La comunitat de Vietna, ubicada a la zona sud de la ciutat brasilera de São Paulo, és un laberint de carrerons improvisats, amb un miler de barraques de maons nus i terrats amb plaques metàl·liques. Més de 1.300 famílies viuen damunt de rierols de greixum, enderrocs i morralles estancades. En aquest assentament irregular, el veïnat llança les aigües residuals al ciment desgastat i veu passar per les portes de casa seva el clavegueram, que sovint es cobreix amb taules de fusta.
“L’aigua de les cases ve a parar al carrer perquè no existeix una galeria de clavegueres. Hi ha molta brutícia, fa mal olor. Solucionar-ho és una qüestió d’urgència”, explica João das Vigens, un dels líders comunitaris de la favela de Vietna.
“La pudor és insuportable”, insisteix Cèlia Batista, una veïna de la comunitat, de 54 anys i mare de tres fills. “Quan ens dutxem, netegem els plats o rentem la roba, totes les aigües brutes van a parar al rierol, que rep la porqueria de tota la comunitat perquè allà també hi ha qui hi tira les deixalles, els mobles vells o les restes de menjar”, detalla. En èpoques de pluja, la situació empitjora. “El problema més gran de la comunitat són les inundacions. Quan ve pluja, tot s’omple d’aigua, les nostres cases s’inunden i les brutícies del rierol s’escampen”, relata la Cèlia.
La manca d’accés als sistemes de recol·lecta d’aigües residuals afecta cent milions de persones al Brasil, és a dir, gairebé la meitat de la població del país
Lluny de ser una particularitat de la comunitat paulista de Vietna, la manca d’accés als sistemes de recol·lecta d’aigües residuals afecta cent milions de persones al Brasil, és a dir, gairebé la meitat de la població del país (concretament, el 48%). El nombre absolut seria equivalent a deixar sense cap xarxa de tractament de residus cloacals a tots els habitants de Colòmbia, Argentina i Xile junts.
Però, en ser un país de dimensions continentals i un dels més desiguals del món, els escenaris són abismalment diferents segons les regions. D’acord amb el Sistema Nacional d’Informacions sobre Sanejament (SNIS), el 79% de la població que viu al sud-est del gegant sud-americà té accés al tractament de residus cloacals, un percentatge que cau al 10% i al 26% a les zones del nord i nord-est, les més pobres del Brasil.
Més enllà de la falta d’accés als sistemes de recol·lecta d’aigües residuals, al voltant de 35 milions d’habitants del Brasil no tenen accés a aigua tractada i gairebé el 7% d’infants i adolescents del país no compten amb sistemes d’aigua a les seves llars, segons les últimes estadístiques de l’ONG Institut Trata Brasil. A més, un informe publicat recentment per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’UNICEF revela que el 39% de les escoles del país no disposen d’estructures bàsiques per a rentar-se les mans i gairebé la meitat dels centres educatius (el 49%) no tenen accés a la xarxa pública de clavegueram.
Només el 2018, el Ministeri de Salut de Brasil va registrar més de 233.000 hospitalitzacions per patologies de transmissió hidràulica, el 50% de les quals de nens i nenes d’entre 0 i 5 anys
Tot plegat suposa que prop de 13 milions d’infants i adolescents creixin en assentaments mancats de sanejament bàsic, la qual cosa afavoreix l’aparició constant de malalties víriques. Només el 2018, el Ministeri de Salut de Brasil va registrar més de 233.000 hospitalitzacions per patologies de transmissió hidràulica. De totes elles, el 50% eren nens i nenes d’entre 0 i 5 anys.
Un nou marc legal per “superar un repte medieval”
L’arribada de la pandèmia del coronavirus al Brasil ha evidenciat la urgència de resoldre aquest desafiament crònic del país i ha incentivat l’aprovació d’un nou i ambiciós projecte de llei que, després de dos anys de debats, promet universalitzar l’accés al sanejament bàsic l’any 2033. En concret, el nou marc regulador estima poder garantir l’accés a la recol·lecta d’aigües residuals al 90% de la població i proveir aigua potable al 99% dels habitants del país.
“És impossible que en dotze o tretze anys això estigui resolt. L’esperança és molt petita. Com mourem als milions de brasilers que viuen a les comunitats? On els posarem? Com ho netejarem i ho organitzarem tot en aquest temps?”, dubta Joao das Vigens. “Jo tinc 56 anys i estic segur que no veuré això llest”, afegeix.
Els càlculs dels experts, en canvi, són més optimistes. El principal atractiu de la nova llei, aprovada a mitjans de juliol pel president ultradretà Jair Bolsonaro, resideix en permetre per primera vegada l’entrada d’empreses privades en aquest ram, que històricament ha estat controlat pel sector públic. I, per arribar a la meta el 2033, el govern brasiler estima que la inversió rondi els 700.000 milions de reals, uns 113.000 milions d’euros al canvi actual.
La nova llei, aprovada el juliol pel president ultradretà Jair Bolsonaro, resideix en permetre per primera vegada l’entrada d’empreses privades en el ram del sanejament
Poc abans de l’aprovació de la nova llei, un estudi de la Confederació Nacional de la Indústria (CNI) preveia que, si el Brasil continuava al mateix ritme, tenint en compte la desacceleració del volum d’inversions en el sector del sanejament bàsic des del 2014, el país hauria d’esperar com a mínim quaranta anys per aconseguir universalitzar aquest dret fonamental el 2060. Ara, el panorama n’és un altre i, als ulls de la indústria brasilera, el nou marc legal podrà donar al país les condicions per arribar, o com a mínim aproximar-se, a la meta l’any 2033.
“És factible” perquè “hem observat ja molt d’interès per part d’empreses nacionals i internacionals a invertir al sector”, explica Monica Messenberg, directora de Relacions Institucionals de la CNI. “Fins ara, les empreses regionals o municipals, que tenien una posició quasi de monopoli, no han aconseguit atendre les necessitats del país” i per això l’obertura del mercat a les empreses privades és “fonamental perquè Brasil reverteixi aquest quadre dramàtic” i “superi un repte medieval”.
En aquest sentit, els experts auguren que l’obligatorietat de licitació que estableix el nou marc regulador estimularà la competitivitat, la qualitat i la productivitat de les empreses vinculades a un dels sectors més endarrerits de la infraestructura nacional. I precisament per atraure inversions privades, siguin nacionals o estrangeres, la nova legislació s’esforça a garantir a les corporacions més seguretat jurídica i regulació.
La llei estableix que l’Agència Nacional d’Aigües (ANA), que fins ara actuava com a agència executiva en la gestió de recursos hidràulics, passa a ser l’entitat responsable de crear les normes de referència que regulin el sector
Per una banda, la prestació de serveis a través de la concessió busca augmentar la seguretat jurídica del sector, definint de manera clara tots els paràmetres tècnics i financers, així com les obligacions de les concessionàries. D’altra banda, la llei estableix que l’Agència Nacional d’Aigües (ANA), que fins ara actuava com a agència executiva en la gestió de recursos hidràulics, passa a ser l’entitat responsable de crear les normes de referència que regulin el sector, donant així garanties a les empreses de què, en els pròxims anys, no estaran exposades a grans canvis de rumb en les regles del joc.
Per l’enginyer mecànic Robson Braga, president de la Confederació Nacional de la Indústria, el nou marc legal de sanejament bàsic és, “sense cap mena de dubte, el pas més gran de la història recent del Brasil per enfrontar les pèssimes condicions sanitàries en què viuen gairebé la meitat de la població” del país, on “la situació feia temps que era insostenible”.
