El bicentenari del naixement de Marx ha donat lloc a nombroses conferències, articles i ressenyes dedicades a aspectes de les seves investigacions i de la seva vida. Ha aparegut, també, una nova i monumental biografia que se suma a les moltes ja existents i, fins i tot, s’ha rodat una pel·lícula sobre la seva joventut.
El capitalisme del nostres dies, conserva les grans característiques que Marx va descriure de manera eloqüent a El capital, fa més de 150 anys. Heus ací perquè els activistes que lluitem per superar aquest sistema seguim prestant-li atenció i perquè encara està d’actualitat.
Per Marx, els individus no som abstraccions. Som criatures socials, immerses en un sistema concret i històrica de relacions de producció.
Tots els modes de producció tenen a veure amb el treball humà. En el capitalisme, la divisió del treball ha arribar a nivells inimaginables en els modes de producció precedents. El treball humà, ara, es destina a produir mercaderies, sota el domini del capital. Però les mercaderies no es produeixen principalment per satisfer les necessitats socials, sinó per vendre-les a qui té poder adquisitiu, i obtenir guanys.
El treball humà, ara, es destina a produir mercaderies, sota el domini del capital. Però les mercaderies no es produeixen principalment per satisfer les necessitats socials, sinó per vendre-les a qui té poder adquisitiu, i obtenir guanys
El capital és, per tant, una suma de diner que creix (es valoritza) mercès a un sistema concret de relacions socials, sustentat en l’explotació del treball humà i dedicat a la producció mercantil.
Marx, en la seva anàlisi del capitalisme, desenvolupa la teoria del valor treball per mostrar com l’explotació laboral permet extreure plusvàlua. El terme plusvàlua l’utilitza per assenyalar que el benefici capitalista prové d’una forma particular de dominació, on el capital, com a propietari dels mitjans de producció, dirigeix l’activitat econòmica i subordina els productors.
Com ho fa? El temps de treball es contracta en el mercat, ja que en el capitalisme tot està mercantilitzat. Comprar temps treball, no vol dir adquirir el treballador que ven el seu temps. El treballador és un ésser lliure. El sistema constitucional burgès li respecta uns drets, que varien segons el lloc i el moment. De fet, perquè el capitalisme progressi, es necessiten treballadors/res que siguin i se sentin lliures; productors que “disfruitin” del dret de vendre i comprar.
El capital usa el temps de treball pactat “lliurament” per impulsar el procés de producció. És el sobirà d’aquest procés i l’amo de les mercaderies produïdes. El treballador, per tant, és lliure, però la seva vida, s’ha de posar al servei del capital, durant un període acotat de temps, que es, justament, el temps consagrat a la producció. Has d’estar preparat per produir de manera eficient i disposat a fer-ho, si no vols ser exclòs definitivament.
L’últim pas de Marx en l’explicació sobre la dominació del capital, és destina a analitzar el procés d’acumulació. El capital, com hem vist, és una quantia de diners que es valoritza gràcies a la plusvàlua
En recompensa per l’entrega “voluntària” del temps de treball, els treballadors rebem una remuneració (generalment, però no únicament, de tipus salarial), pactada en el contracte. La remuneració permet adquirir mercaderies necessàries per a la subsistència i reproducció dels productors, tot i que la reproducció comporta moltes més derivades, a més de la compra mercantil a través del salari i aquesta compra també té altres conseqüències, a més de la reproducció.
El temps de treball que els productors entreguen al capital, dona lloc a un nombre superior de mercaderies de les que ells poden adquirir amb el salari. Al cap d’avall, es la vida laboral de tots els treballadors, allò que fa possible la producció de totes les mercaderies. Han produït aliments, cotxes, edificis, llibres, diaris, activitats d’oci i altres mercaderies. Una part les adquiriran els propis productors. L’altra part passarà a altres mans. Però també han produït màquines, avions, armes, fàbriques, hotels… o vaixells de luxe, que aniran a mans dels seus explotadors, assegurant les condicions perquè els segueixin explotant, permetent que els mes rics dropegin enmig d’un món d’abundància i oci i inflant el capital perquè se segueixi expandint i fent de les seves.
