Any 1947. En els moments més durs de la dictadura militar del general Franco, les Cortes Españolas aproven la Ley de Sucesión que definia España com a regne. Un any més tard, Juan Carlos de Borbón y Borbón iniciava, als deu anys, la seva formació sota la tutela franquista. El 1966, la Ley Orgánica del Estado reescriu i estableix de nou els criteris successoris del Régimen. Tres anys més tard, el juliol del 1969, el que serà conegut com a Juan Carlos I presta jurament davant les Cortes i és proclamat el successor del dictador a títol de rei. Quan es mor Franco, el 20 de novembre de 1975, Juan Carlos, després de jurar els principis i les lleis fonamentals del Movimiento, és proclamat rei d’España.
Posteriorment, la Constitució del 1978 defineix la forma política de l’estat espanyol com a “monarquia parlamentària” i trasllada al rei la figura de cap d’estat. La recuperació de la monarquia alfonsina de principis del segle XX –malgrat haver estat impulsada, educada (religiosament i militarment) i sostinguda econòmicament per un règim feixista– assoleix la legitimitat constitucional proclamada i lloada per monàrquics i neoconservadors. La monarquia esdevé inqüestionable, la coartada de la constitució és perfecta.
En aquest desenllaç històric, és un “delicte d’odi” sentir-se profundament antimonàrquic i fer-ne causa política pública? La qüestió actualment no és retòrica, ja que pot esdevenir penal des de determinats plantejaments ideològics i jurídics. Els neocons nacionalistes espanyols, a l’ombra de la FAES, el Club Tocqueville, el Centro Libre Arte y Cultura (CLAC) o els ultres de Somatemps, poden no tenir-hi dubtes. Desvinculat el gendre cobdiciós de la monarquia, convertida en anècdota l’afició del sobirà a matar paquiderms i tancat al calaix dels oblits el fet que Felipe VI fos nomenat Guardiamarina Honoris Causa per l’Armada Argentina del general Videla, l’actual imatge de la monarquia es presenta com la més genuïna expressió democràtica. Amb insistència, els paladins monàrquics desvinculen la legalitat dels borbons de la dictadura del general Franco o de la restauració de la línia successòria borbònica. En aquest segon aspecte, resulta evident que el rang de cap d’estat de Felipe VI, avalat constitucionalment, és, agradi o no, una mera qüestió de llinatge.
Quan es mor Franco, el 20 de novembre de 1975, Juan Carlos, després de jurar els principis i les lleis fonamentals del Movimiento, és proclamat rei d’España
Format militarment en plena dictadura a l’Academia General Militar de Zaragoza, a l’Escuela Naval Militar de Marín i a l’Academia General del Aire de San Javier, Juan Carlos I ostentava el rang de capità general de les Fuerzas Armadas, el mateix que ara ostenta Felipe VI. Si l’exèrcit va tenir un paper cabdal en la seva formació, també va tenir-lo en el redactat constitucional, malgrat els silencis condemnatoris de la transició i de la post-Transició. Sense un substrat polític i social monàrquic, és la cúpula militar de l’exèrcit qui el 1978 imposa la figura reial aprovada prèviament, cal tenir-ho present, a les Cortes del règim feixista.
Tant els diferents sectors monàrquics com els grans partits espanyols –PSOE, PP i Ciudadanos– no deixen marge al qüestionament. La legalitat l’avala el text constitucional. I aquesta els permet afirmar que el funcionament de l’estat espanyol és el més semblant al que anomenen monarquia republicana, ja que sostenen que l’espanyola és una monarquia democràtica sustentada en els principis republicans. El referèndum sobre la reforma política va ser un èxit per al govern Suárez, i els resultats electorals del 1977 al 1982 permeten avalar la tesi de la legalitat monàrquica. Com afirma, però, Alexis de Tocqueville, un dels pares del republicanisme liberal que avui dona nom tant a un privé-club milanès com a un club barcelonès dels que es consideren la societat civil “autèntica”, és més fàcil acceptar una simple mentida que una veritat complexa.
L’expressió “les històries sempre guanyen els fets” s’ha convertit en una màxima malèvola. Bombardejats i martellejats per credulitats de tota mena: mèdiques, de consum, econòmiques, artístiques, tecnològiques… i monàrquiques, acabem assumint com a inqüestionable l’existència d’un reialme i la figura d’un rei.
Hi ha qui frisa per poder ser vassall o, si més no, lacai d’un rei; altres no volem ser-ne ni súbdits i tenim tot el dret legítim a defensar-ho.
