Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Guia turística del Baix Penedès

L'autor, activista pel dret a l'habitatge, reflexiona sobre els efectes del model econòmic al Baix Penedès, una comarca fora del focus mediàtic que suporta "una sobrecàrrega ecològica i social" derivada dels impactes de la indústria turística

/ Arxiu

La Covid-19 s’ha manifestat com la fil·loxera del turisme. Partint de la base d’un món, el de tot just ahir, fortament pertorbat per les estadístiques de l’Organització Mundial del Turisme, el fet és d’una transcendència extraordinària: una de les principals activitats socioeconòmiques a escala planetària s’ha convertit en “tristos ermots” després de dècades de xifres de creixement desbordat. Del tot al no-res en un instant.

Als Països Catalans, on aquesta indústria és el motor econòmic per excel·lència, no hi havia ni un sol pla estratègic de ciutat, municipi o comarca que no tingués aquesta llavor al sarró com a garant de la millor collita possible: agroturisme, ecoturisme, enoturisme… cadascú adaptant-lo a les seves possibilitats fins a acabar desdibuixant la fràgil frontera entre els espais turístics i els no-turístics. Això es recolzava en el que s’ha anomenat “l’era de la mobilitat”, afavorida per un desenvolupament imparable de les vies de comunicació i l’accés d’un nombre creixent de gent a l’hàbit de moure’s. Una era que s’ha anat entregant al turisme en una filera que no deixava ningú sense tanda.

Als Països Catalans, on aquesta indústria és el motor econòmic per excel·lència, no hi havia ni un sol pla estratègic de ciutat, municipi o comarca que no tingués aquesta llavor al sarró com a garant de la millor collita possible

D’aquesta manera el turisme havia superat la forma primària de resposta a una necessitat (salut, estudis, repòs…) per convertir-se en un mecanisme de relació social gairebé absolut. Tant és així que qualsevol de nosaltres, sense importar si ens identifiquem amb el mateix turista, a efectes estadístics fa temps que hem esdevingut turistes com a tals, ens agradi o no. Si a això hi afegim que, a part de ser turistes, habitem zones turístiques o, almenys, perifèries turístiques de destinacions ja madures, la categoria passa a ser irrellevant per referir-se al tot: el mercat i la societat que s’hi sotmet.

La lògica turística s’ha anat constituint en monocultiu a mesura que ens hi incorporàvem amb aquella premissa tan feliç de ser una conquesta social del proletariat, que anava desertant a poc a poc i amb molt d’esforç cap a les noves classes mitjanes emergents. Onze mesos de treball assalariat a canvi d’un mes sota l’efecte del vi. Ara, per causa de la Covid-19, tot això s’ha quedat quiet: onze mesos llaurant, podant i esporgant la vinya per la promesa de sucre que amaga el raïm i aquest any no hi ha verema. Aquest any toca pandèmia.

Al Baix Penedès, que és una comarca allunyada dels focus d’atenció, la sobrecàrrega ecològica i social que comporta el fenomen turístic ja fa anys que s’hi manifesta amb molts i molt explícits símptomes del que se’n diu un model esgotat. Encara que invisibilitzada –potser precisament per això- la comarca és una destinació madura i l’anomenat “cicle de vida del producte” es troba en una edat avançada. Això en termes empresarials. En termes de lluita de classes il·lustra clarament la privatització dels beneficis i la socialització dels costos que el fenomen turístic du implícit a la seva acció depredadora. Malgrat ser una de les comarques més petites dels Països Catalans (menys del 0,4% de la seva superfície total), en el seu si, concentrades a pressió, hi ha les estadístiques més elevades d’indicatius socioeconòmics alarmants: lidera de manera crònica els rànquings d’atur més elevat des de fa anys, el de l’anomenat fracàs escolar, el d’aturats de llarga durada… també s’ha enquistat la precarietat al Sistema Sanitari, la saturació d’expedients als Jutjats, la impotència als Serveis Socials… La comarca ocupa l’últim lloc de Catalunya en sostenibilitat social del model socioeconòmic i un dels últims en sostenibilitat mediambiental.

