L’escriptor kenià Ngugi wa Thing’o va parlar, en una obra de principis dels anys noranta, sobre la necessitat de “desplaçar el centre”; és a dir, contrarestar la tendència mundial que situa Occident al centre del coneixement. Va afegir que era una lluita per defensar les llibertats culturals. “La concepció de cultura imposa límits geogràfics. La crítica cultural és un producte occidental que considera que altres expressions són perifèriques i no els assigna la categoria de modernitat”, exposa el comissari del festival madrileny de música experimental Archipiélago, Rubén Coll.
Feta la diagnosi, Archipiélago planteja obrir els límits de la narrativa avantguardista amb relats musicals que trenquen l’escena underground arreu del món. Així, estrelles com el duet format pel productor Bamba Pana i el raper Makaveli han portat a Madrid el ritme electrònic del singeli, un estil popular als clubs de Tanzània que també rep influències de melodies tribals i del rap. Amb el duet, una vintena d’artistes més –d’origen turc, marroquí, uruguaià o brasiler, entre d’altres– han defensat propostes que relacionen la instrumentació persa del kamanché, la cúmbia i el kuduro, els bambús filipins o els duduks armenis, amb l’electroacústica, el noise o el hip-hop. “Reverenciem els artistes europeus o nord-americans que adapten músiques africanes, però no investiguem la procedència dels préstecs ni donem crèdit als artistes que els originen”, aclareix Coll.
Sons i imatges de la resistència d’un poble
Per resoldre la qüestió, a Barcelona s’ha presentat el Middle Passage Festival, organitzat per l’escriptora i divulgadora de música de la diàspora africana Emma Dowuona-Hammond. La proposta pren el nom de la travessia transatlàntica que va transportar forçosament milions d’esclaus africans a treballar a les plantacions de cotó d’Europa, les Amèriques i el Carib. “La historiografia convencional atorga a Occident el triomf moral de l’abolició de l’esclavitud. Però altres fonts indiquen que, senzillament, el model econòmic es va esgotar”, exposa l’escriptora.
Una xarxa de músics afrodescendents, la majoria residents a Barcelona (els afrobrasilers MAJ Trio, el saxofonista cubà Jimmy Jenks o la intèrpret de jazz brasilera Priscilla Barbosa, entre d’altres), s’ha aplegat durant una setmana per tocar sota la batuta d’Alan Sousa, programador del Guzzo Bar. “Molts som músics autodidactes, que hem captat els ritmes de l’ijexá, la samba o el reggae als carrers de les nostres ciutats”, explica Sousa. Malgrat aquesta riquesa, el raper britànic d’ascendència jamaicana i director del projecte educatiu The Hip-Hop Shakespeare Company, Akala, és rotund: “La societat no ensenya els joves negres a valorar la seva cultura”. En un joc de contextos culturals i lingüístics, va posar a prova el públic del Middle Passage Festival: “Qui va escriure el vers ‘el rei més benèvol es comunica a través dels teus somnis’?”. No tothom va encertar que l’autor de la línia és el raper RZA, i no Shakespeare.
“La societat no ensenya els joves negres a valorar la seva cultura”, diu el raper britànic Akala, director del projecte educatiu The Hip-Hop Shakespeare Company
“Occident representa els negres com a víctimes, al mar, però no crea relats que en lloïn la valentia ni s’acosta a la nostra cultura per aprendre’n”, diu la cineasta de família guineana Sally Feunaux. Aquests dies, la directora ha presentat un cicle a la Filmoteca de Catalunya sobre les identitats femenines a l’Àfrica i ha format part del jurat (íntegrament afrodescendent i, a més, femení) de la primera edició del Festival Internacional de Cinemes Africans de Barcelona (FICAB). La mostra ha aplegat tretze films que “revisen l’imaginari estereotipat de l’Àfrica”, signats pel cineasta sudanès Hajooj Kuka, el ruandès Samuel Ishimwe o el ghanès Samuel Blitz Bazawule, entre d’altres. Sally Fenaux també ha participat al Festival Cine Migrante de Barcelona que, enguany, ha apostat per un futurisme alternatiu: “El futur sempre és occidental i blanc, tendeix a l’expansió i als avenços tecnològics. Però és, aquesta, l’única manera d’imaginar el futur?”, qüestiona la directora de Cine Migrante, Florencia Mazzadi.
