Catalunya lidera el rànquing de la vergonya en desnonaments: 55 llançaments al dia sense comptar amb els invisibles, és a dir, aquelles famílies que deixen la seva llar abans que arribi l’ordre de desallotjament, i els desnonaments per okupació, que són llars que la majoria ja han patit un desnonament i que no han pogut accedir al mercat de lloguer i/o que l’administració no ha donat cap solució i s’han vist obligades a okupar un pis buit generalment de la banca. Les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) solament inclouen els desnonaments per impagament d’hipoteca o lloguer. Acumulem més de 95.000 desnonaments des de 2008. Com sempre, la realitat supera les dades.
Catalunya té un parc d’habitatge públic que no arriba a l’1,5% a tot el territori; té una llista d’espera de dos anys per accedir a un pis d’emergència, on s’acumulen més de 1.500 famílies; els preus del lloguer han pujat més del 30% a moltes ciutats i la ciutadania està gastant un 50% de l’economia familiar a pagar l’habitatge. Podríem posar més dades, però s’entén que hi ha una crisi envers l’accés a l’habitatge i que la corresponsabilitat és purament política.
Davant la deixadesa de funcions de les institucions, la societat ha respost. La campanya de l’Obra Social de la PAH neix al contrapoder de la inoperància de les administracions que no han donat cap resposta als milers de famílies en emergència habitacional. Quan des de la PAH s’okupa un habitatge, es busca la solució habitacional de la família i ampliar el parc públic d’habitatge dels nostres municipis. S’utilitza la resistència i l’autotutela dels drets mitjançant la desobediència civil pacífica per fer efectiu el dret a l’habitatge. Tenim clar que la resistència, per se, no comporta canvis estructurals a les vides que són alienes al cas concret i és per això que busquem canvis legals a partir de la mobilització ciutadana. El clar exemple és el bloc Aragó 477, on un fons d’inversió, Norvet Property, va comprar l’edifici i es va dedicar a treure les llogateres dels seus habitatges. Dels 28 pisos, va expulsar més de vint veïns. La PAH de Barcelona va entrar a l’edifici i va recuperar sis pisos per a famílies que l’administració havia deixat al carrer. A través de la hibridació de famílies llogateres i de les noves residents a l’edifici s’ha aconseguit paralitzar les obres per fer habitatges de luxe i les expulsions de les veïnes que resisteixen. Aquest desembre tenim data de desnonament per a les famílies que estan okupant. Des de la PAH exigim a Norvet que es facin lloguers socials a les famílies i que el 30% del bloc passi a ser habitatges de lloguers assequibles.
Des de la PAH no tan sols resistim i busquem la legalització de l’okupació; legalitzar implica augmentar el parc de lloguer social. No ens conformem amb això, sinó que volem transformar la societat. Garantir el dret a l’habitatge i generar una altra manera de viure on les persones estiguin per sobre dels interessos dels lobbys financers no és una alternativa, creiem que hauria de ser una obligació.
