La qüestió animalista i la reflexió sobre el tracte que reben els animals, l’estatus que se’ls atorga i el seu dret a la vida ocupa cada vegada un lloc més important en els debats polítics i ètics actuals. En aquest sentit, una aproximació des de l’ètica de la cura, pot oferir-nos una oportunitat per entendre la defensa dels drets dels animals com un objectiu i una necessitat no només ecologista, sinó també feminista, antiracista i anticapacitativa.
Sabem que la ramaderia intensiva és causa de desforestació, assecament i contaminació d’aqüífers i d’emissió de gasos hivernacle o que la pesca d’arrossegament bombeja al voltant de mil milions de tones de CO₂ dels sediments marins cada any. Una mirada crítica també ens mostra, sense massa dificultat, que les condicions laborals de les treballadores de la indústria càrnia són deplorables i que se sostenen sobre un sistema migratori racista; o que les grans cadenes de distribució són totalment contràries a fórmules de consum de proximitat. Semblen arguments de pes per qüestionar el consum de carn. M’interessen, però, d’altres reflexions, menys instrumentals, menys antropocèntriques, centrades en els animals, per tal d’analitzar el fet moral de consumir carn.
Benestar animal i ètica de la cura
L’ètica de la cura sorgeix com un corrent crític de la filosofia moral dominant en què els valors derivats de la raó i de la gestió de la vida pública, com ara, la justícia, la llibertat o la igualtat, són considerats superiors als valors, actituds i capacitats derivats de l’experiència, sovint feminitzada i relegada a l’àmbit privat, de tenir cura d’altres. Així, segons la teoria moral hegemònica, l’empatia, la capacitat d’escolta, la compassió o l’afectuositat són considerades virtuts positives però concretes, que es desenvolupen en cada context específic i que, per tant, no poden ser considerades principis universals que regeixin les normes de convivència humanes.
Les teòriques de l’ètica de la cura posen en qüestió aquesta jerarquia entre principis morals i assenyalen la necessitat que els principis abstractes s’aterrin i siguin traduïts a partir dels valors concrets derivats de la cura: aquesta concreció permet dur a terme una anàlisi crítica de la política i l’economia que situa les persones, les relacions comunitàries i les relacions amb l’entorn al centre de tota reflexió i pràctica transformadora.
L’ètica de la cura sorgeix com un corrent crític de la filosofia moral dominant en què els valors derivats de la raó i de la gestió de la vida pública són considerats superiors als valors, actituds i capacitats derivats de l’experiència, sovint feminitzada i relegada a l’àmbit privat
Malgrat la potència d’aquesta nova visió de l’ètica, aquestes teories sovint han estat criticades per parcials i contextuals: Si allò que mou la solidaritat és l’empatia vers aquelles persones amb què ens relacionem i de les quals coneixem el patiment, com podrem fer extensiva aquesta solidaritat al conjunt de la humanitat, amb la qual no tenim cap mena de vincle? Davant d’aquesta crítica, des del pensament feminista, s’ha respost que l’ètica de la cura no pretén desplaçar els valors universals sinó que aquests valors s’han de posar en relació amb d’altres més concrets, per tal que siguin reals i accessibles a tothom.
Tot i això, des dels corrents hegemònics de la filosofia moral, persisteix una crítica important als postulats de l’ètica de la cura, en ser considerada subjectiva (pel fet de basar-se en l’experiència viscuda) i no racional.
Raó i emoció: una divisió dual del món
Cal assenyalar que la tradició occidental ha tendit a dividir el món en raó i emoció, natura i cultura, masculí i femení, humà i animal, creant fronteres estanques entre les dues fraccions de la divisió, considerades oposades i en relació de jerarquia: segons aquest paradigma, la raó – tret humà per antonomàsia –, superior a l’emoció, ha permès desenvolupar la cultura, a través de la qual ha estat possible dominar la natura i tots els éssers que la conformen (ergo, les bèsties i les dones, aquestes darreres considerades éssers irracionals – histèriques –, més propers a la natura per la seva capacitat reproductiva), i assolir el progrés.