Un dels convidats estrella, el director de cinema brasiler Adirley Queirós, va exposar que a Occident només li interessa la filmografia d’altres indrets si mostra una realitat de pobresa i violència. L’anàlisi també va ser recollida per la jove fotògrafa barcelonina Heidi Ramírez, en un taller crític amb un tipus de fotoperiodisme que és entès com un producte comercial i que “premia i estetitza la violència dels territoris llunyans”. D’aquí, la tendència a associar el que és africà amb una realitat on, per exemple, un superheroi negre no hi té cabuda: “Els meus referents els he trobat de gran, en figures com Stevie Wonder. I era cec. Quina idea de la negritud podia tenir? Ara, els meus personatges cecs evoquen la ceguesa cap a la nostra història, generalment explicada pels blancs”.
Fites per a l’apoderament intel·lectual de la comunitat afro
Mar Garcia és professora de literatures francòfones i africanes a la Universitat Autònoma de Barcelona i té el repte d’explicar, amb respecte, les literatures negres en un cicle a la llibreria La Central. “Sovint, la literatura africana està encaixada en la categoria reductora de crònica social o és vista com una mostra de folklore”, diu. “Si la crítica i el cànon literaris són occidentals, podem aplicar-hi la nostra noció de clàssic”? Garcia és l’autora d’una obra, Inapropiados e inapropiables. Conversaciones con artistas africanos y afrodescendientes, on parla de la incorporació del que és afro al procés de cosmopolització de la societat espanyola que, malgrat tot, encara és força aliena a les realitats de les persones negres. Així, el seu llibre defensa l’articulació d’una “perspectiva més afrocèntrica perquè la creació artística no sigui instrumentalitzada i tingui uns espais propis”.
L’acadèmia, per tant, mostra mancances a l’hora de tractar els fenòmens africans. “Quan vaig estudiar a la universitat espanyola, els estudis sobre l’Àfrica es reduïen a alguna assignatura optativa amb poca rellevància”, expressa el director del Centre d’Estudis Panafricans de Madrid, Antumi Toasijé. Impulsor d’iniciatives d’èxit sobre africologia, com la revista panafricana pionera NSIBIDI, és crític amb el “substrat colonial o cooperatiu que tenen els estudis africans, que dona voltes a la problematització de l’Àfrica i com Europa hi pot ajudar; sense pensar que, potser, el problema de l’Àfrica és Europa”.
Toasijé lamenta que la fita d’aconseguir l’apoderament intel·lectual de les comunitats negres encara sigui una utopia. Se’n fa, en part, responsable: “A diferència dels Estats Units, no comptem amb una població afrodescendent que s’organitzi per demanar uns estudis africans més exhaustius, impartits per professorat afro. Celebro les aportacions de les mirades postcolonials, però no acaben de posar l’Àfrica al centre”. La lluita, de moment, continua tenint lloc als àmbits antiracistes. Sílvia Albert Sopale és una actriu afrodescendent que, des dels escenaris, denuncia l’emblanquiment al qual, massa vegades, se sotmeten les cultures negres. En l’obra d’estrena recent Blackface y otras vergüenzas, que s’ha vist durant una setmana a la Sala Fènix de Barcelona, pren el símbol del Floquet de Neu com a exemple d’aculturació: “Algú va voler saber coses sobre el país d’origen del goril·la? No, perquè era blanc. Això és el que el feia especial. I les empremtes del seu origen africà van quedar eliminades per integrar-se a la cultura i la tradició d’un altre país”.
“El racisme es pot presentar com un acte d’amor; el mateix que es pot tenir per una mascota, un animal”, alerta l’escriptor i acadèmic kenià Ngugi wa Thing’o
El discurs de Sopale té molt a veure amb les tres Àfriques que va descriure Ngugi wa Thing’o. Aquestes són les úniques que interessen l’ull occidental: l’Àfrica dels qui van convertir el seu territori en una terra d’inversions i negocis, amb molta mà d’obra; l’Àfrica com a escenari del gaudi estètic i folklòric del turisme, que hi troba comunitats primitives, nues i salvatges, i una darrera Àfrica, imaginada per la ficció europea. “Aquesta és la més perillosa”, admetia l’escriptor, “perquè el racisme pot presentar-se com un acte d’amor; el mateix que es pot tenir per una mascota, un animal”.
