Una cinquantena d’escoles i universitats han iniciat una onada de vagues i mobilitzacions durant la darrera setmana a la capital mexicana. El punt d’inflexió que va fer créixer el moviment estudiantil com l’escuma va ser l’atac impulsat des de tres grups contra els estudiants de batxillerat que s’estaven manifestant davant l’edifici de la rectoria de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic el dilluns 3 de setembre. Els grups porriles són organitzacions estudiantils que es troben als centres educatius de secundària i universitat, que responen als interessos de les autoritats universitàries i els dirigents polítics. Històricament s’han constituït com a grups de xoc per atacar els moviments estudiantils reivindicatius.
Les catorze persones ferides, dues de gravetat, i l’ús d’armes com pedres, còctel molotov, pals i navalles no són les dades més alarmants de l’atac impulsat per grups porriles. El fet que l’agressió es produís al cor de les instal·lacions de la UNAM, la universitat pública amb més renom de Mèxic, va consternar tota la comunitat educativa, tant universitària com d’instituts. Escoles i instituts de Batxillerat també formen part de la institució pública. Per aquest motiu, el 3 de setembre centenars d’estudiants de batxillerat del Col·legi de Ciències i Humanitats Azcapotzalco i del CCH Oriente, adscrits a la UNAM, van manifestar-se fins a l’edifici de rectoria de la universitat, on van començar a llegir un manifest per exigir més democràcia als centres educatius i reclamar justícia davant el segrest i posterior assassinat de l’estudiant Miranda Mendoza, desapareguda a la sortida del CCH Oriente l’agost passat. No van poder concloure la lectura del comunicat, ja que 150 joves i no tant joves, segons el mitjà Subversiones, de tres grups porriles diferents van iniciar el violent atac.
Els grups porriles van deixar catorze persones ferides, dues de gravetat, i van utilitzar pedres, còctel molotov, pals i navalles al cor de les instal·lacions de la UNAM
Durant mitja hora, alguns estudiants es van defensar amb pedres per fer recular els atacants. Enmig del caos, algunes estudiants asseguren haver demanat ajuda al servei de seguretat de la universitat pública, que es va mantindre al marge en tot moment. De fet, les assemblees universitàries d’estudiants valoren que no va ser casualitat. Acusen Teófilo Licona, el responsable de seguretat de la UNAM, de ser un dels dirigents d’un dels grups porriles que va perpetuar l’atac i en demanen la dimissió, així com del rector de la UNAM. L’atac porril va encetar una onada de mobilitzacions a les universitats i els instituts de la capital mexicana especialment, però també a d’altres indrets del país.
Milers d’estudiants, però també familiars, es van manifestar dos dies després de l’atac a les instal·lacions de la UNAM. Universitats de tota la ciutat hi van donar suport, entre elles l’Institut Politècnic Nacional, l’Escola Nacional d’Antropologia i Història, la Universitat Pedagògica Nacional o la Universitat Autònoma Metropolitana. La mobilització, convocada sota el lema “Prou violència”, va ser massiva i molt diversa. Denunciava la violència creixent als centres educatius i exigia la dimissió del cap de seguretat de la UNAM i del seu rector. El dia abans a la multitudinària convocatòria, una cinquantena d’assemblees d’estudiants havien ocupat els respectius centres educatius i convocar manifestacions i vagues de durades diverses. Aquest exercici d’empoderament es va gestar arran del rebuig als atacs dels grups porriles però va donar pas al desenvolupament d’assemblees d’estudiants on es van debatre temes propis de cada centre. D’aquí en van sortir llistats d’exigències a les respectives autoritats de cada institut o universitat i, per tant, a una cinquantena de processos de lluita.
Les demandes estudiantils tenen línies molt diverses, des d’exigir més transparència en els comptes dels centres o la rehabilitació i millora de les infraestructures fins a reclamar seguretat per fer front als segrestos, violacions, feminicidis i assassinats, que han anat en augment durant els darrers anys. Si bé cada centre té unes demandes diferents, totes les assemblees, comparteixen una exigència en comú: fer fora els col·lectius porriles dels instituts i universitats públiques com a mesura per combatre la violència.