A les estadístiques les dades ja eren unívoques: les comarques i els municipis amb més places turístiques per càpita no arriben a la renda familiar mitjana i, en canvi, despunten a la taxa de risc de pobresa o en rànquings de contaminació i danys a l’ecosistema

No és, ni de bon tros, un cas aïllat. A les estadístiques que publiquen les Generalitats valenciana i catalana i el govern de les Balears, abans que sentíssim parlar de cap coronavirus, les dades ja eren unívoques: les comarques i els municipis amb més places turístiques per càpita no arriben a la renda familiar mitjana i, en canvi, despunten a la taxa de risc de pobresa o en rànquings de contaminació i danys a l’ecosistema. Ara, amb l’arribada de la crisi sanitària, ràpidament s’han postulat com les més afectades per les seves conseqüències. Potser si aquestes comarques s’ensenyessin la història impúdicament les unes a les altres, descobririen que, en el seu passat més íntim, van patir exactament la mateixa intervenció.

El Baix Penedès, en cultura turística, fou tan prematur en silenci com senil és ara amb el soroll d’obres que segueixen ressonant. Si bé és cert que la fita simbòlica amb què es marca l’origen del turisme català és la fundació de la “Societat d’Atracció de Forasters”, l’any 1908 a Barcelona, és igualment cert que, en aquell mateix 1908, diversos pobles de pescadors i platges dels municipis penedesencs ja feia temps que veien néixer aquí i allà xalets d’estiuejants, restaurants i balnearis.

Durant la primera meitat del segle vint aquestes colònies van anar creixent i demandant als ajuntaments aigua corrent, clavegueram o electricitat, que es podien considerar un progrés, però acompanyades d’altres demandes a instàncies més superiors, sobretot la millora de les comunicacions, punta de llança de l’adveniment d’allò que vindria. No és casualitat que, el 1945, quan un grup de pressió econòmica vinculat als vencedors de la guerra va iniciar la construcció de Segur de Calafell, “la urbanització més gran d’Europa”, s’hi fessin construir un abaixador de tren particular amb diners públics. Les vies de comunicació que travessen la comarca, a mig camí entre les dues àrees metropolitanes més poblades de Catalunya, són totes les possibles: carreteres, autopistes, línies de tren, gasoductes, línies elèctriques… i representen les defenses vençudes de l’anterior Baix Penedès, auster, agrícola i preciosista. Precisament per la seva bellesa va ser objecte de cobdícia del desenvolupament turístic des dels anys 60 i, de manera ja obertament desbarrada, els 70 i els 80. L’asfalt com a carta de presentació del formigó.

Els protagonistes de la gesta, inspirats d’especulació immobiliària, van aprofitar els seus vincles amb el règim franquista per recompondre la riquesa social a través d’un procés devastador d’acumulació de capital per despossessió de la majoria

Els protagonistes de la gesta, inspirats d’especulació immobiliària, van aprofitar els seus vincles amb el règim franquista per recompondre la riquesa social a través d’un procés devastador d’acumulació de capital per despossessió de la majoria. Les condicions no podien ser més favorables: corrupció política, menyspreu pels drets dels treballadors i persecució violenta de l’acció sindical, injecció de capital de l’anticomunisme internacional en un context de guerra freda, indiferència total pel patrimoni ecològic… unes dècades on les decisions d’un petit grup de promotors van sotmetre a la resta de població sota la coacció tàcita del feixisme. El resultat és evident: una comarca desfigurada a cop de grua i enterrada viva a base de pòrtland vigorèxic. Tant és així que, avui en dia, pot semblar que ha perdut de vista la seva entitat històrica, el Penedès, per integrar-se a una comarca no oficial amb capital a Port Aventura: la Costa Daurada (traducció resignada de la denominació geoturística creada el 1965 pel Ministerio de Información y Turismo).

