Hem vist milers de vegades la mateixa pel·lícula: un comando d’elit de l’exèrcit dels Estats Units fent la guerra en un territori hostil. Fent turisme envaint un país, com cantaven Celtas Cortos en els 90. Però no l’enteníem, ens quedava molt lluny. No ens era difícil empatitzar amb aquest grup de soldats que lluitaven per la llibertat en un infern ple de terroristes cruels i salvatges. Què passaria si en comptes d’envair Vietnam, Panamà o l’Iraq decidissin fer-ho en un altre país que ens quedés més a prop, posem per cas el nostre?
Això és el que es pregunta el polifacètic artista Albert Pla i Àlvarez en Espanya en Guerra (Ara llibres, 2020), una sàtira surrealista que es llegeix, literalment, en unes poques hores. El detonant? La declaració d’independència a Catalunya. I els protagonistes? Alguns dels millors homes de l’exèrcit americà (estatunidenc): El Capità Gómez, el Sergent Jackson, Paul, Forrest, Yan, Joe, Rossi i Molly. Junts formen el Batalló dels Bojos. Deixem al lector que s’imagini la caracterització de cadascun d’ells. Probablement l’encertarà.
Pla aprofita també per passar comptes amb els poders fàctics de l’Estat: monarquia, església, forces de seguretat, polítics, empresaris, mitjans de comunicació i un llarg etcètera
La història va seguint els abusos d’aquest grup d’amics, alguns d’ells explicats amb abundants detalls gràfics. Primer a terres catalanes i després arreu de la península, assistim a una successió d’assassinats i tortures, que potser ens toquin més la fibra sensible que la pel·lícula que esmentàvem al principi.
D’altra banda, Pla aprofita també per passar comptes amb els poders fàctics de l’Estat: monarquia, església, forces de seguretat, polítics, empresaris, mitjans de comunicació i un llarg etcètera. Pel que fa als poders fàctics catalans, les crítiques són més suaus, sent particularment indulgent amb els líders independentistes.
Amb l’objectiu de posar davant del mirall als espanyols i fer-los empatitzar amb un patiment del qual no solen ser conscients, Pla es recrea en plantejar situacions tragicòmiques com la seva fugida en pastera a països que no els accepten i que acaba en una reguera de morts a la Mediterrània o la sensació d’injustícia lingüística quan t’expresses en el teu idioma i ve algú a dir-te de males maneres que parlis en cristià.
En general, probablement la novel·la funciona millor com al·legat antiimperialista i antimilitarista que com venjança contra els (líders) espanyols. En aquest punt el relat es torna de vegades extremadament cru i les vexacions que pateixen alguns d’ells adquireixen una escenografia gore.
La publicació del llibre té també la seva història. Explica l’autor que, escrit en castellà, el text original no aconseguia editorial. La veritat és que en temps de Llei Mordassa i tot i l’evident estil humorístic no n’és difícil imaginar el perquè. Curiosament, va aparèixer primer en català, fa uns mesos. Va ser publicat pel grup editorial Ara Llibres, que dirigeix la periodista Laura Rosel, coneguda per la seva participació en el programa de TV3 Preguntes Freqüents.
A la presentació d’aquesta obra (en la seva versió en castellà) el passat 22 de desembre a l’Ateneu Roig de Barcelona es va poder veure un Albert Pla proper, menys personatge que als seus shows, amb un missatge polític més clar. Passa amb aquest bon home, geni i artista singular, que sovint desconcerta fins i tot als seus propis seguidors. No és infreqüent que hi hagi persones que el reben petant-se de riure, que no saben discernir quan està parlant seriosament i que es prenen cadascuna de les seves frases com si fos un acudit.
Pla va explicar amb humilitat que els fets descrits en la seva novel·la no són tan diferents dels que tenen lloc a molts altres llocs del planeta
Pla va explicar amb humilitat que els fets descrits en la seva novel·la no són tan diferents dels que tenen lloc a molts altres llocs del planeta, on l’exèrcit americà mata profusament, amb impunitat i traïdoria, mentre els seus soldats es presenten com a defensors de la democràcia. Els assistents assentíem amb el cap en un silenci incòmode, com reconeixent-nos-en còmplices per omissió. No hi havia veus discrepants, com hi podria haver-les?
A la pregunta de com pensava que seria acollit el llibre als Estats Units i si hi havia pensat ja en una traducció a l’anglès, l’autor va contestar que estava segur que els hi encantaria i ens va emplaçar a què n’organitzéssim conjuntament una gira de presentació per terres nord-americanes. Serà un plaer, però potser el veritablement interessant seria conèixer-ne la reacció de societats com la iraquiana, la vietnamita o la panamenya. Aquí sí que hauria de generar el llibre un debat necessari; amb un somriure, però sense oblidar que el tema de fons és terrible i molt real.
