Tords i oronetes, aigua i oli, gelatina i vinagre, l’oberta de la cacera i la calor. Ni els anouers tenen clar si desprendre’s ja de la seua vestimenta, ni les figues saben si deixar de madurar. La setmana passada encara vaig veure oronetes i els caçadors compten les hores netejant les seues armes per a mamprendre les despertaes. Jo no els he llogat, però a partir de dissabte tinc el despertador contractat, la vida al camp té molts estímuls i moments plaents; però també en té d’altres per a compensar tanta pau. Els remolcs carregats de gossos, el bordar dels nostres, alguna gallina que pagarà el pato i els gats que ja tenen els camins de les soques ben entrenadets… comença la guerra.
Els codonys van caient a terra, les magranes esclataran de vida, les serves es deixaran menjar i com cada any, des de fa vint-i-quatre, a la Plana de l’Arc arribaran les Jornades Culturals. Enguany toquen al poble, al meu, i aquest també podria ser un bon oxímoron, però m’estaré de fer-ho perquè podria caure en una metonímia esquinçada i no estem per a hipèrboles.
El primer record que tinc d’aquestes jornades rotatòries és una pancarta que vam pintar a l’antiga discoteca dels Peritos, al Benlloch que era el Benlloc que ara és, i la cara de la gent quan baixava de l’autobús de fer alguna visita per entrar al restaurant dels antics salons de la Susan 2. No estic segur, però hi devia posar: “Contra el progrés destructiu, no a l’aeroport!” Ens miraven amb cara d’incredulitat i encara em recorre l’esquena la fredor de la seua reacció. Davant, dels primers, anava l’innombrable, l’home del bigot de pedra, el que ara, vist en perspectiva, sabem que va ser l’inductor de l’intent d’assassinat de tot el que fera olor de cultura i a participació en el meu poble, la Vall d’Alba. No se’ns va permetre fer una comunicació dins les jornades sobre l’aeroport de Vilanova, el que ens ha fet (quasi) mundialment famosos, ens van explicar que a les jornades no es permetien els temes polítics. No puc afirmar-ho rotundament però, si res estrany va passar, entre els assistents hi era un dels màxims responsables actuals d’Aerocas i alguns dels qui avui, vint anys després, formen part com jo, de la comissió organitzadora. No sé qui ha canviat més, si les jornades o jo, això que ho jutge qui en tinga capacitat. Enguany la política estarà, clar que sí, de fet, com sempre, com es parla de patrimoni, de sociologia, d’economia, de relacions… sense parlar de política? La qüestió segur que va ser no ofendre, no molestar ningú, tan interioritzat tenim que som perdedors que ja no busquem el debat, evitem el conflicte -callem i tot anirà bé-, sempre hem callat i així ens ha anat. Des d’aquell moment sempre em van semblar unes activitats elitistes, pensades des de i per a l’endogàmia i avui en forme part. Reconec el valor que va tindre saber ajuntar-se, ara fa 24 anys a la Pobla Tornesa, entenc que feia molta falta fer valdre tot el patrimoni dels nostres pobles, que calia rearmar i enfortir el teixit social de la comarca i han mantingut la flama encesa, ara crec que cal donar-li una rosqueta, s’ha d’involucrar la gent jove i han de trobar la motivació, crec que la gent necessita sentir que es pot plantejar tot, que no hi ha unes consignes determinades més enllà de l’estima als nostres pobles, la voluntat de treballar per ells i la necessitat de donar-nos un futur en comú. Hem de traure la cultura dels salons d’actes i de les universitats. S’ha fet molt de treball sí, i ara, què ens queda per fer? Es necessiten noves perspectives, nous actors i no només comparses o extres, necessitem nous i noves protagonistes.
A algú li vaig sentir dir una vegada que la ‘Cultura’ no tenia res a veure amb l’emmagatzematge de saber, que era la capacitat que tenim les persones de saber-nos comportar en l’indret on ens trobem
A algú li vaig sentir dir una vegada que la Cultura no tenia res a veure amb l’emmagatzematge de saber, que era la capacitat que tenim les persones de saber-nos comportar en l’indret on ens trobem. Avui, per fi me n’he trobat una altra pareguda: “culto no es aquel que lee libros, culto es aquel que es capaz de escuchar al otro”. Culto, de cultus, culta, cultum: conreat, treballat. Cultura: tot allò que envolta a un poble, a una comunitat i ens descriu, a partir de la nostra forma d’estar en el món, les nostres característiques, els trets que ens defineixen. Aquests dies tinc la il·lusió de qui troba estímuls, passen els anys i cada vegada em resulta més difícil l’emoció i l’empatia amb qualsevol cosa que veja, llegisca o, com ara, escolte. Quan escorcolle les meues sensacions, endarrere no hi ha tants moments en els quals l’emoció m’absorbisca amb aquesta força, recorde quan vaig descobrir Galeano, assegut a les portes d’un vàter sec, allà en una comunitat tocant a Morelia (la Morelia bona, la de les Canyades) no em vaig poder desapegar d’El libro de los abrazos en tota la vesprada, aprofitant una treva que ens havien donat uns aprenents de paramilitars, què fort, recorde cada pas de pàgina i no puc recordar el nom que es donaven aquella gent, qualsevol d’aquells em podia matar i malgrat això no els recorde, en canvi, l’únic que va fer Galeano va ser donar-me raons, omplir-me de lletres, no hauria de ser més important allò que pot acabar en tot que el que fa és simplement donar-te contingut?… Ara sí, els “Santigàñez”.