Tot i que la divisió binària del món es pot trobar ja en el pensament clàssic grec, aquesta visió es va intensificar amb la Modernitat, moment en què, alhora que moltes de les formes de coneixement popular passen a ser perseguides i es duu a terme una clara separació entre l’humà i l’animal, tenen lloc els grans genocidis contra els pobles originaris (vides considerades més properes al fet animal i per tant, menys valuoses) i les dones (posseïdores de la connexió amb les forces irracionals i obscures de la natura), l’anomenada cacera de bruixes.
Cal assenyalar que la tradició occidental ha tendit a dividir el món en raó i emoció, natura i cultura, masculí i femení, humà i animal, creant fronteres estanques entre les dues fraccions de la divisió, considerades oposades i en relació de jerarquia
Ja algunes pensadores il·lustrades, varen intuir que el projecte de la Modernitat, amb els seus “drets universals” i la seva “ciutadania lliure” es construïa sobre moltes exclusions. Així, ja en 1791, la revolucionària francesa Olympe de Gouges, davant dels drets atorgats als homes, assenyalava: “Oh, dones! Dones, quan deixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heu aconseguit amb la revolució? Un menyspreu més acusat, un desdeny més assenyalat”. No és anecdòtic que, en ser guillotinada l’any 1793, el “butlletí oficial” dels jacobins publiqués: “volgué ser home d’Estat i sembla que la llei hagi volgut castigar a aquesta conspiradora per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe…”. Gairebé en el mateix moment, l’escriptora i filòsofa anglesa, Mary Wollstonecraft, a l’obra Vindicació dels drets de la dona (1792), critica l’obediència cega en què s’educa les dones i denuncia l’apropiació masculina de la raó: “[…] però, no es tracta d’una apropiació directa i exclusiva de la raó? Així s’han confinat els drets de la humanitat a la línia masculina començant per Adan”.
Sensibilitats compartides
Així, des dels inicis del pensament il·lustrat, hi va haver dones que denunciaren que les llums de la Modernitat les deixaven a elles, i a molts d’altres, en l’obscuritat: els agafaren el relleu dones i homes dels moviments sufragista i antiesclavista, íntimament connectats als seus inicis.
Les primeres societats protectores d’animals foren fundades per conegudes sufragistes, com Frances Power Cobbe o Caroline Earle White
Cal recordar que les primeres societats protectores d’animals foren fundades per conegudes sufragistes, com Frances Power Cobbe (que fundà, el 1875, la Societat per a la Protecció d’Animals Subjectes a la Vivisecció) o Caroline Earle White (cofundadora, el 1867, de la Societat de Pennsilvania per a la Prevenció de la Crueltat cap als Animals i fundadora el 1883 de la Societat Americana contra la Vivisecció). Així, el rebuig al consum de carn es trobava àmpliament estès entre les defensores del vot femení, fet que va cridar l’atenció a les mateixes activistes: “És curiós que les files de les militants sufragistes siguin majoritàriament reclutades entre les dones vegetarianes. Les autoritats hauran de concedir-nos una dieta vegetariana especial a la presó”, afirmava Maud Joachim, sufragista radical britànica que fou empresonada en nombroses ocasions. També són conegudes les activistes vegetarianes dins del moviment pels drets civils i antiracistes als Estats Units, com ara Rosa Parks o, més tard, Angela Davis: “No acostumo a esmentar que soc vegana, però crec que és el moment adequat parlar-ne perquè forma part d’una perspectiva revolucionària: com podem descobrir relacions més compassives de relació, no únicament amb els éssers humans, sinó també com desenvolupar relacions més compassives amb les altres criatures amb què compartim aquest planeta”.
Malgrat tot, sovint, les animalistes d’avui enfronten la mateixa crítica que les antiviviseccionistes d’ahir: els seus arguments són acusats de poc raonables, molt especialment, quan s’apel·la a l’empatia amb el patiment animal.
