fins i tot, pels representants públics.
Batalla judicial contra l’acord
L’aprovació albanesa està resultant complicada: el 13 de desembre la Cort constitucional ha acceptat la demanda de l’oposició de verificar la constitucionalitat de l’acord i això suposa que l’entesa quedi bloquejada fins al judici de la Cort. Se suma, a més, que en l’àmbit internacional no hi ha cap exemple d’acords semblants: es poden veure només alguns elements comuns amb les relacions entre Regne Unit i Ruanda i entre Austràlia i Papua Nova Guinea per a la gestió de centres per migrants.
Tot i ser un acord amb característiques noves es pot inserir en l’estratègia del govern de Meloni d’intentar reglamentar la immigració: en poc més d’un any el govern ha modificat moltes lleis rellevants pel sector i ha intentat tenir una relació directa amb alguns dels països més propers, com Tunísia. Allà, el passat mes de juliol, Meloni, Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea; i Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, com a representants de la Unió Europea, van concloure un acord amb el president Kais Saied. En el text es diu que la Tunísia desenvoluparà un sistema d’identificació i de retorn de les migrants cap al seu país d’origen, sobretot països africans. Són les mateixes finalitats de les estructures que el govern italià vol crear a Albània, amb la diferència que en aquest cas la gestió seria responsabilitat de Tunísia. El passat 13 de desembre, Von der Leyen, durant un discurs al Parlament Europeu, va dir que l’acord hauria ja ajudat a reduir el nombre de persones que deixen Tunísia i que se’n vol negociar un altre similar amb Egipte.
Ja en l’any 2017, el govern de centreesquerra de Paolo Gentiloni va firmar un acord amb Líbia, el qual assegurava al país africà diners i suport per a permetre la gestió de centres per migrants. La constant dels tres acords és que es presenten com un temptatiu de limitar l’arribada de migrants, que ja es consideren il·legals sense haver avaluat els casos, justificant la mesura sota l’argument que s’obstaculitzen les accions de les organitzacions criminals que porten migrants a Europa.