De la llarga nit del franquisme, on uns pocs van anar de festa i la gran majoria els hi van fer de cambrers, la comarca en va sortir amb una factura inassumible. La urbanització indiscriminada es va consolidar com a activitat articuladora de les relacions socials i de poder, imposant un cultiu turístic intensiu com a model econòmic d’avantguarda del que seria la Catalunya del segle XXI, i el litoral, on la forta interrelació dels ecosistemes terrestre, marítim i aeri generen processos essencials pel manteniment de la vida, va ser arrasat.

El 1980 les segones residències ja suposaven el 88% del parc total d’habitatges i s’imposaven problemes ja notables als municipis petits, que s’havien anat tornant dependents dels ingressos procedents de la totxana i es veien incapaços de donar la cara pels serveis i equipaments que demanaven centenars d’habitatges construïts de manera dispersa pels seus termes municipals. Aquest estirar més el braç que la màniga ja apuntava un factor de desequilibri important per la dècada vinent als municipis més grans, Cunit, Calafell i el Vendrell, que anaven augmentant la població resident en paral·lel a les necessitats de prestacions urbanes que demana. I que fa, qui no pot pagar? Doncs gastar més.

El que a escala estatal s’ha anomenat el Règim del 78, que és la continuïtat del poder en mans de la mateixa gent, té una versió municipal en el Règim del 79 i els ajuntaments. La dècada dels anys 80 al Baix Penedès va consistir a no trencar amb les inèrcies anteriors i agafar el testimoni del franquisme en una cursa de relleus sense final aparent. Les línies de continuïtat, igual de temeràries: seguir entenent el que quedava del territori com una forma d’atraure el capital turístic i financer-immobiliari i, encara més greu, en lloc d’iniciar uns plans de regulació que contemplessin l’impacte ecològic o social, es va seguir acatant una ordenació urbanística a gust dels inversionistes. El resultat és la tragèdia de Cronos capgirada: una comarca on els fills es mengen als pares. Tretze municipis han engendrat fins a seixanta-dos nuclis de població i urbanitzacions que, en molts casos, els superen en habitants i en vitalitat.

El que a escala estatal s’ha anomenat el Règim del 78, que és la continuïtat del poder en mans de la mateixa gent, té una versió municipal en el Règim del 79 i els ajuntaments

L’impacte turístic al Baix Penedès és la comarca que tenim ara mateix: una societat afectada d’estrès posttraumàtic que clama un tractament. Dels 17.306 habitants en 5.362 habitatges de l’any 1960 es va passar als 101.115 habitants per 87.803 habitatges del 2011. Un 2011 on el deute municipal per habitant es va consolidar com el més elevat de Catalunya. Amb un creixement del 58% de població en el decenni 1991-2001 i del 51% del 2001 al 2007, aquest increment va destacar com un dels més alts del conjunt de les comarques catalanes, principalment degut a un augment de la població que treballava a l’àrea metropolitana de Barcelona i que ocupava la que abans era la seva segona residència. Després va venir la crisi econòmica dels anys 2008 al 2013, quan molta gent va perdre la feina. Aquells que vivien aquí, tot i no treballar a la comarca, es van trobar instal·lats en un mercat incapacitat per cobrir qualsevol demanda de llocs de treball. Però, amb això i tot, els empadronaments van seguir creixent.

L’Idescat, ja abans de l’aparició de la Covid-19, assenyalava el Baix Penedès com l’epicentre del creixement demogràfic català entre 2020 i 2030. I és que, aquesta comarca, sempre en custòdia d’un tutor, segueix fent de copilot del seu propi destí. L’actual procés d’urbanització la condueix cap a la integració funcional a una entitat metropolitana, com a altres llocs anteriorment considerats perifèrics o el que s’anomenaven segones i terceres corones metropolitanes. El litoral turístic s’ha convertit en un dels focus més actius d’aquesta metropolització i, al Baix Penedès, la base econòmica des dels anys seixanta, construir habitatges, contribueix decididament a integrar-lo dins el sistema de relacions metropolitanes. Així, la producció d’habitatge es justifica a si mateixa. Es tracta, un cop desvirtuat el paisatge i girat d’esquena als entorns naturals de referència, de redefinir la comarca dins d’un concepte urbà del sistema territorial.