Sobre dret a la vida, ramaderia extensiva i pobles originaris
Un feminisme sostingut sobre l’ètica de la cura ens dona instruments no només per fer front a aquestes crítiques sinó també per reivindicar l’empatia com a valor clau a la teoria i la pràctica política. L’experiència de cuidar i les accions adreçades al sosteniment de la vida afavoreixen el desenvolupament de certes actituds envers els altres, també els altres no humans, basades en la compassió i en l’afecte, que permeten defensar els seus drets, més enllà de la seva capacitat de raonar.
Fa anys que, des de diferents corrents del pensament moral, sobretot des de l’anomenat utilitarisme, s’ha considerat immoral infligir dolor a éssers amb capacitat de sentir, al marge de la seva capacitat de raonar. Les partidàries del benestar animal se solen situar en aquesta postura ètica i política. Compartint aquesta visió trobaríem, per exemple, part de la indústria de “carn ecològica” o la pràctica “respectuosa” de la ramaderia extensiva que, malgrat defensar el bon tracte envers els animals, no s’oposaria a la seva mort per al consum humà, atès que s’entén que el fet de privar de la vida a éssers que no compten amb autoconsciència (consciència d’existir) no seria immoral.
El fet de garantir el benestar animal sense acabar amb el seu estatus de propietat, no possibilita la fi de la instrumentalització dels animals i per tant, la plena defensa dels seus drets
Aquest argument genera, en primer lloc, la dificultat de definir què entenem per autoconsciència i establir qui la posseeix i, en segon lloc, contradiu l’evidència científica que ens mostra que tots els éssers vius persegueixen la preservació de la vida i que el fet de sentir és, en sí mateix, un mitjà per aconseguir-ho. Així mateix, sembla difícil defensar el dret a no patir maltractament si no es respecta, primer, el dret bàsic a la vida.
D’altra banda, cal recordar que la ramaderia extensiva o la pesca de proximitat no responen a les formes consum animal majoritari ni poden abastir el conjunt de la població a preus accessibles. Així mateix, el fet de garantir el benestar animal sense acabar amb el seu estatus de propietat, no possibilita la fi de la instrumentalització dels animals i per tant, la plena defensa dels seus drets.
Un altre argument, sovint esgrimit per defensar la possibilitat de consumir animals en comunió amb la natura, és parlar dels pobles originaris: fer servir aquestes realitats per a defensar el consum d’animals, quan es fa des d’occident i des de realitats materials, socials i cosmològiques absolutament distants, és una falta de respecte no només cap a aquests pobles, sinó cap al conjunt d’éssers vius.
Menjar: un acte ètic i polític
Menjar no és una qüestió merament nutricional, sinó una construcció social i cultural. Menjar és una tradició i també una innovació. La tradició pot, i hauria de ser, revisada; de la mateixa manera que examinem allò que ens arriba de nou (i, en aquest punt, caldria aclarir que les dietes vegetarianes o veganes no requereixen productes d’última generació, ni de mercats globals, ja que la principal font de proteïna vegetal són els llegums).
El maltractament, l’explotació i el consum d’éssers vius no humans se sosté ideològicament i cultural sobre unes bases de dominació que són comunes a l’heteropatriarcat, al racisme i, en general, a tota forma de discriminació
Menjar carn és, per a la gran majoria de la població humana, especialment per a les poblacions occidentals benestants, una elecció cultural, ètica i política. D’aquesta manera, des de posicionaments crítics i transformadors – que persegueixen la justícia social, un món en harmonia ecològica i, en definitiva, l’amor per la vida –, la tria de la carn constitueix una tria vers el dolor i la mort.
La defensa dels animals, del seu benestar i dels seus drets, començant pel dret bàsic a la vida, és una qüestió feminista, ecologista, antiracista i anticapacitativa. El maltractament, l’explotació i el consum d’éssers vius no humans se sosté ideològicament i cultural sobre unes bases de dominació que són comunes a l’heteropatriarcat, al racisme i, en general, a tota forma de discriminació derivada de la inferiorització de la diferència.
Davant la carn, ens toca posicionar-nos: explotació, patiment i mort, o alliberament animal.
