Afrontava una petició de cinc anys de presó i d’inhabilitació, però ha quedat absolt. De moment, el mosso d’esquadra 6252 de l’ARRO Ponent –condecorat pel Departament d’Interior– queda exonerat de qualsevol responsabilitat penal sobre els fets jutjats. Així ho ha resolt la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona, formada per la magistrada ponent de la sentència, María del Mar Méndez González, per María Rosa Fernández Palma i per Ignacio de Ramón Flors, qui ha emès un vot particular favorable a condemnar el policia per un delicte de lesions amb ús d’instrument perillòs. El centre per la defensa dels drets humans Irídia, que exercia l’acusació particular en nom del denunciant, ha interposat un recurs d’apel·lació contra la sentència absolutòria. L’advocada Sònia Olivella considera que “la valoració de la prova no s’ha fet correctament i la sentència vulnera el dret a la tutela judicial efectiva de la víctima d’uns fets molt greus”.
L’episodi va succeir durant les protestes per la visita de Felip VI a Barcelona el 25 de febrer de 2018. A la cantonada del carrer d’Ortigosa amb el carrer de Trafalgar és on es va produir l’agressió al cap de Francesc R., de 58 anys, presumptament per un cop de porra. Posteriorment, l’home va ser traslladat a l’Hospital Dos de Maig, on li van diagnosticar una ferida contusa d’efecte tallant de cinc centímetres i li van col·locar set grapes de sutura amb anestèsia local. La Fiscalia, tot i reconèixer els fets, demanava l’absolució del policia en aplicació de l’eximent per tractar-se d’un funcionari públic en exercici de les seves funcions, però això no va impedir que el cas arribés finalment a judici gairebé tres anys després.
Les magistrades consideren que els testimonis aportats per l’acusació, dos periodistes de la Directa que van presenciar els fets i un fotoperiodista que va fotografiar l’agent després de l’agressió, “no són, en absolut, testimonis imparcials i objectius”
La sala creu que la versió de l’acusat i dels set agents antidisturbis que van declarar al judici és versemblant, tot i reconèixer a la mateixa sentència que “podrien tenir interès a donar suport al seu company i en justificar l’actuació col·lectiva, ja que tots va utilitzar les defenses”. En canvi, les magistrades consideren que els testimonis aportats per l’acusació, els periodistes de la Directa Vicent Almela i David Bou, que van presenciar els fets, i el fotoperiodista Jordi Borràs, que va fotografiar l’agent després de l’agressió, “no són, en absolut, testimonis imparcials i objectius”. Aquesta valoració subjectiva la fonamenten assegurant que els dos professionals d’aquest mitjà “es trobaven col·laborant com a periodistes de la Directa en el seguiment que es duia a terme des del mitjà de manifestacions en què poguessin detectar-se abusos policials i vulneracions de drets fonamentals per part dels policies”.
El descrèdit que el tribunal aboca sobre aquests testimonis és important en l’argumentació de l’absolució, que es basa en el fet que no existeixen imatges del cop que la víctima denuncia haver rebut per part de l’agent dels Mossos d’Esquadra. “Considerem que una imatge hauria resultat fàcil que hagués estat recollida, d’haver-se produït, atès que gran part dels manifestants estaven gravant amb els seus telèfons mòbils les violentes escenes. Inclús els periodistes que diuen haver vist l’acusat colpejar, en l’exercici de les seves funcions ho podrien haver fet”. En canvi, la lletrada d’Irídia lamenta que “de nou, veiem que quan no hi ha imatges de l’agressió en concret i de l’autor, el sistema d’impunitat ho utilitza per desacreditar els testimonis i posar en dubte aquesta actuació policial delictiva”.
Certament, els dos redactors que van observar l’agressió policial, van documentar l’incident amb una piulada i esmentant-la l’endemà en una crònica sobre la jornada de protestes. Sobre la primera publicació a xarxes socials, les jutgesses consideren que l’ús de l’etiqueta #Destronemlo, que era el nom de la protesta d’aquell dia, “en clara animadversió al Rei, l’implica més com a manifestant enfrontat a la força policial que com a periodista”. Pel que fa al segon contingut periodístic, directament l’obvien quan afirmen “resulta sorprenent que un periodista, en l’exercici de la seva professió, no donés dades a la piulada o, posteriorment, a través del mitjà pel qual es trobava col·laborant, de l’agressió que acabava de presenciar”.
Un vot particular i l’aval de la forense
L’advocada Sònia Olivella explica que el vot particular d’un dels tres magistrats “és un fet rellevant, ja que no és tan comú tenir un vot particular tan dissident de la pròpia sentència en una resolució d’instància”. Efectivament, el magistrat considera que “la prova practicada al judici és suficient per acreditar que l’acusat va colpejar amb la seva defensa policial [porra] a Francesc R. i li va causar les lesions que aquest presentava”. El magistrat ho justifica assegurant que “els testimonis van ser molt ferms en la seva declaració, com també ho van ser quan van declarar davant el Jutjat d’instrucció; i des del primer moment en què van ocórrer els fets van assenyalar l’acusat com l’autor del colp lesiu”. Aquesta darrera afirmació fa referència a la fotografia que encapçala aquest article, pressa pel fotoperiodista a requeriment dels dos membres de la Directa per poder posteriorment identificar l’agent que havia comès l’actuació antireglamentària.
Les magistrades valoren com a “raonable” el supòsit de la defensa pel que fa a l’origen de la ferida: “podria haver estat conseqüència de l’impacte d’algun dels objectes que es van llançar”
Un altre element destacable de la sentència és que el text afirma que la lesió de la víctima “es va produir en el lloc i moment descrits al relat de fets provats”. Així mateix, les magistrades també corroboren que la ferida està “objectivada, respecte de les seves característiques, pels informes mèdics i pels informes de la metgessa forense”. Tanmateix, conclouen que “no ha resultat acreditat que la lesió fos causada per un cop de la defensa de l’acusat” i valoren com a “raonable” el supòsit de la defensa: “podria haver estat conseqüència de l’impacte d’algun dels objectes que es van llançar”. Aquests llançaments dels manifestants contra la línia policial van quedar acreditats en un vídeo enregistrat com a mínim mitja hora després dels fets jutjats, imatges a les quals les magistrades s’agafen per sostenir aquesta hipòtesi. No obstant això, els testimonis de l’acusació i la víctima van desmentir que hagués passat el mateix abans de l’inici de la càrrega on el denunciant va ser ferit, ni tampoc hi ha cap imatge que demostri el contrari. Per la seva banda, la metgessa forense encarregada dels informes, considera que la ferida és compatible tant amb un mecanisme contús com la porra policial, com amb l’impacte a la zona d’un objecte projectat.
Per tots aquests motius, la sentència és absolutòria aplicant la màxima in dubio pro reo, locució llatina que expressa el principi jurídic mitjançant el qual en cas de dubtar sobre la culpabilitat d’un acusat, el veredicte s’emetrà a favor seu. De la mateixa manera, el Departament d’Interior també ha estat absolt d’abonar una quantia econòmica en concepte de responsabilitat civil, tot i que ara serà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) qui haurà de determinar si el veredicte és correcte o, tal com considera Irídia, “vulnera drets fonamentals”.