Aquest procés de metropolització té tota l’aparença d’estar insistint en la tradició de combinar el creixement amb la manca d’estratègia. S’ajorna altra vegada l’inici d’unes polítiques d’habitatge inexistents perquè els lloguers abusius en altres comarques pesen més que la precarietat urbanística en aquesta i, el que es prioritza, és atraure migracions residencials que siguin útils al mercat immobiliari. A tall d’exemple, dels 1.020 habitatges construïts entre el 2012 i el 2019, ni un de sol fou de protecció oficial. El sistema metropolità s’està creant, ara mateix i al Baix Penedès, sense un projecte que garanteixi la dignitat del seu futur posicionament. La dignitat de la gent que hi viu. La Covid-19 ha convertit en estàtica la imatge del fenomen turístic intervenint la comarca i fent-ho sense la fiscalització de cap contrapoder que vetlli per les condicions materials de vida de la gent. Si entenem el passat, el present i el futur del Baix Penedès com una cadena de muntatge on disposar diverses peces en un ordre predeterminat, podríem dir que el que s’hi està fabricant és un suburbi.

Els suburbis, que acullen a un nombre de població mundial en creixement vertiginós, s’expressen amb més contundència cada vegada com a llocs als quals es neguen tota mena de qualitats socials o arquitectòniques i, fins i tot, la possibilitat d’adquirir-les mai. El seu vincle amb la ciutat històrica sol ser deficitari en el sentit que es priva, sense cap escrúpol urbanístic, a un sector de la població la ciutat compactament articulada com a lloc públic on viure i expressar estats d’ànim col·lectius.

A més, el que ja és una de les més importants tendències demogràfiques al món des de fa 50 anys, l’augment de la pobresa als suburbis, s’esdevé al Baix Penedès com a canibalisme especulador: Ajuntaments multimilionaris amb superàvit a les arques municipals, com el de Barcelona, subvencionen un lobby turístic que expulsa veïnat dels barris populars mitjançant lloguers impossibles i l’envia a comarques com el Baix Penedès, amb uns Ajuntaments fortament endeutats. Aquesta estació final de la gentrificació, molt més desatesa que l’estació d’origen, va afegint a continus urbans on ja existeix una dinàmica d’aïllament, insostenibilitat i sobrecost per al conjunt dels seus habitants, a una població que fa créixer el desequilibri atàvic entre ingressos pressupostaris i possibilitats de prestacions. Una població que, a més, malgrat moure’s a una regió excedentària en matèria residencial, serà utilitzada per a incrementar els lloguers. Així un mercat turístic s’alimenta de les restes de l’altre: elititzant un nucli urbà que podrà aspirar a una certa garantia de serveis públics a canvi d’una periferització de la manca d’aquests mateixos serveis. Potenciant la desigualtat.

La suburbialització redefineix el concepte de distància a mesura que una centralitat l’absorbeix i li centrifuga demandes. No només és una distància física dels llocs on els seus habitants es veuen empesos a anar, amb les estones d’espera i viatge en transport públic o en cotxe que implica, sinó que és una distància menys evident però no per això igual de vivencial: la d’estar lluny dels centres de poder i de decisió. Aquesta distància genera un nihilisme esquerp que contrasta amb barris de més nivell socioeconòmic, on les xarxes veïnals són autosuficients per aconseguir-se feines o majors capacitacions d’estatus entre elles, deixant pels suburbis l’absència de cohesió social o la manca d’orgull de pertinença.