Recorde també els cronopios i els famas, de Cortázar, assegut a la butaca de ma casa, aïllat una vesprada de tot el que s’anomena realitat, flipant i corrent-me història rere història, mai acabava de decidir si definitivament jo era un cronopio o també tenia part de fama… Kundera i Nietzsche, amb La insostenible lleugeresa de l’ésser, aquell barret i aquell “etern retorn” que em van fer entendre tantes coses, aquella “culpa”… i Erich Fromm amb la por a la llibertat o l’art d’estimar em va ajudar a situar-me, a entendre’m i a saber-me dins d’una comunitat, ningú és tan exclusiu com per a tindre sensacions úniques. Huye hombre huye, de Xose Tarrio, sense ser cap joia literària em va armar amb els arguments que necessitava per a acabar de rebutjar tota autoritat i qualsevol forma de repressió, Manual práctico para la desobediencia civil, de Thoreau, Onetti, Mumia Abu Jamal, Joseba Sarrionandia… En fi, que és impossible saber per on tallar… Més: El corazón del Sapo amb el seu Fuego al cielo de los cuervos, Habeas Corpus i el seu N.N, un graonet per baix queden els Hechos contra el decoro i la seua “Danza de los Nadie”… “que sabes de mi vida, y que te voy a contar“…Úrsula K. Le Guin i Els desposseïts o els primers contactes amb Silvio Rodriguez.
Després tot fa la mateixa olor, és com que ja està la pica plena, sí, potser un poc de Pedrolo (hi és Dídac, el meu fill), Ismael Serrano i El corto verano de la anarquia, d’Enszerberger, potser Gioconda Belli quan Solentiname, Franz Zanon i els seus condemnats de la Terra, o el Tio Fermín en el seu “Zubizuria”. Després boira, coses que emplenen però no omplin, lletres que venen i van, però no arrelen; cançons que acompanyen, però que ja no marquen, o el foc no està prou calent o la pell és massa dura.
Molts escoltàvem el mateix, però no ens picava amb tanta virulència a tots, alguns només botaven, només trencaven els gots de ràbia, però dilluns tornaven al treball, al solc
Comancheria uns altres enemics, com els xiricaues de Gerònimo, apatxes: pobles definits per la visió dels seus anihiladors. Com m’ompli, com m’enerva, digueu-los-ho si algú els coneixeu, doneu-los les gràcies, digueu-los també que jo no crec que siguen tan durs i tan malos, però que m’encanten, que em porten allà a la Granja on sentía els Habeas Corpus i buscava a vore qui era Ken Loach, on merda estava Manhattan i què tenia a veure amb Berlín, o més encara amb Marchena, que ja devia jugar al València… Com podia ser tan menyspreable aquell Sharon o qui merdes eren els tupamaros o Farabundo Martí, com podia un anglès pujar turons i després baixar muntanyes… És a dir, com em van encomanar la curiositat a través de la reflexió, la incomprensió i la ràbia, com em van despertar aquella necessitat de comprendre. Molts escoltàvem el mateix, però no ens picava amb tanta virulència a tots, alguns només botaven, només trencaven els gots de ràbia, però dilluns tornaven al treball, al solc. A altres ja ens corroïa el dubte, la pregunta, la qüestió: realment paga la pena? Realment importa que pague la pena, es pot triar una vegada deixes entrar-hi les preguntes?
La cultura libros misterios insondables…próximo bolo en Katakrak, la Invisible o Traficantes… M’emociona perquè m’identifique, perquè Txalaparta o La Ciutat Invisible formen part de mi encara que elles no sàpiguen de la meua existència, perquè Los Chikos parlen de la meua família, del que sóc a través de qui m’ha format com a persona i això és que Los Chikos parlen de mi. No idolatre ningú, no crec en cap superioritat, però sí en la coherència i en la integritat i per molt animals que siguen, per molta gorra, molt de tattoo i molt de posat que ensenyen les seues lletres, mostren una sensibilitat que ja voldria el matadiabètics de Paulo Coelho.
Gràcies per aquesta joia que ens ha portat la tardor i ja podem quedar des d’ací, des de la Directa que d’ací a 10 anys, a les properes Jornades Culturals de la Plana de l’Arc a la Vall d’Alba sereu vosaltres qui fareu la cloenda i veurem on i per quins camins ens ha portat la vida, derrota rere derrota, aguantant la terra, fent paret amb els nostres somriures.