L’últim pas de Marx en l’explicació sobre la dominació del capital, és destina a analitzar el procés d’acumulació. El capital, com hem vist, és una quantia de diners que es valoritza gràcies a la plusvàlua. Aquesta plusvàlua pot esdevenir nou capital, amb la qual cosa, la producció capitalista creix en forma d’espiral, a mesura que creix el capital dedicat a aquesta producció. El procés d’acumulació, va acompanyat del canvi tècnic que incrementa la productivitat i incentiva la competència entre capitalistes. Accentua, a la vegada, les diferències socials. Crea, també, un “exèrcit de reserva” d’aturats, que proporciona la base per enfortir la disciplina laboral, conté els salaris, permet formes de producció desregulades, com per exemple el treball submergit i garanteix que el capital disposi de mà d’obra sobrant per atendre qualsevol oportunitat de negoci.
El capitalisme, doncs, per la seva naturalesa, necessita augmentar contínuament l’explotació del treball i sotmetre cada vegada més gent a la seva organització productiva, i ho necessita a escala mundial.
Marx, tot i ser un gran investigador, no va deixar una teoria completa. Aquesta no era, a més, la seva intenció! No va arribar a conèixer les mutacions que el capitalisme ha sofert els darrers 150 anys, ni va assistir a l’aparició de noves corrents econòmiques burgeses, com per exemple, la keynesiana
Marx, tot i ser un gran investigador, no va deixar una teoria completa. Aquesta no era, a més, la seva intenció! No va arribar a conèixer les mutacions que el capitalisme ha sofert els darrers 150 anys, ni va assistir a l’aparició de noves corrents econòmiques burgeses, com per exemple, la keynesiana. Malgrat tot, El capital s’ha convertit en una obra de referència, especialment, a partir de l’esclat de la crisi econòmica al 2007. Això ha estat possible, perquè és una obra que també posa les bases per a una teoria de la crisi. No dedica, certament, cap secció a tractar-la, d’una manera general. Però les crisis tenen un paper important al llarg de tota la investigació de Marx.
Marx considera que una forma de societat humana no dona pas a l’altre fins que el desenvolupament de les forces de producció que caracteritzen una època entren en un conflicte fonamental amb les relacions socials existents de producció. Si ens atenem al capitalisme actual, podem dir que aquest sistema perdurarà fins que les forces productives xoquin de ple amb les relacions de propietat i amb la vida ideològica i institucional que el sistema ha creat.
Ara hem arribat a un punt on les crisis econòmiques prosperen en el mercat mundial capitalista, en intervals gairebé regulars. Aquest patró ja s’havia observat en el segon quart del segle XIX. Les crisi han brollat de nou, malgrat els intents dels governs capitalistes per evitar-les. El keynesianisme tampoc les va esquivar.
Si ens atenem al capitalisme actual, podem dir que aquest sistema perdurarà fins que les forces productives xoquin de ple amb les relacions de propietat i amb la vida ideològica i institucional que el sistema ha creat
Els períodes de crisis violentes, fins ara, s’han superat, tot i que sovint ho han fet causant un gran sofriment a la població, i han donat lloc a períodes de floriment capitalista o a períodes on les crisis son més moderades. Però tard o d’hora apareixent crisis més severes, com ja hem pogut comprovar.
A mesura que progressa l’acumulació de capital, l’enorme força expansiva de la indústria moderna, xoca de ple amb les relacions de propietat. L’extensió dels mercats i l’impacte d’una producció creixent sobre la natura, no poden suportar l’ampliació folla de la producció. Com el sistema no pot trobar cap solució definitiva, les col·lisions es fan periòdiques i esdevenen inevitables.
Per això, mentre aquest mode de producció existeixi, Marx serà llegit com un bon investigador que ens ajuda a analitzar i transformar la realitat.
L’article forma part de al col·laboració mensual del Seminari d’Economia Crítica Taifa
