La nit del 26 de febrer, els carrers de la localitat palestina de Huwara, al sud de Nablus, van ser testimonis d’un verdader pogrom contra la població palestina. Centenars de colons procedents dels assentaments veïns van irrompre al poble armats amb pals, barres de ferro i inclús armes de foc. Van cremar cases, comerços i desenes de cotxes. Un palestí va ser assassinat i almenys un centenar van resultar ferits. Més de dos mesos després, les conseqüències de l’atac són encara visibles i és fàcil seguir el rastre dels assaltants per la quantitat de restes cremades que encara ocupen els carrers.
La Inshirah Khamus era a casa amb els seus fills i nets quan, cap a les nou del vespre, van veure aparèixer els colons destrossant portes i finestres. Els cinc infants de la família es van tancar al lavabo aterrits, mentre els assaltants incendiaven el pati. “Els veïns no ens podien ajudar, perquè els colons seguien atacant altres cases”, explica la Inshirah. Quan van marxar, “els soldats no deixaven que la gent apagués el foc”. Aquella mateixa nit es van refugiar a casa d’un familiar en un poble proper i no ha estat fins més d’un mes després que han tornat a casa seva. Tot i la por que encara té, la Inshirah se sent forta per continuar resistint. “Hauré d’aprendre a fer anar una pistola”, assegura entre rialles.
“Si l’exèrcit hagués volgut ens podria haver avisat”, afirmen des de l’alcaldia de Huwara. Testimonis oculars asseguren que els soldats no van fer res durant les més de tres hores en què els colons es van passejar pel poble. Després de la ràtzia van detenir sis persones: cinc van tornar a casa sense càrrecs aquella mateixa nit i una altra va ser posada en llibertat sota arrest domiciliari. En canvi, per als veïns de Huwara, arran de l’atac ha augmentat la militarització dels carrers, on els soldats exerceixen un control encara més asfixiant sobre la població palestina.
La radicalització dels colons
Segons les dades oficials israelianes, prop de mig milió de ciutadans d’Israel viuen actualment en assentaments a Cisjordània, xifra a la qual caldria sumar els més de dos-cents mil de Jerusalem Est. És a dir, prop d’un 11 % de la població israeliana viu més enllà de les fronteres reconegudes internacionalment. Això incompleix de forma flagrant la legalitat internacional, que prohibeix transferir població del país ocupant al territori que ocupa. Davant la llei, els colons són ciutadans d’Israel i, per tant, subjectes a la legislació civil israeliana. Als palestins de les zones de Cisjordània sota control d’Israel, en canvi, se’ls aplica l’ordenament militar.
Un 11 % dels israelians viu més enllà de les fronteres reconegudes internacionalment, amb 700.000 colons en territoris palestins ocupats
Distribuïts en 127 assentaments i 135 llocs d’avançada, aquests últims sense autorització legal israeliana, però emparats i tolerats pel govern, els colons s’han convertit en la punta de llança de la colonització del que els sionistes anomenen “Judea i Samaria”. Des de l’any 2006, el nombre de colons a Cisjordània s’ha doblat. A més, en les últimes eleccions, la ultradreta sionista i obertament racista, amb diversos ministres a l’actual govern de coalició, va ser la principal força en molts dels assentaments gràcies en part a la seva agenda d’expansió territorial.
Entre el 2010 i el 2019, les Nacions Unides van registrar un total de 2.955 atacs de colons contra la població palestina, que van resultar en 22 persones assassinades i 1.258 de ferides. En el que portem de 2023, almenys cinc palestins han estat assassinats per colons, una xifra sense precedents que demostra una radicalització en augment. Així mateix, enguany s’ha registrat una mitjana de tres atacs al dia protagonitzats per colons, unes dades que tripliquen les de fa només dos anys, en un context de pandèmia.
La convivència amb els colons
La ciutat d’Hebron representa com cap altra les dimensions quotidianes de la colonització israeliana. Els Acords d’Oslo i el posterior Pacte d’Hebron (1997) van dividir la ciutat en dos, un sector sota el control de l’Autoritat Palestina i l’altre sota el d’Israel. En aquest últim, vora mig miler de colons conviuen amb quaranta mil palestins.
Aquí és on té la seu l’organització Youth Against Settlements, que ha optat per la resistència no-violenta contra els seus atacs. Gairebé cada dia reben la visita dels colons, sovint adolescents, que els insulten i intimiden. Els soldats, que vigilen constantment les entrades i sortides de la casa, s’ho miren a poca distància fins que la tensió augmenta, moment en què els demanen amablement de marxar.
El carrer Shuhada, abans centre comercial i social de la ciutat i que connecta les zones sota control israelià amb els assentaments veïns, té un aspecte fantasmagòric. Els palestins que hi viuen s’han d’enfrontar als interrogatoris dels soldats estacionats a cada cantonada, mentre els palestins d’altres indrets de la ciutat hi tenen prohibida l’entrada.
És el cas d’en Ghandi Ewewee, un jove que viu a la ciutat vella en una casa que per la part posterior dona a un carrer al qual no pot accedir. A més, ha de viure paret amb paret amb els colons. Dos dels seus germans van morir per intoxicació de fum després que intentessin cremar-los la casa i la seva mare va patir un avortament pels cops que li van clavar els colons, els quals han arribat a ficar-li serps a casa. En Ghandi assegura que constantment rep ofertes del govern israelià per comprar-li la casa, però, tot i les lamentables condicions en què l’obliguen a viure, es nega a anar-se’n.
El perill de cultivar la terra
Des del 2005, l’organització israeliana Yesh Din es dedica a monitorar el recorregut judicial de les denúncies presentades contra els colons. Les dades són bastant esclaridores: de les 1.531 investigacions finalitzades per delictes d’odi comesos per ciutadans israelians contra palestins de Cisjordània, només un 7 % han acabat amb una acusació formal i tot just un 3 % han donat lloc a una condemna. Molts dels atacs, tanmateix, ni tan sols arriben a ser denunciats.
“La violència dels colons té com un dels objectius principals ofegar els nostres mitjans de vida, fer-nos fora i apoderar-se de les nostres terres”, assegura en Hafez Huraini, que tota la vida ha fet d’agricultor a la localitat d’At-Twani, al sud d’Hebron. L’any passat, mentre pasturava el bestiar, va rebre la visita dels colons: “Primer van aparèixer set persones encaputxades, després en van arribar tres més amb pistoles”. Li van llançar pedres i li van trencar els braços. Quan va arribar a l’hospital, la policia el va detenir per intent d’assassinat; els atacants, en canvi, en van sortir indemnes. “Podran atacar-me amb bombes o arrestar-me, però no em trauran d’aquí”, assegura en Hafez.
A les zones rurals de Cisjordània, la violència quotidiana dels colons està encara més invisibilitzada i treballar la terra s’ha convertit en una activitat de risc. Des dels assentaments, sovint situats sobre antics camps de conreu palestins, els colons s’organitzen per atacar els agricultors, matar el bestiar o destrossar els arbres. Només aquest any, es calcula que haurien arrencat unes cinc mil oliveres, considerades un símbol del sumud i un dels principals pilars de l’agricultura familiar palestina.