Grups porriles, un mal centenari
Una quarantena de grups porriles, segons fonts governamentals, es troben a les facultats i instituts de secundària de la UNAM i d’altres universitats públiques. Els grups estan reconeguts per les autoritats universitàries i acostumen a estar liderats per dirigents d’edats avançades que no responen al perfil de jove estudiant. Històricament, els grups porriles han estat utilitzats per les autoritats universitàries i les governamentals per contenir les mobilitzacions estudiantils i atacar els grups organitzats d’esquerres. Més enllà de l’atac del 3 de setembre, els grups porriles intervenen com a agent de desmobilització política. N’és un exemple l’atac a les instal·lacions i les persones del col·lectiu Regeneración Radio l’any 2015, un mitjà de contrainformació que fins aleshores retransmetia des del CCH Vallejo i que va ser agredit pel grup 3 de marzo, que dilluns passat també va impulsar la batussa de la UNAM.
Històricament, els grups porriles han estat utilitzats per les autoritats universitàries i les governamentals per contenir les mobilitzacions estudiantils i atacar els grups organitzats d’esquerres
Imanol Ordorika, investigador de la universitat, va publicar una investigació anomenada Violència i porrisme, on explica com els anys 50 aquests grups es van constituir en federacions estudiantils amb una estructura similar a l’aparell de control sindical d’aleshores. L’investigador diu que “sorgeixen de la confluència entre els pandilleros universitaris dels grups conservadors i tradicionals amb les formes corporatives i autoritàries de l’estat mexicà”. Un dels episodis més tèrbols del porrisme universitari es va viure l’any 1971, quan el grup Los Halcones, finançat pel govern d’Echeverria, va participar activament en la repressió i l’assassinat de 120 d’estudiants que es manifestaven a la capital mexicana.
Durant els darrers anys, la violència i la inseguretat dins dels recintes educatius de la capital mexicana ha anat a l’alça. És el cas del segrest de Miranda Mendoza, la desaparició de Mariela Díaz, l’esclariment de la mort d’Adrian Clara, el feminicidi de Lesby Berlín o l’assassinat d’una professora i del seu fill, durant el darrer any i mig. Davant d’aquesta situació, l’estudiantat mexicà exigeix més seguretat als centres i alhora, té por que l’atac del 3 d’octubre obri la porta a la militarització de la UNAM, al control polític i a la consegüent pèrdua d’autonomia del centre.
Un nou cicle de mobilitzacions estudiantils
Els fets del 3 de setembre van commocionar la comunitat educativa, fins a tal punt que durant tota la setmana una cinquantena de centres van ser ocupats pels estudiants i es van declarar vagues de dos, tres, quatre dies o fins i tot indefinides, com és el cas de CCH Azcapotzalco. Actualment, bona part d’aquests centres encara segueixen ocupats tot i que en alguns s’estan fent classes. Ara bé, tots continuen organitzats i s’han començat a coordinar mitjançant una assemblea interuniversitària que es va trobar per primer cop divendres 7 de setembre a la UNAM.
El moviment estudiantil ja ha rebut el suport de moviments polítics d’arreu el territori, com el Front de Pobles en Defensa de la Terra-Atenco, el sindicat jornaler de San Quintín o la Coordinadora Nacional de Treballadors de l’Educació
L’assemblea va generar un document que serà ratificat i esmenat durant aquesta setmana per les assemblees de cada una de les universitats i escoles. El document reflexa demandes com la transparència i la democràcia als centres, la millora de les infraestructures i els serveis comunitaris com la seguretat i la salut, la necessitat de frenar la violència de gènere i els feminicidis o la complicitat de les autoritats universitàries i educatives amb els grups porriles. Així mateix, l’assemblea interuniversitària ha convocat una manifestació massiva el proper 14 de setembre al centre de la capital mexicana.
El moviment estudiantil ja ha rebut el suport de moviments polítics d’arreu el territori, com el Front de Pobles en Defensa de la Terra-Atenco, el sindicat jornaler de San Quintín o la Coordinadora Nacional de Treballadors de l’Educació. A més, ha decidit coordinar-se amb altres moviments educatius com el Comité del 68 o les Mares i pares dels estudiants normalistes d’Ayotzinapa desapareguts. Caldrà veure, durant els propers dies, com es consolida el nou moviment estudiantil a la capital mexicana, precedit pel conegut #yosoy132 del 2012 i les mobilitzacions massives del 2014 davant la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa.