Al Baix Penedès, amb uns transports públics deficients i un parc de vehicles de 75.539 per 104.991 habitants, la degradació dels nuclis urbans i la distribució d’un sòl urbanitzat que contradiu els principis de compacitat amb ells, fan d’encaix precís, estrictament determinat, per suburbialitzar el territori entenent-lo com una part del tot. Una geografia especialitzada en els usos residencials, logístics i infraestructurals que convinguin al conjunt de la metròpoli. Ho corroboren dades com la inversió milionària que ha anunciat recentment la Generalitat per tirar endavant una dessaladora d’aigua a Cunit o el fet que, al novembre, en un ple del Parlament per abordar els “dèficits estructurals” de la mateixa comarca que han amagat sota la catifa a cada pressupost, alguns grups parlamentaris agitessin l’espantaocells tronat de Logis Penedès, un gran centre logístic de mercaderies que ambiciona amb delit 185 hectàrees de l’interior de la comarca per posar-hi 150.000 metres quadrats de naus i aportar l’entrada i sortida de 2.189 camions diaris. Les mateixes vies de comunicació que van dur el turisme de masses ara reclamen el camí de tornada en aigua, mercaderies i treballadors, fent versemblant aquella dinàmica històrica del capitalisme segons la qual només el condueix un cicle sistèmic d’acumulació, sense perjudici d’alterar profundament no només el model econòmic que l’ha protagonitzat sinó també la vida de les persones a qui ha implicat.

Els efectes del turisme al Baix Penedès només s’entenen acceptant que aquest mateix turisme, que s’explica com a indústria i s’estudia com a tal, també és la part visible d’una estratègia política en constant desenvolupament metodològic i relacionada amb les ciències econòmiques. Una aparença de negoci que té molta menys relació amb satisfer clients que amb l’habilitat d’atraure i gestionar el màxim de capitals sense preocupar-se de cap supervisió pública que en garanteixi un retorn social o que qüestioni la qualitat del treball que genera. A part d’un marc fiscal recolzat en l’opacitat i la certesa que els beneficis poden transitar sense minves cap a paradisos fiscals, el turisme necessita unes institucions com les nostres, submises als lobbys econòmics. Ja poden pretendre dotar d’un rostre humà el sistema vigent, com fa l’anomenada nova política, o encarnar els projectes de continuïtat, com fan els partits clàssics; aquí tothom se sotmet a la voluntat dels diners desemparant a les classes populars d’autoritat pública. Com s’explica, sinó, la vergonyosa inversió de rescat al lobby turístic que no para de negociar-se i augmentar? O la insultant “exigència” de Foment del Treball d’una rebaixa al 4% de l’IVA per tot el sector?

Mentre s’injecten milions d’euros a un lobby que ha parasitat el Baix Penedès i la seva població, s’ignora aquesta comarca i les que, com ella, han sortit més malparades de la pandèmia

Mentre s’injecten milions d’euros a un lobby que ha parasitat el Baix Penedès i la seva població, nodrint-se del seu ecosistema i de l’esforç i el patiment de la seva gent, s’ignora aquesta comarca i les que, com ella, han sortit més malparades de la pandèmia. Es rescata el sector històricament més afavorit agreujant un deute públic que recaurà, en forma de reformes estructurals, en les capes socials que més l’han patit. I això no és tan especial com pugui semblar: és evident que no vivim cap treva. És un exercici de contracció amb qual l’autoritarisme funcional ha reaccionat a una pandèmia, però, un escenari perllongat d’aquesta aturada, només tindrà com a efecte l’acceleració de la tendència estructural i històrica a una polarització en matèria de desigualtats. En aquest sentit, des d’un punt de vista racional, apareixen una sèrie d’interrogants al voltant de l’impacte que pot generar la continuïtat del model aturat tenint en compte que, abans d’aturar-se, ja havia desatès diverses alertes relacionades amb la seva insostenibilitat, manca de previsió a llarg termini, exposició als riscos del canvi climàtic, exclusió social… enlloc com aquí ens hi juguem la raó perquè, enlloc com aquí, la ignorància reiterada d’aquestes alertes s’ha evidenciat com una agressió a la vida i a les seves qualitats. I això no és un dilema del Baix Penedès. Això interpel·la a tothom.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU